Combat de Sant Celoni

Combat de Sant Celoni

Guerra dels Trenta Anys
Combat de Sant Celoni Combat de Sant Celoni (Catalunya)
Tipus	batalla
Data	21 de maig de 1640
Coordenades	41° 42′ N, 2° 30′ E / 41.7°N,2.5°E / 41.7; 2.5
Lloc	Sant Celoni, Vallès Oriental
Estat	Espanya
Resultat	Victòria catalana
Bàndols
Catalunya Monarquia hispànica
Comandants
Leonardo Moles Fernando Chirino
Forces
540 infants
Baixes
540 homes

El Combat de Sant Celoni fou un dels episodis de la Guerra dels Trenta Anys a Catalunya.

Al segle xvii, l'imperi espanyol s'enfronta al Regne de França i Catalunya esdevé territori de combat. L'any 1640 fou un any decisiu i de greus conseqüències en produir-se, sobretot a partir del mes de maig, un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l'exèrcit reial (entrats a Catalunya a causa de la Guerra dels Trenta Anys amb França el 1635) i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es negaren a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols, o Santa Coloma de Farners, on fou enviat l'algutzil Miquel de Montrodon^[1] per dur a terme la instal·lació dels soldats; en la resistència dels vilatans l'algutzir trobà la mort. La represàlia duta a terme pels terços a Riudarenes el 3 de maig desencadenaria un ràpid alçament armat de vilatans i pagesos.

El terç d'infanteria de Mòdena de Leonardo Moles es va dirigir a Sant Celoni fugint de Riudarenes on havien cremat l'església per reunir-se amb el tros de cavalleria de Fernando Chirino de la Cueva, però foren atacats pels revoltats que perseguien als italians.

En arribar a Sant Celoni, vila no emmurallada, els italians decidiren preparar la seva defensa i varen fer barricades a totes les entrades a la població. Malgrat tot els catalans revoltats varen introduir-se a la vila per les cases més perifèriques i disparàren al terç italià des de les finestres que donaven a l'interior de la vila.

Els revoltats van prendre la vila, i mentre que la cavalleria va poder fugir de la batalla arribant a Barcelona,^[2] la infanteria italiana fou pràcticament anihilada i els supervivents van fugir, perseguits pels catalans, en direcció al Besòs i es van haver de protegir el convent de Sant Jeroni de la Murtra. Des d'allà, Chirino fugí a Blanes, on hi havia estacionat un terç^[3] i abandonà la tropa, que fou capturada, desarmada i conduïda a les Drassanes de Barcelona, on serien retinguts.

Els camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i posaren en llibertat Francesc de Tamarit^[4] juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra. Els revoltats, acampats a Sant Celoni prepararen un assalt a Blanes, on es refugiaven els terços castellans comandats per Dalmau III de Queralt, i aquest decidí l'evacuació al Rosselló, i en no poder embarcar la cavalleria, Juan de Arce va dirigir-la al nord sortint el 27 de maig, cremant Montiró el 30 de maig, i refugiant-se a la ciutadella de Roses l'endemà.^[5] Pocs dies després, la revolta a Barcelona continuaria, i durant els aldarulls del Corpus de Sang, el virrei va morir.

• Rubí de Marimón, Ramón (2003). Relación del lebantamiento de Cataluña 1640–1642. Barcelona: Fundació Pere Coromines. ISBN 84-7256-808-3.