Célestine Galli-Marié
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (fr) Célestine Marié de l'Isle 15 març 1837 antic 2n districte de París (França) |
| Mort | 21 setembre 1905 (68 anys) Vença (França) |
| Sepultura | cementiri de Père-Lachaise, 57 Grave of Galli-Marié (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | cantant d'òpera |
| Ocupador | Teatre Nacional de l'Opéra-Comique (1862–) |
| Gènere | Òpera |
| Professors | Claude-Marie-Mécène Marié de L'Isle |
| Veu | Mezzosoprano |
| Instrument | Veu |
| Família | |
| Cònjuge | Jean-Pierre Victor Gally Joseph Delaur |
| Pare | Claude-Marie-Mécène Marié de L'Isle |
| Germans | Irma Marié Paola Marié |
| Cronologia | |
| setembre 1905 | funeral (París) |
   | |
Célestine Galli-Marié (París, 15 de març de 1837 – Vença, 21 de setembre de 1905) va ser una mezzosoprano francesa, cèlebre per haver estrenat l'òpera Carmen.
Va nàixer Célestine Marié de L'Isle a París. Va estudiar cant amb son pare, que era un excel·lent músic. Va debutar l'any 1859 a Estrasburg, i aviat es va casar amb un escultor anomenat Galli (m.1861). Des d'aleshores va emprar el nom teatral de Galli-Marié. Émile Perrin, director de l'Opéra Comique, la va escoltar a Rouen i se la va endur a París. Va cantar a l'Opéra-Comique fins a l'any 1885, debutant amb La serva padrona de Pergolesi. Els seus papers més famosos van ser els de Mignon (1866) i Carmen (1875). Va actuar al Her Majesty's Theatre de Londres en una gira l'any 1886, i tornà a l'Opéra-Comique l'any 1890 per a cantar en una gala benèfica per a erigir un monument a Georges Bizet. La seua veu va ser descrita com posseïdora d'un bell timbre, amb una clara dicció i un bon fraseig. Va morir a Vença, prop de Niça.
Era una mezzosoprano amb registre agut, de manera que els papers que va cantar se solen interpretar avui dia per sopranos. Com a excepció hi ha el paper de Carmen, cantat indistintament per sopranos i mezzosopranos.
Bibliografia
[modifica]
- Harold Rosenthal. "Célestine Galli-Marié", The New Grove Dictionary of Music and Musicians, ed. Stanley Sadie (London: Macmillan, 1980), vii, 127