Bisbat suburbicari de Porto-Santa Rufina

Diòcesi suburbicària de Porto-Santa Rufina

Portuensis-Sanctae Rufinae
La catedral dels Sagrats Cors de Jesús i Maria, a Roma, a la zona La Storta, sobre la via Cassia
Localització
42° 32′ 08″ N, 12° 22′ 42″ E / 42.535556°N,12.378333°E / 42.535556; 12.378333
Itàlia
Laci
Parròquies	55
Població humana
Població	437.000 (2019) (218,5 hab./km²)
Llengua utilitzada	italià
Religió	romà
Geografia
Part de	Laci, Bisbat de Roma
Superfície	2.000 km²
Limita amb	bisbat de Civitavecchia-Tarquinia, nord-oest bisbat de Roma, sud-est bisbat de Civita Castellana, nord-est bisbat suburbicari d'Òstia, sud
Creació	segle iii (Porto) segle vi (Santa Rufina) 30 de setembre de 1986 (unitat plena)
Patrocini	Sante Rufina i Seconda
Catedral	Catedral dei Sacri Cuori di Gesù i Maria , Santi Ippolito i Lucia (cocatedral)
Organització política
• Bisbe	Gino Reali
Lloc web	diocesiportosantarufina.it

El bisbat suburbicari de Porto-Santa Rufina -sede suburbicaria di Porto-Santa Rufina (italià); Portuensis-Sanctae Rufinae (llatí)- és una seu de l'Església catòlica, sufragània del bisbat de Roma, que pertany a la regió eclesiàstica Laci. El 2013 tenia 396.400 batejats d'un total 398.500 habitants. Actualment està regida pel bisbe Gino Reali.

El territori comprèn el vast territori que s'estén al nord-oest de la ciutat de Roma, i comprèn els municipis de Fiumicino, Cerveteri, Ladispoli, Santa Marinella, Riano, Castelnuovo di Porto, la fracció de Santa Severa Nord del municipi de Tolfa, i gran part de la jurisdicció pertanyent als municipis XV, XVI, XVIII, XIX i XX del comú de Roma.

L'església catedral està dedicada al Catedral dei Sacri Cuori di Gesù e Maria i està situada a La Storta, al comú de Roma. Fins a la construcció i dedicació, el 1950, s'emprava la catedral de Santi Ippolito e Lucia al Porto di Traiano, avui cocatedral. L'església de Santa Maria Maggiore de Cerveteri era l'antiga catedral de la diòcesi. Entre les esglésies de majors interessos històrics presents a la diòcesi estan les esglésies de Santa Maria Maggiore i l'església de la Madonna di Ceri, ambdues a Cerveteri.

El territori de la diòcesi està dividit en 55 parròquies, reagrupades en 5 vicariats: La Storta-Castelnuovo di Porto, Porto Romano, Selva Candida, Maccarese i Cerveteri-Ladispoli-Santa Marinella.

Aquesta diòcesi està formada per la unió de dues seus suburbicàries. Porto, l'antic port principal de Roma, situat a la vora del Tíber cap a Òstia; i Santa Rufina, un poble construït al voltant de la basílica de les santes germanes màrtirs Rufina i Segona, situada al llarg de la Via Cornèlia, que correspon a l'actual via Boccea.

La fe cristiana va arrelar en el Porto molt aviat. Són coneguts els noms de diversos màrtirs de Porto: Ippolito - tradicionalment conegut com el primer bisbe de Porto, màrtir vers el 250, les relíquies del qual van ser descobertes el 1975 durant les excavacions al jaciment arqueològic d'Isola Sacra (Fiumicino) - (Fiumicino) - Ercolano, Giacinto, Marziale, Saturnino, Epitteto, Maprile i Felice.

A Porto el senador Pamachio va construir al voltant del 370 un gran xenodochium, un hospici per als pelegrins. Entre els altres bisbes són per recordar Donato (data incerta), que va construir la basílica de Sant'Eutropio; Felice, contemporani de Sant Gregori el Gran; Giovanni, llegat en el sisè Concili Ecumènic (680); Gregori, que va acompanyar el Papa Constantí a Constantinoble (710); Citonato, que va assistir a la consagració de l'Constantí III (767); Rodoaldo, que va actuar contràriament a les instruccions rebudes en el cas de Foci a Constantinoble (862), i que va ser deposat per haver afavorit el divorci de Lotari II de Lotaríngia, Formós, que va esdevenir Papa (891); Benet XVI, que va participar en la consagració del Papa Lleó VIII (963); Gregori III (al voltant de 985 - 991), que va construir un sistema de reg a la diòcesi, els Papes Benet VIII i Benet IX, dels comtes de Túsculum, dos eren bisbes de Porto; Maurizio (1097), enviat pel Papa Pasqual II per restaurar l'ordre en els afers religiosos de Terra Santa.

Formós va ser qui probablement, en la segona meitat del segle ix, va transferir la seu de la diòcesi a l'illa Tiberina, on bastí la nova catedral de la diòcesi. El territori original de la diòcesi, subjecte a les invasions dels sarraïns i despoblada, va haver de ser abandonada. En 1018 la butlla Quoties illa del Papa Benet VIII es refereix ara un abandonament total i la transferència final de la catedral i l'episcopat a la basílica de San Bartolomeo all'Isola. Durant l'episcopat de Giovanni V, el Papa Lleó IX definí els límits de la diòcesi en relació amb la de Selva Candida; van ser confirmats a Porto la zona del Trastevere i l'illa Tiberina.

Sempre en el segle xi la seu episcopal de Ceri va ser abandonada i els bisbes de Porto va estendre la seva jurisdicció en aquesta ciutat.

Històricament, els bisbes de Porto va esdevenir els segons cardenals del Sacre Col·legi, després dels d'Òstia, que van ser els primers.

La Diòcesi de Selva Candida deu el seu origen a la basílica construïda al lloc del martiri de les santes Rufina i Seconda a la Via Cornèlia. El primer bisbe conegut és Adeodato, que va assistir al 501 a un sínode celebrat pel Papa Símmac; un homònim s'esmenta en un altre sínode de 499 com Adeodato lorensis; això suggereix que els bisbes de Lorium a la Via Aurelia van traslladar la seva residència a Selva Candida. El successor d'Adeodato va ser Valentino, vicari de Roma durant l'absència del Papa Vigili; tenia les mans tallades per Totila.

Entre els altres bisbes de Santa Rufina per recordar estan: Tiberio (594), Orso (680), Niceta (710), Ildebrando (906) i Pietro II (1026-1049) a qui es deu la confirmació de la jurisdicció sobre Città Leonina, Trastevere, i illa Tiberina. La residència dels bisbes de Selva Candida a l'illa Tiberina estava al costat de l'església dels Sants Adalberto i Paulí, mentre que la dels bisbes de Porto estava a la mateixa illa, prop de l'església de Sant Joan. Els bisbes de Selva Candida, en arribar les fronteres de la diòcesi al riu Tíber, van gaudir de grans privilegis relacionats amb les celebracions a la Basílica de Sant Pere, ja que era al territori de la diòcesi. Aquests privilegis van ser abolits gradualment només després de la final de la captivitat d'Avinyó, quan els papes van traslladar la seva residència del Laterà al Vaticà.

El més famós d'aquests prelats va ser el cardenal Umberto di Silvacandida (1057-1063) qui va acompanyar el Papa Lleó IX de Borgonya a Roma; va ser enviat a Constantinoble per recompondre la controvèrsia sorgida per Michele Cerulario. Ell va carregar contra els errors dels grecs i en contra de Berenguer (1051-1063).. L'últim bisbe d'aquesta seu va ser Mainardo.

El Papa Calixt II, en 1119, va unir la seu de Porto amb la de Selva Candida (també anomenada de Santa Rufina). Segons Cappelletti, ja amb el bisbe Vincenzo di Porto (1106), les dues seus van ser unides ad personam, unió que va esdevenir definitiva amb el bisbe Pietro al voltant del 1119.

Entre els bisbes cardinals més coneguts de les seus unides podem recordar: Pietro (1116 - 1123); Theodevinus (1133), alemany, enviat en diverses missions a Alemanya i a Terra Santa; Bernardo (1159) que va treballar per aconseguir la pau entre el Papa Adrià IV i Barba-roja; Theodinus (1177) que va examinar la causa de sant Thomas Becket; Cencio Savelli (1219); Romano Bonaventura (1227) qui va obtenir la confirmació de tots els drets de la seva seu; Ottone Candido (1243), del marquesat de Montferrat, en moltes ocasions enviat com a legat del Papa Innocenci IV davant Frederic II; Robert Kilwardby, arquebisbe de Canterbury, enverinat a Viterbo (1280); Matteo d'Acquasparta (1290), ja general franciscà i teòleg de renom; Giovanni Minio (1302), general franciscà; Giacomo Arnaldo d'Euse (1312), futur Papa Joan XXII; i Pietro Orsini (1374), que més tard es va unir al Cisma d'Occident.

El 28 de juliol de 1452, la diòcesi de Santa Rufina es va separar de la seu suburbicaria de Porto, però ja l'any següent, després de la mort del cardenal Francesco Condulmer les dues seus es van tornar a unir.

Més tard van ocupar el seient Rodrigo Borgia (1476) futur Papa Alexandre VI; Gian Pietro Carafa (1553), el futur Papa Pau IV, el jove Alessandro Farnese (1578); Fulvio Giulio della Corgna (1580); Ulderico Carpegna (1675), que va deixar una herència per sufragar les despeses de les missions populars que celebrarà cada quatre anys; Pietro Ottoboni (1687), el futur Papa Alexandre VIII, Flavio Chigi (1693), que amplià i embellí la catedral; Vicenzo Maria Orsini (1715), el futur Papa Benet XIII; o Bartolomeo Pacca (1821).

Des del segle xvi la seu de Porto i Santa Rufina estava reservada per al vicedegà del Col·legi Cardenalici; quan el degà cessava el seu servei per la mort o per l'elecció al papat, era succeït pel cardenal bisbe de Porto i Santa Rufina, que optava a la seu d'Òstia i Velletri, que era la pròpia del degà. Aquest fet va ocasionar que hi hagués episcopats generalment molt breus.

A principis del segle xix la diòcesi es trobava encara en un estat de deteriorament, tant que el bisbe Leonardo Antonelli la va anomenar "un esquelet net i sec", indicant les raons del declivi en les invasions sarraïnes de l'edat mitjana i el clima insalubre. La diòcesi estava despoblada, com es veu el 1853, quan un registre censal només indica 3.030 habitants confien a 12 parròquies.

El 10 de desembre de 1825 Civitavecchia va ser separada de les diòcesis de Viterbo i Toscanella i unida amb la de Porto i Santa Rufina, però el 14 de juny de 1854, es va tornar a fer independent i unida a Corneto (avui diòcesi de Civitavecchia-Tarquinia).

També cal recordar el cardenal Luigi Lambruschini que va restaurar la catedral i el palau episcopal de Porto.

El 5 de maig de 1914, el Papa Pius X, amb el motu proprio Edita a Nobis, abolí el conferiment de la seu de Porto i Santa Rufina al vicedegà del Col·legi Cardenalici. El mateix motu proprio va decidir que a partir d'aquell moment, el degà del Sacre Col·legi uniria la seu que ocupés amb la d'Òstia i, en conseqüència, els episcopats dels bisbes de Porto i Santa Rufina han deixat de ser tan breus.

El 1921 la població de la diòcesi era d'aproximadament 10.000 habitants, al qual es van afegir uns 12.000 que hi vivien per temporades per al treball agrícola. Es van aixecar 19 parròquies. El territori es va mantenir pràcticament deshabitat fins que el reclam dels anys trenta, que extirparen la malària.

El 1926 el jesuïta alemany Leopold Fonck va començar la construcció d'una església, al poble de La Storta, que volia dedicar a Santa Margarida Maria Alacoque, però l'obra va quedar inacabada fins que el 1948 el cardenal Tisserant no la reprengué. En només dos anys, l'edifici va ser acabat i dedicat als Sagrats Cors de Jesús i Maria, el 25 de març de 1950; el 7 de març anterior va ser elevat al rang de nova catedral de la diòcesi amb el decret Episcopalis Cathedra de la Congregació Consistorial.

El 25 de febrer de 1953 es va establir el capítol de la catedral amb la butlla Qui cognoverit del Papa Pius XII.

Amb el nomenament d'arquebisbe Andrea Pangrazio el de febrer de 1967, va començar la sèrie de bisbes suburbicari residencials, no cardenals, d'acord amb el motu proprio Suburbicariis Sedibus de l'11 d'abril de 1962.

El 30 de setembre de 1986, la diòcesi canvià el seu nom a la suburbicaria de Porto-Santa Rufina per la unió plena de les dues seus.

A finals del 2013, la diòcesi tenia 396.400 batejats sobre una població de 398.500 persones, equivalent 99,5% del total. El nombre d'habitants està en un ràpid creixement a causa de la gran i contínua expansió del shabitants de la ciutat de Roma fora del Grande Raccordo Anulare.

• Anuari pontifici del 2005 i anteriors, publicat a www.catholic-hierarchy.org a la pàgina Diocese of Porto and Santa-Rufina (anglès)
• Pàgina oficial de la diòcesi (italià)
• Esquema de la diòcesi a www.gcatholic.org (anglès)
• Biografies dels Cardenals a la pàgina Cardinals de Salvador Miranda (anglès)
• Pius Bonifacius Gams, Series episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig 1931, vol. I, pp. VIII-XI(llatí)
• Giuseppe Cappelletti, Le chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, Venècia 1844, vol. I, pp. 515–528 i 536-546 (italià)
• Decret Episcopalis Cathedra, AAS 42 (1950), pp. 600–601(llatí)
• Butlla Qui cognoverit, AAS 45 (1953), p. 326(llatí)

• Francesco Lanzoni, Le diocesi d'Italia dalle origini al principio del secolo VII (an. 604), vol. I, Faenza 1927, pp. 110–117 (italià)
• Giuseppe Cappelletti, Le chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, Venècia 1844, vol. I, pp. 493-507 (italià)

• Francesco Lanzoni, Le diocesi d'Italia dalle origini al principio del secolo VII (an. 604), vol. I, Faenza 1927, pp. 506–509 (italià)
• Giuseppe Cappelletti, Le chiese d'Italia dalla loro origine sino ai nostri giorni, Venècia 1844, vol. I, pp. 508–514 (italià)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bisbat suburbicari de Porto-Santa Rufina