La segona etapa d'aquesta edició del Tour de França, es va disputar pels voltants de Niça, però aquesta vegada sobre un recorregut més accidentat. Al recorregut hi havia 4 ascensions: les del coll de la Colmiane, el coll de Turini, el Coll d'Esa i per acabar, el coll des Quatre Chemins. L'etapa va arrencar a Niça i després de 46 quilometres de lleugera pendent, s'iniciava l'ascens al coll de la Colmiane, de 16,3 quilòmetres amb una pendent mitjana del 6,3 %. Just al final del descens, s'iniciava l'ascens al coll de Turini, de 14,9 quilòmetres amb una pendent mitjana del 7,4 %. Les dues primeres ascensions eren de primera categoria. Després del descens del coll de Turini, al quilòmetre 144 s'iniciava el tercer ascens, en aquesta ocasió al Coll d'Esa, un port de segona categoria, amb 7,8 quilòmetres d'ascensió i una pendent mitjana del 6,1%. A continuació, després de finalitzar el descens del Coll d'Esa, aproximadament al quilòmetre 170, s'iniciava la última ascensió, aquest cop al coll des Quatre Chemins, amb el cim situat a 9 quilòmetres de la línia d'arribada. Després de 7 quilòmetres de descens, s'arribava a Niça per recorre els 2 últims quilòmetres en paral·lel al mar i arribar a la línia de meta, situada un cop més al passeig dels anglesos.[1]
Després dels abandons de Philippe Gilbert i Rafael Valls per caigudes durant l'etapa anterior i amb l'abandó de John Degenkolb obligat d'abandonar la cursa per haver arribat fora de control, van prendre la sortida 173 ciclistes.[2][3] Des de la sortida, vuit corredors s'escapen en solitari. Entre els escapats es troben Matteo Trentin, Kasper Asgreen, Lukas Pöstlberger, Peter Sagan (portador del mallot verd), Benoît Cosnefroy, Anthony Perez, Michael Gogl i el campió de LetòniaToms Skujiņš, mentre que David Gaudu, que havia caigut el dia anterior es trobava en dificultats per seguir el ritme del grup. Matteo Trentin va guanyar l'esprint intermediari a Peter Sagan, just abans de quedar-se enrere a causa d'una avaria mecànica.[4] Posteriorment, la resta de corredors escapats es van disputar el mallot a punts a les dues primeres ascensions de la jornada. Al cim de la primera ascensió, al coll de la Colmiane, Benoit Cosnefroy va coronar primer davant d'Anthony Perez i Michael Gogl, mentre que a la segona ascensió, al coll de Turini, va ser Perez el que va superar Cosnefroy i Gogl al cim. Després de les dues primeres ascensions, Cosnefroy es va convertir en el nou millor escalador, superant Perez en el rànquing general de la classificació de la muntanya. Al iniciar el gran grup l'ascens al coll de Turini, els esprinters, juntament amb el mallot groc, van començar a perdre terreny. Els escapats van ser atrapats al peu de la tercera ascensió, la del coll d'Esa. A les primeres rampes de la última ascensió, la del coll des Quatre Chemins, Julian Alaphilippe va atacar seguit per Marc Hirschi aconseguint guanyar distància respecte al gran grup. Posteriorment, Adam Yates va atacar i poc abans del cim va atrapar el duet d'escapats. A l'esprint situat al cim, Yates es va imposar a Alaphilippe i Hirschi, obtenint respectivament 8, 5 i 2 segons de bonificació.[4] El trio va continuar junt fins al final, disputant-se la victòria d'etapa a l'esprint, en el qual Alaphilippe es va imposar per molt poc a Hirschi. Yates va creuar la línia de meta un segon més tard i el gran grup, liderat per Greg Van Avermaet, van crear la línia amb 2 segons de diferència. Amb aquest resultat, Alaphilippe es convertia en el nou líder de la classificació general, seguit Yates i Hirschi a 4 i 7 segons respectivament.[5]
Etapa de muntanya.svg){kind=small}
França
_pictogram.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
Itàlia 
Eslovàquia 
Letònia 
Àustria 
Dinamarca 
França 
Austràlia 
Noruega 
Suïssa 
Regne Unit 
Bèlgica 
Colòmbia 
Països Baixos 
Kazakhstan 
Eslovènia 
Alemanya 
Espanya 
Irlanda 
Philippe Gilbert (Lotto-Soudal) - No va prendre la sortida.[2]
Espanya Rafael Valls (Bahrain-McLaren) - No va prendre la sortida.[3]