Batalla de Calaf

Batalla de Calaf

guerra civil catalana
Calaf Lleida Barcelona Tarragona Girona Tortosa Cervera Hostalric Igualada Puigcerdà Vilafranca Perpinyà Vic Manresa Balaguer Roses Figueres Posicions reialistes Posicions rebels Posicions franceses
Tipus	batalla
Data	28 febrer 1465
Coordenades	41° 44′ 38″ N, 1° 30′ 54″ E / 41.744°N,1.515°E / 41.744; 1.515
Lloc	Calaf i els Prats de Rei, l'Anoia
Estat	Espanya
Continent	Europa
Resultat	Victòria reialista
Bàndols
Joan el Sense Fe Generalitat de Catalunya
Comandants
Enric II d'Empúries Joan Ramon Folc de Cardona Mateu de Montcada Bernat Hug de Rocabertí Pere de Portugal Jofre VII de Rocabertí Bernat Gilabert II de Cruïlles Hug Roger III de Pallars Sobirà Francesc de Fenollet Guerau de Cervelló
Forces
60 cavallers 600 genets 1000 peons 130 cavallers 500 genets 2000 peons
Cronologia
← Setge de Palau-Saverdera Setge d'Ulldecona →

La batalla de Calaf, també anomenada batalla de Prats del Rei^[1] va ser una batalla de la Guerra Civil catalana que va tenir lloc el 28 de febrer de 1464 entre Els Prats de Rei i Calaf. La victòria va ser per al bàndol realista de Joan II d'Aragó i els capitans de l'exèrcit de Pere de Portugal van ser fets presoners, encara que el mateix Pere va aconseguir escapar-se disfressat en caure la nit.^[1][2]

El 1464, després del fracàs amb Enric IV de Castella, s'ofereix la corona a Pere de Portugal, net de Jaume II d'Urgell, el qual, donades les seves limitacions, s'alia amb el duc de Borgonya, enemic de Lluís XI de França. Aragonesos, valencians i mallorquins, mentrestant, presten suport a Joan el Sense Fe,^[3] a més dels buscaires i remences i alguns nobles i clergues. Bernat Saportella, diputat del Principat de Catalunya, es posa al costat del rei.

Després de la pèrdua de l'estratègica plaça de Vilafranca del Penedès l'agost del 1464, Pere de Portugal, proclamat el gener d'aquell any com a nou sobirà del Principat de Catalunya per les institucions catalanes contraries a Joan II d'Aragó, va reunir a Barcelona un contingent nodrit de tropes per fer front a la previsible ofensiva de les forces realistes fidels a Joan II.^[3] A principis de gener de 1465 van iniciar el setge de Cervera i quan Pere de Portugal va tenir notícia que les forces assetjadores al comandament del comte de Prades anaven a rebre el reforç d'un nou contingent comandat pel joveníssim príncep hereu Ferran el Catòlic, que llavors només comptava amb tretze anys, va sortir des de Vic, on havia establert la seva caserna general, per a Cervera. El seu exèrcit acabava de ser reforçat amb tropes portugueses i borgonyones i comptava amb els caps militars més destacats: Pere d'Eça, Beltrán i Joan d'Armendáriz, el comte de Pallars, Guerau de Cervelló, el baró de Cruïlles, el vescomte de Rocabertí i el vescomte de Roda.^[4]

A trobar-lo va sortir l'exèrcit realista que també comptava amb els seus capitans més importants. Al costat del comte de Prades i del seu fill Joan Ramon Folch III, hi havia l'arquebisbe de Tarragona, el comte de Mòdica, l'infant Enrique comte d'Empúries i el castellà d'Amposta Bernat Hug de Rocabertí ―només faltava el senyor Alfonso de Aragón, fill natural de Joan II―. L'enfrontament a camp obert es va produir el 28 de febrer entre Prats de Rei i Calaf.^[5]

La batalla tingué lloc el 28 de febrer del 1465 a Calaf entre l'exèrcit de Pere el Conestable de Portugal, que comandaven Jofre de Rocabertí i de Montcada juntament amb Bernat Gilabert II de Cruïlles contra els partidaris de Joan el Sense Fe comandats per l'aragonès Fernando de Rebolledo i Joan Ramon Folc IV de Cardona.

Les tropes realistes van cobrar un avantatge inicial que resultaria decisiu quan les hosts comandades pel comte de Prades i el castellà d'Amposta van trencar l'avantguarda de l'exèrcit de Pere de Portugal formada per tropes borgonyones. Aquest es va veure incapaç de maniobrar en quedar envoltat i va acabar sent dispersat per les forces realistes. L'arribada de la nit va ser el que va evitar que l'exèrcit de Pere de Portugal fos derrotat completament, però no va impedir que els seus principals caps fossin fets presoners. Només el mateix Pere de Portugal va aconseguir fugir, disfressat.^[6]

Joan II va perdonar la vida als caps rebels fets presoners, entre ells Hug Roger III de Pallars Sobirà.^[7] Jaume Vicens Vives comenta que «potser el 1463 la sort d'aquests personatges hauria estat rubricada pel patíbul. Però el 1465 Joan II es proposava ser més caut, prudent i magnànim. Com a Lleida, per sentiment o càlcul, es va proposar de ser rei de tots els catalans».^[5]

Segons aquest mateix historiador, «el triomf de Calaf va assenyalar un punt decisiu a la guerra revolucionària. Aragó, València, Mallorca i Sicília, fins aleshores més o menys expectants, es van lliurar decididament a la causa real». A la ciutat de València, per exemple, es va celebrar una solemne processó per festejar la victòria i els seus jurats es van afanyar a concedir dos préstecs al rei Joan II per valor de 68.000 sòlids, exemple que van seguir Saragossa, Palerm i Messina.^[6]

Per la seva banda Pere de Portugal, per compensar el desastre de Calaf, va dirigir un exèrcit per conquerir la Bisbal, punt estratègic de les comunicacions entre Girona i la costa i que estava defensat pel bisbe de Girona Joan Margarit. La plaça va capitular el 7 de juny. «Èxit que va ser corejat com un triomf extraordinari, però que no dissimulava la gravetat de la situació. El príncep mateix s'exclamava que tenia la gent “pobre i desfeta”», comenta Jaume Vicens Vives.^[6]

El 17 de juliol de 1465, Alfons d'Aragó i d'Escobar va prendre Igualada.^[8]

• Batlle, Carme (1999) [1988]. L’expansió baixmedieval (segles XIII-XV). Vol. 3 de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62. ISBN 84-297-4594-7.
• Hernández Cardona, F. Xavier (2003). Història militar de Catalunya. Vol. III La defensa de la Terra. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor. ISBN 84-232-0664-5.
• Vicens Vives, Jaume. Paul Freedman i Josep Mª Muñoz i Lloret. Juan II de Aragón (1398-1479): monarquía y revolución en la España del siglo XV (en castellà). Pamplona: Urgoiti editores, 2003 [1a. ed. 1953]. ISBN 84-932479-8-7.