Abu-Faris Abd-al-Aziz
Biografia | |
---|---|
Naixement | 1361 Constantina (Algèria) |
Mort | 1434 (Gregorià) (72/73 anys) Tilimsen (Algèria) |
Soldà | |
Dades personals | |
Religió | Islam |
Activitat | |
Ocupació | polític |
Família | |
Família | Hàfsides |
Pare | Abu-l-Abbàs Àhmad (III) |
Abu-Faris Abd-al-Aziz (Constantina, 1361 - Tilimsen, 1434) fou emir hàfsida, fill i successor d'Abu-l-Abbàs Àhmad (III) a la seva mort el 1394.
Va extirpar les dinasties locals que romanien a Trípoli, Gafsa, Tozeur i Biskra i el poder tribal de les regions de Constantina i Bugia (1397-1402), i va nomenar governadors d'aquests regions a oficials escollits, generalment lliberts.
El 1398 i 1399, a conseqüència del saqueig de Torreblanca[1] i altres atacs corsaris, Martí l'Humà realitzà dues croades contra Tedelis[2] i Bona.[1] El fracàs de l'expedició forçà el rei a signar un tractat de pau amb Abu-Faris Abd-al-Aziz en 15 de maig de 1403, que aviat es mostrà ineficaç.[3]
El 1398 va fer una audaç expedició a l'Aures. Una altra expedició notable fou la que va fer a Tripolitana el 809 de l'hègira (1406/1407). Va resoldre una greu crisi que afectava a Constantina i al sud-est (1407 i 1408) i la va tancar amb la conquesta d'Alger el 813 de l'hègira (1410/1411).
Després d'uns anys de pau, el 1424 es va llençar cap a l'oest on va fer diverses campanyes fins al 1431, en les quals va imposar la seva sobirania als emirs abdalwadites de Tlemcen, i va intervenir al Marroc i tanmateix al Regne de Granada.
Amb els estats cristians va signar nombrosos tractats i les relacions foren de vegades cordials i d'altres tenses, però sempre estretes.
Va seguir una política religiosa estricta que el va fer molt popular. Va acordar generoses donacions o favors als ulemes i als sharifs, va celebrar el mawlid, i va intentar implantar el sunnisme a Gerba (focus de kharigisme). Les seves construccions religioses foren nombroses. Va suprimir alguns impostos no religiosos i va desenvolupar el cors a la mar considerant la seva pràctica com a djihad. El juridisme malikita va triomfar mercès al famós jurista Ibn Arafa (1316-1401) que va enviar a l'exili al Caire a Ibn Khaldun (que hi va morir el 1406). El palau del Bardo és testimoniat per primer cop durant el seu regnat.
El 1432 va anar personalment a ajudar els defensors de l'illa de Gerba que eren atacats per Alfons el Magnànim.[4] El 1434, quan ja tenia més de setanta anys, va dirigir personalment una expedició contra Tlemcen, per tornar a l'obediència als abdalwadites, i va morir a la regió de Ouarsen El seu fill Abu-l-Hàsan Muhàmmad ja havia mort i la successió va recaure en el net d'Abu-Faris, Muhàmmad al-Múntasir.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Martínez Romero, Tomàs. La cultura catalana en projecció de futur: homenatge a Josep Massot i Muntaner. Universitat Jaume I, 2004, p.219. ISBN 8480215003.
- ↑ Insa Montava, Josep. Escritores del reyno de Valencia, chronologicamente ordenados desde el año M.CC.XXXVIII hasta el de M.DCC.XLVII. Joseph Estevan Dolz, 1747, p.129.
- ↑ Ferrer i Mallol, Maria Teresa; Mutgé Vives, Josefa. La corona catalanoaragonesa i el seu entorn mediterrani a la baixa edat mitjana. Editorial CSIC, 2004, p. 106. ISBN 840008330X.
- ↑ Pius II. Europe (c.1400-1458) (en anglès). CUA Press, 2013, p. 306. ISBN 081322182X.