Clarinet

Clarinet

Tipus	instrument transpositor i clarinets d'un sol forat cilíndric amb forats digitals
Classificació Hornbostel-Sachs	422.211.2-71
Tessitura
Inventor	Johann Christoph Denner
Mostra d'àudio
Professió artística	clarinetista

El clarinet és un instrument musical de vent de fusta.^[1] Dins d'aquesta gran família, el clarinet pertany als instruments de canyeta simple, igual que el saxòfon. El forat és aproximadament cilíndric (a semblança de la flauta travessera i a diferència del saxòfon). És un instrument format per diverses peces desmuntables: broquet, barrilet, cos superior, cos inferior i campana, fets de fusta de banús. Tanmateix, en els últims anys ha començat a utilitzar-se plàstics termoestables, sobretot per l'embocadura. És un instrument transpositor l'extensió del qual abasta de tres a quatre octaves.^[2]

El clarinet és un instrument imprescindible tant per a les orquestres clàssics com per a totes menes de les bandes de música. La més utilitzada és la clarinet en si${\displaystyle \flat }$,

Alguns estudis afirmen que el clarinet és producte d'una evolució constant de l'aulos grec, però és generalment acceptat que fou inventat cap a final del segle xvii pel fabricant d'instruments de corda Johann Christoph Denner.^[3] Aquest clarinet, però, era molt primitiu i només disposava d'una clau, per la qual cosa tenia una sonoritat molt pobra.

Seria Ivan Müller que va acabar de dotar al clarinet de l'engranatge de claus que avui s'utilitza.^[4] Un total de tretze claus en fan un instrument molt ric en registres i sons. L'evolució i estudi del clarinet,^[5] però, continuaria. Quatre són els sistemes que condicionaren l'evolució del clarinet al llarg de la història:

1. Sistema Muller o de tretze claus (del qual es basen tant el sistema Böhm o francès com el sistema alemany)
2. Sistema Klosé-Buffet o francès, també anomenat sistema Boehm, que si bé no és el mateix que el sistema inventat per Theobald Boehm per la flauta travessera, s'hi assembla.
3. Sistema Albert
4. Sistema alemany i sistema Oehler (Oskar Oehler)(que és un sistema perfeccionat a partir del sistema alemany)

El cos està format per l'embocadura, el barrilet, els dos cossos i la campana. Quan es bufa, s'accionen les claus per a variar els sons.

Existeix tota una família de clarinets segons el seu registre: de sopraninos afinats en do, mi bemoll o re, fins a octocontrabaixos afinats en si bemoll. Els més utilitzats són:

1. Sopranino en Mi bemoll (també anomenat requint i pitu montañés a Cantabria).
2. Soprano en Si bemoll.
3. Clarinet en La.
4. Clarinet Alt.
5. Clarinet Contralt.
6. Clarinet Baix (en si bemoll).
7. Contrabaix en si bemoll.
8. Contrabaix.

Hem d'afegir dos clarinets molt utilitzats durant el classicisme musical (que són els més utilitzats en la major part de les obres de Mozart): el clarinet di bassetto (afinat en la),^[6] i el corno di bassetto (afinat en fa).

Quasi tots són instruments transpositors. La raó més plausible és que el clarinet soprano en do (en desús) era massa estrident per la gran quantitat de sons harmònics aguts, es va preferir el clarinet en si bemoll (el més emprat) i en la (principalment al repertori orquestral). Un cop fixat el soprano de la família, la resta de membres s'establiren en relació a aquest.

Jean-Xavier Lefèvre (1763-1829) va viure a Paris en els turbulents anys de la Revolució francesa i les guerres napoleòniques. La seva manera de tocar era, sota la tradició francesa de Beer. A més de ser un notable solista, va tenir les millors posicions de la ciutat, incloent la de primer clarinet de l'Emperador. Degut al gran nombre de clarinetistes necessitats a les bandes de l'exèrcit de Napoleó, va haver-hi una gran demanda d'alumnes i quan el Conservatori de París va obrir les portes el 1795, Lefèvre era un dels 19 mestres designats a ensenyar a cent quatre alumnes de clarinet. Lefèvre rebé l'encàrrec d'escriure el mètode oficial del Conservatori, llibre que es va imprimir en la mateixa institució el 1802. El mètode va ser reimprès i editat per Hermann Bender, Romeo Orsi i Alamiro Giampieri. Forma la base del mètode de Julius Pisarovic, i s'utilitza encara avui en dia.

Ivan Müller (1786-1854) va presentar el seu clarinet de tretze claus al Conservatori de París perquè el revisaren el 1812. Ell argumentava que aquest nou clarinet podia tocar en totes les tonalitats amb facilitat, ja que en el futur els instrumentistes només necessitarien un instrument. Va tenir la mala fortuna de trobar-se amb Lefèvre com a membre del comitè assignat a jutjar el seu nou instrument, ja que Lefévre considerava que el fet d'agregar-li més forats que els que necessita el seu propi clarinet de sis claus distorsionaria la qualitat del so, i això va influenciar al jurat. L'invent fou rebutjat, sota els arguments que els compositors desitgen la varietat de colors de so que els diferents clarinets ofereixen. Müller no va acceptar la idea de ser rebutjat i va viatjar per tota Europa i Rússia oferint amb el seu nou clarinet concerts de molta qualitat, i aviat el seu instrument fou proclamat com el clarinet del futur. Müller fou un viatger incansable durant tota la seva vida i mai es va establir per molt temps en un lloc fix per a guanyar reputació de mestre, però si va escriure un mètode per al seu clarinet el 1822 i va prosperar exitosament en edicions posteriors.^[7]

Hyacinthe Klosé (1808-1880). Klosé era compositor, clarinetista i professor de clarinet al Conservatoire de Paris. Com a músic, Klosé va ser segon clarinet al Théâtre Italien de Paris, darrere de Frédéric Berr primer i d'Ivan Müller després.^[8] El 1838, quan Berr mor, és nomenat professor de clarinet al Conservatori Superior de Paris. De totes maneres, la gran contribució de Klosé a la història del clarinet té poc o res a veure amb la seva faceta de músic o de compositor. De fet, la feina més important de Klosé va ser adaptar per al clarinet el sistema d'anelles movibles que Theobald Böhm havia creat per a la flauta travessera.^[9] Aquesta feina la va fer conjuntament amb el luthier francès Louis Auguste Buffet jeune (fill), fill del fundador de Buffet-Crampon.

L'”invent” de Klosé i Buffet (bé, de fet l'invent és de Boehm, però ells hi van fer adaptacions) causa el cisma entre els fabricants de clarinets, perquè mentre la majoria segueix el sistema Boehm, això no és així a Alemanya i Àustria especialment. En aquests països es va adoptar el sistema Albert, que després evoluciona en el sistema Öhler.

Klosé és famós entre els clarinetistes pels seus mètodes de clarinet: llibres d'estudis de mecanismes amb dificultat variada i gradual que es fan servir en la immensa majoria de classes de formació de clarinetistes.

• Georg Friedrich Fuchs
• Joan Enric Lluna
• Carles Riera Pujal
• Sabine Meyer
• Jean-Christian Michel
• Sharon Kam
• Alessandro Carbonare
• Marco Antonio Mazzini
• Martin Fröst
• Ernie Càceres
• Richard Mühlfeld
• Hyacinthe Klosé
• Karl Leister

• Johann Stamitz
• Johannes Brahms
• Carl Stamitz
• Ígor Stravinski
• Wolfgang Amadeus Mozart
• Xavier Montsalvatge i Bassols
• Carl Maria von Weber
• Darius Milhaud
• Francis Poulenc
• Franz Krommer
• Camille Saint-Saëns
• Louis Spohr

• Clarinet contrabaix
• Clau de registre
• Clau (instrument)

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquidites

• Les parts del clarinet en català, TERMCAT
• Clarinetades: bloc sobre el clarinet en català Notícies, canyes, curiositats, etc. sobre el clarinet.

Viccionari