10:30 P.M. Summer

Infotaula de pel·lícula10:30 P.M. Summer
Fitxa
DireccióJules Dassin Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióAnatole Litvak i Jules Dassin Modifica el valor a Wikidata
GuióJules Dassin i Marguerite Duras Modifica el valor a Wikidata
MúsicaCristóbal Halffter Modifica el valor a Wikidata
FotografiaGábor Pogány Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeRoger Dwyre Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorLopert Pictures Corporation
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica, Espanya i França Modifica el valor a Wikidata
Estrena24 octubre 1966 Modifica el valor a Wikidata
Durada85 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enDix heures et demie du soir en été Modifica el valor a Wikidata
Gèneredrama, pel·lícula basada en una obra literària, cinema de ficció criminal i cinema romàntic Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióEspanya Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0060045 FilmAffinity: 480148 Allocine: 44280 Rottentomatoes: m/1030_pm_summer Letterboxd: 10-30-pm-summer Allmovie: v112896 TCM: 92523 TV.com: movies/1030-pm-summer TMDB.org: 3008 Modifica el valor a Wikidata

10:30 P.M. Summer és una pel·lícula dramàtica nord-americana de 1966 dirigida per Jules Dassin i protagonitzada per Melina Merkuri i Romy Schneider. Està basat en la novel·la Dix Heures et demie du soir en été de Marguerite Duras..[1][2]

Argument

[modifica]

Maria i Paul, una parella d'uns quaranta anys, i la seva filla petita viatgen per Espanya amb la Claire, una dona més jove.

De camí cap a Madrid, s'aturen en un poble petit i s'assabenten que un home local que ha matat la seva dona i el seu amant està solt per la zona. Hi ha una gran tempesta i el grup no té més remei que allotjar-se a l'únic hotel de la ciutat, que està atapeït amb altres viatgers en la mateixa situació. La Maria, una alcohòlica que viu la seva vida en un estat de somni, sembla estar animant subtilment el seu marit a tenir una relació sexual amb Claire.

Mentre la tempesta encaraes forta, la Maria beu una ampolla d'alcohol fora i veu en Paul i la Claire besant-se en un balcó. Aleshores descobreix el fugitiu amagat en un terrat i vol ajudar-lo a escapar. Ella condueix l'home a un lloc del desert on es pot amagar.

L'endemà, la Maria explica a Paul i Claire sobre l'home, però quan el busquen al desert, Paul descobreix el seu cadàver; l'home s'ha suïcidat. La Maria, el Paul i la Claire decideixen callar i viatjar a Madrid tal com estava previst.

A Madrid, la Maria diu a Paul i Claire que esperava afegir el fugitiu al seu grup estrany com a "quart jugador" del joc, però que el seu veritable desig és dormir amb Paul una vegada més. La Maria beu inconscientment i s'imagina en Paul i la Claire fent l'amor. L'endemà, li explica a Paul el seu somni i sembla que l'emociona. Comencen a fer l'amor, però ella l'atura i li diu que ja no l'estima. Paul diu que no la creu.

El trio va a un club per veure ballarins de flamenc. Maria, borratxa i gaudint, s'escapa durant l'actuació i desapareix a la ciutat. Paul i Claire la busquen en va.

Repartiment

[modifica]

Recepció

[modifica]

En una ressenya contemporània de The New York Times, el crític Bosley Crowther va escriure: "És evident que el que Jules Dassin estava intentant fer en aquesta pel·lícula... era donar una il·lustració estranya d'un l'estat d'ànim morbós de la dona quan es veu atrapada per la constatació de l'evanescència de l'amor. En aquest sentit, ha omplert la imatge de moltes estranyeses: pluja fulminant, llums intermitents, ballarines de flamenc, cossos que es retorcen nus. Però aquesta mena de cosa, i l'actuació, està tan empapada i mancada d'un sentit humà genuí com un signe elèctric mullat per la pluja. És una extravagancia estrictament mecànica fer un espectacle passat de moda, i brilla sense calor ni sentit a través de la pluja esquitxada i la beguda"[3]

Referències

[modifica]
  1. «10:30 P.M. Summer». Variety. [Consulta: 31 octubre 2019].
  2. «Encore: A Touch of Noir». Film Comment. [Consulta: 31 octubre 2019].
  3. Crowther, Bosley «Screen: Moody Triangle». The New York Times, 25-10-1966, p. 52.

Enllaços externs

[modifica]