Àcid úric
  | |
 | |
| Substància química | tipus d'entitat química |
|---|---|
| Massa molecular | 168,028 Da |
| Trobat en el tàxon | |
| Rol | antioxidant i metabòlit primari |
| Estructura química | |
| Fórmula química | C₅H₄N₄O₃ |
 | |
| SMILES canònic | |
| Identificador InChI | Model 3D |
| Propietat | |
| Densitat | 1,89 g/cm³ |
L'àcid úric és un compost orgànic de carboni, nitrogen, oxigen i hidrogen, amb fórmula química C₅H₄N₄O₃.[1][2]
L'estructura de la molècula és:
L'àcid úric és un producte de rebuig del metabolisme del nitrogen en els mamífers (el producte de rebuig principal és la urea) i se'n troba a l'orina en petita quantitat, sintetitzat per la mateixa ruta seguida per la síntesi de nucleòtids de purina.[3] En alguns animals com ara aus, rèptils i molts artròpodes és el principal producte de rebuig i l'expulsen barrejat amb la femta; dels animals que excreten majoritàriament àcid úric se'n diu uricotèlics. L'alt contingut de nitrogen de l'àcid úric és el motiu pel qual el guano és tan valuós com a fertilitzant a l'agricultura.[4]
A la sang humana, la concentració normal d'àcid úric és compresa entre 2,5 i 6 mg/dl per a les dones i fins a 7,2 mg/dl per als homes segons l'Associació Mèdica Nord-americana, encara que se'n poden trobar nivells més baixos en els vegetarians.
La gota en els humans està associada a nivells anormals d'àcid úric en el sistema circulatori. La saturació d'àcid úric a la sang pot provocar l'aparició de litiasi o càlculs renals específics quan l'àcid cristal·litza al ronyó. Un percentatge considerable de malalts de gota arriben a tenir càlculs renals de tipus úric. Els nivells d'àcid úric a la saliva poden estar associats amb els nivells d'àcid úric en sang.[5]
L'augment d'àcid úric a la sang no sempre comporta gota. També pot ser senzillament una hiperuricèmia, que pot presentar alguns dels símptomes esmentats anteriorment o pot ser asimptomàtica. Això no obstant, com més augmenta la concentració d'àcid úric a la sang majors són les possibilitats de patir afeccions renals, artrítiques, etc.[6]
Degradació de purins
[modifica]Els àcids nucleics ja existents a l'organisme són hidrolitzats per endonucleases i exonucleases, les quals originen mononucleòtids, que al seu torn són degradats a nucleòsids per la fosfomonoesterasa, un enzim que allibera guanosina i adenosina. La degradació d'aquests dos nucleòsids no pot seguir exactament la mateixa via sinó que prèviament l'adenosina ha de ser desaminada per l'adenosina desaminasa per a poder formar inosina, sobre la qual actua el nucleòsid fosforilasa, que la despulla de la ribosa i origina hipoxantina. Aquest enzim actua directament sobre la guanosina tot alliberant guanina.[7]
A partir de la hipoxantina i la guanina es forma un compost anomenat xantina que origina l'àcid úric. Aquests últims dos passos són catalitzats per la xantina oxidasa, la qual conté FAD, molibdè i ferro no hemo), que origina l'àcid úric i després l'urat monosòdic.[8]
Referències
[modifica]- ↑ «àcid úric». Cercaterm | TERMCAT. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑ «Uric acid» (en anglès). PubChem. National Library of Medicine. [Consulta: 16 gener 2022].
- ↑ Carme Bañó, Mercè Pamblanco, Juli Peretó, Ramon Sendra. Fonaments de bioquímica (5a ed.). Universitat de València, p. 299. ISBN 8437062683.
- ↑ Lewis, Robert Alan. CRC Dictionary of Agricultural Sciences (en anglès). CRC Press, 2001-12-21, p. 649. ISBN 978-0-8493-2327-0.
- ↑ Zhao, Jianxing; Huang, Ying «Salivary uric acid as a noninvasive biomarker for monitoring the efficacy of urate-lowering therapy in a patient with chronic gouty arthropathy» (en anglès). Clinica Chimica Acta, 450, 23-10-2015, pàg. 115–120. DOI: 10.1016/j.cca.2015.08.005. ISSN: 0009-8981.
- ↑ Choi, Hyon K.; Mount, David B.; Reginato, Anthony M. «Pathogenesis of Gout». Annals of Internal Medicine, 143, 7, 04-10-2005, pàg. 499–516. DOI: 10.7326/0003-4819-143-7-200510040-00009. ISSN: 0003-4819.
- ↑ Watts, Henry; Muir, Matthew Moncrieff Pattison; Morley, Henry Forster. Watts' Dictionary of Chemistry (en anglès). Longmans, Green, and Company, 1889, p. 656.
- ↑ Firestein, Gary S.; Budd, Ralph C.; Gabriel, Sherine E.; McInnes, Iain B.; O'Dell, James R. Kelley and Firestein's Textbook of Rheumatology (en anglès). Elsevier Health Sciences, 2016-06-21. ISBN 978-0-323-41494-4.
