Index Librorum Prohibitorum
  | |
| Tipus | catàleg i index of prohibited publications (en)  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Llengua | llatí eclesiàstic |
| Publicació | 1559 |
| Editorial | Església Catòlica i Congregation of the Index (en) |
L'Index Librorum Prohibitorum era una llista negra de llibres prohibits per l'Església catòlica pel seu contingut, considerat herètic, immoral o incitador a la desviació. El censor librorum era en cada diòcesi la persona encarregada del control dels llibres. Podia atorgar l'imprimàtur o prohibir-ne la publicació.
Amb la invenció de la impremta, que va facilitar la difusió de llibres fora de l'espai tancat de les biblioteques de les abadies i capítols,[1] i l'adveniment de la Reforma Protestant, la Contrareforma començà amb el Concili de Trento, i la Inquisició va treballar activament per evitar la difusió d'idees herètiques a Espanya des que l'Edicte de Worms del 1521 de l'emperador Carles V va declarar Martí Luter pròfug i heretge, prohibint-ne les obres.[2] Es van elaborar successius Index Librorum Prohibitorum, dels quals va aparèixer el primer a Roma el 1559 pel papa Pius V.[3] Aquests índexs eren llistes de llibres prohibits per raons d'ortodòxia religiosa que ja eren comunes a Europa una dècada abans que la Universitat de Paris publiqués el primer en 1544, A Espanya el primer volum que fou publicat ho feu el 1551 en forma de reimpressió del publicat a la Universitat de Lovaina el 1546 per ordre de Carles V amb un apèndix dedicat als llibres espanyols.[4] Els índexs incloïen una enorme quantitat de llibres de tota mena, encara que prestaven especial atenció a les obres religioses i, particularment, a les traduccions vernacles de la Bíblia, però també llibres científics i obres de ficció. Les llistes de llibres prohibits per l'església van començar quan Exuperi de Tolosa, que consultava sobre el càanon de la bíblia i el comportament dels religiosos, va rebre d'Innocenci I la carta Consulenti Tibi el 405, que contenia una llista de les escriptures canòniques i una sèrie d'escrits que no només s'havien de repudiar, calia prohibir-los[5] (et si qua sunt alia, non solum repudianda, veram etiam noveris esse damnada),[3] que fou ampliat per Gelasi I en 496 amb el Decret Gelasianum.[3] La darrera edició fou el 1948 per Pius XII, i va ser abolit definitivament el 1966.
Alguns exemples notables d'escriptors inclosos en la llista són: Epicur, Isaac Newton, Nicolau Copèrnic, René Descartes, Gustave Flaubert, Jean-Paul Sartre, Giordano Bruno, Thomas Hobbes, Nikos Kazantzakis o Simone de Beauvoir, entre d'altres. L'elecció dels autors i la persecució dels qui difonien o llegien obres prohibides anava a càrrec de la Inquisició, dins les seves tasques per a protegir la fe.
En el món catòlic, els llibres prohibits es conservaven en un dipòsit o armari tancat, anomenat infern i només accessible amb permís especial.
Bibliografia
[modifica]Facsímils en línia:
- Pius V. Index Librorum Prohibitorum (en llatí), 1559. (Primera edició del 1559.)
- Climent VIII. Index Librorum Prohibitorum (en llatí), 1596, p. 64.
Referències
[modifica]
- ↑ Moreno, Ampara. Cap a una història de les comunicacions des de Catalunya ex-cèntrica, plural i interactiva. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 1999, p. 28. ISBN 9788449015717.
- ↑ Thomsett, Michael C. The Inquisition: A History (en anglès). McFarland, 2010, p.187. ISBN 0786444096.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Sgarbi, Marco. «Index of prohibited books». A: Springer International Publishing (en anglès). Springer International Publishing, 2022, p. 1671. ISBN 9783319141695.
- ↑ Kamen, Henry. La Inquisición Española. Una revisión histórica (en castellà). 3.ª ed.. Barcelona: Crítica, 2011 [1a. ed. 1999], p. 109. ISBN 978-84-9892-198-4.
- ↑ Bower, Archibald. The History of the Popes From the Foundation of the See of Rome, to the Present Time (en anglès), 1749, p. 406-409.
