El Critèrium del Dauphiné 2012 és la 64a edició de la cursa ciclistaCritèrium del Dauphiné. La cursa es disputà entre el 3 i el 10 de juny de 2012, amb un recorregut de 1.051,7 km repartits entre set etapes i un pròleg inicial. El punt de partida fou Grenoble i finalitzà una setmana més tard a Châtel. Aquesta és la setzena prova de l'UCI World Tour 2012.
La cursa fou guanyada per segon any consecutiu pel britànicBradley Wiggins (Team Sky),[1] que liderà la cursa des de la primera etapa i que consolidà i amplià el lideratge després de la seva victòria en la contrarellotge individual de la quarta etapa. Wiggins és el tercer ciclista que guanya la París-Niça i el Dauphiné en un mateix any, després que ho fes Jacques Anquetil (1963 i 1965) i Eddy Merckx (1971).[2]
El Dauphiné comença amb el tradicional pròleg, una curta contrarellotge individual gairebé plana de 5,7 quilòmetres pels carrers de Grenoble.[6] Aquesta vila és la quarta vegada que acull l'etapa inicial del Dauphiné en els darrers 15 anys, després de les edicions de 1997, 2000 i 2007,[7] quan guanyà el vencedor de l'edició del 2011, Bradley Wiggins, que en aquell temps corria pel Cofidis.[8]
Amb la pluja amenaçant de fer acte de presència durant tot el dia, els equips van distribuir els seus especialistes per tal de tenir més possibilitats de guanyar l'etapa.[9] Quan va prendre la sortida el primer ciclista, Lieuwe Westra (Vacansoleil-DCM), les condicions eren de sec,[10] i el seu temps fou prou bo, situant-se entre els 12 millors. Poc després Carlos Barredo (Rabobank ProTeam) superava el temps en 4 segons, però el liderats sols li durà un quart d'hora, ja que el seu temps fou superat per Andrí Hrivko (Astana Qazaqstan Team).[10] Poc després el campió d'AustràliaLuke Durbridge (Team Jayco AlUla) va marcar un temps de 6' 38",[10] que ja no seria millorat per la resta de ciclistes. La pluja que va caure durant la part central de l'etapa va canviar les condicions del recorregut, i sols Bradley Wiggins s'hi acosta, en arribar a 1 segon. Aquesta era la primera victòria de Durbridge al World Tour, que alhora li donava el mallot de líder de la general, dels joves i dels punts.[11]
Etapa trencacames, amb sis ports puntuables durant els 187 km d'etapa, un de segona (km 27, 5,2 km al 6,7%), tres de quarta i dos de tercera categoria, el darrer d'ells, la Cota de la Sizeranne, a tan sols 9 km per a l'arribada a Sant Valier.[12]
A poc a poc la diferència es va anar reduint, mentre pel darrere Daniel Martin (Garmin-Barracuda) patia una caiguda que li feia perdre tota opció a una bona classificació. En acostar-se a la cota de Sizeranne Bernaudeau i Doi quedaven endarrerits entre el grup d'escapats. Pel darrere Aleksandr Vinokúrov (Astana Qazaqstan Team) i Andy Schleck (RadioShack-Nissan) perdien contacte amb el grup principal, perdent més de tres minuts al final de l'etapa final. En els darrers metres d'ascensió a la darrera cota del dia Irízar deixava enrere els seus companys d'escapada, mentre pel darrere atacava Pierre Rolland (Team Europcar) i s'unia a Vanmarcke i Edet. Amb tot, a 5 km de meta fou neutralitzat després que pel darreres es produïssin nombrosos intents d'escapada en el ràpid descens. Finalment Jérôme Coppel (Saur-Sojasun), Cadel Evans (BMC Racing Team) i Andrei Kàixetxkin (Astana Qazaqstan Team) formaren un trio amb uns pocs segons sobre el grup principal que es jugà la victòria a l'esprint. El més ràpid fou Cadel Evans, mentre el grup dels favorits, encapçalat per Nacer Bouhanni (FDJ-BigMat) arribà a 4 segons. Luke Durbridge (Team Jayco AlUla) no arriba al primer grup, passant el liderat a mans de Bradley Wiggins (Team Sky).[15][16]
Etapa de mitja muntnaya, amb sis ports puntuables per la regió de l'Ardecha, tres de segona, un de tercera i dos de quarta, el darrer d'ells situat en la línia d'arribada, a Sant Farciau, després de 2,5 km al 4,4%.[17]
Després d'una escapada inicial en què hi ha bona part dels favorits a la victòria final es forma una escapada amb quatre ciclistes: David Moncoutié (Cofidis), Blel Kadri (AG2R La Mondiale), Christophe Kern (Team Europcar) i Cayetano Sarmiento (Liquigas-Cannondale). El Team Sky estabilitza la diferència en uns quatre minuts., ja que Kadri es troba a sols 11 segons de Wiggins a la general. A manca de 40 km els escapats sols disposen de mig minut, però aconseguiren mantenir una lleugera diferència fins a manca de 7 km per a l'arribada, quan foren neutralitzats. Tot i algun nou intent d'escapada el grup es presentà unit a l'ascens final, amb el Liquigas-Cannondale i el BMC Racing Team al capdavant del grup principal. Finalment la victòria fou per a Daniel Moreno (Team Katusha), imposant el seu punt de velocitat en les rampes finals, per davant de Julien Simon (Saur-Sojasun). Wiggins conservà el liderat i les diferències respecte als seus immediats perseguidors.[18][19]
Els ciclistes van anar prenent la sortida en l'ordre invers a la general, sent el primer a sortir Arnaud Gérard (FDJ-BigMat). El primer temps significatiu l'aconseguí Luke Durbridge (Team Jayco AlUla), el guanyador del pròleg i actual campió del món sub-23 de l'especialitat, que creuà la meta amb un temps d'una hora, quatre minuts i quaranta-nou segons. Aquest temps es mantingué al capdavant durant més de dues hores, fins que Wilco Kelderman (Rabobank ProTeam) el millorà en 12 segons. Posteriorment aquest temps serà millorat per Michael Rogers (Team Sky). Tony Martin (Omega Pharma-Quick Step) millorà el temps de Rogers en 37 segons, però la victòria final fou per a Bradley Wiggins (Team Sky) que feu un temps 34" millor que Martin i a punt va estar de superar a Cadel Evans (BMC Racing Team), que havia sortit dos minuts abans que ell. Andy Schleck (RadioShack-Nissan)va perdre més de deu minuts respecte a Wiggins després d'una caiguda i una punxada.[24][25]
Primera de les tres etapes de muntanya que han de decidir la cursa, amb tres ports puntuables, tots ells a la part central de l'etapa. Destaca en particular el port de categoria especial de Le Grand Colombier (17,4 km al 7,2%) situat al km 118,5. Els darrers 45,5 km de l'etapa són en descens o plans.[26]
Nombrosos intents d'escapada es produeixen des del començament de l'etapa, però no serà fins passat el primer port del dia, la Côte de Corlier quan es formi una nombrosa escapada formada per 11 ciclistes que ràpidament aconsegueix un avantatge de cinc minuts sobre el grup dels favorits. A l'inici de Le Grand Colombier un grup de set corredors van formar un grup perseguidor, quedant reduït poc després a sols dos ciclistes. El gran grup a poc a poc va perdent unitats, entre els quals destaca Sylvain Chavanel (Omega Pharma-Quick Step) i David Millar (Garmin-Barracuda), quart i vuitè de la general. En el descens els homes del BMC Racing Team intenten deixar enrere el líder, Bradley Wiggins, però després d'uns quilòmetres de persecució els favorits es tornen a agrupar. En l'ascensió al coll de Richemond és Luis León Sánchez (Rabobank ProTeam), novè a la general, el que s'integra en una escapada, però el Team Sky no li permet obtenir més de 30 segons. Finalment la victòria d'etapa se la disputen els escapats. Després d'un primer intent d'escapada d'Egoi Martínez (Euskaltel–Euskadi), sense sort, és Arthur Vichot (FDJ-BigMat) el que marxa en solitari a manca de 2 km, presentant-se a la línia d'arribada amb 26 segons sobre els immediats perseguidors. El gran grup creuà la meta 59" segons després, conservant Wiggins les diferències a la general.[27][28]
Etapa reina de la present edició, amb sis ports puntuables en els 167,5 quilòmetres d'etapa. Només de sortida han d'afrontar el Coll de Plainpalais (11,6 km al 6,5%) de primera categoria. Després d'un parell de ports de tercera categoria, els ciclistes han d'afrontar un nou port de primera, el Coll de la Colombière (11,8 km al 5,7%), a manca de 65 km per acabar l'etapa. La Cota de Chatillon, de tercera, precedeix l'ascensió al Coll del Joux-Plane, de categoria especial (11,7 km al 8,4%). L'arribada a Morzena es troba després de 12 km de descens.[29]
Dinou ciclistes formen una escapada des dels primers quilòmetres d'etapa. Entre ells hi ha Blel Kadri (AG2R La Mondiale) i Cayetano Sarmiento (Liquigas-Cannondale), ambdós lluitant pel gran premi de la muntanya. El grup els controla a uns quatre minuts, sent Tiago Machado (RadioShack-Nissan) el millor classificat a gairebé sis minuts de Bradley Wiggins. En l'ascens a la Cota de Chatillon Brice Feillu (Saur-Sojasun) deix enrere els seus companys d'escapada i ràpidament aconsegueix més d'un minut sobre ells i quatre minuts i mig sobre el gran grup.
En l'ascens al Coll de Joux Plane el Team Sky imposa un fort ritme i Feillu veu com el seu temps es redueix considerablement. A més Nairo Quintana (Movistar Team) ataca entre els favorits a manca de 5 km pel cim, en un grup cada vegada més petit. A sols 2 km del coll Feillu es veu superat, sense poder fer res per seguir el ritme de Quintana. Pel darrere Cadel Evans (BMC Racing Team) ataca en el descens i tot i que deix enrere Wiggins no pot acostar-se a Quintana, que d'aquesta manera aconsegueix la victòria. Evans arriba a 16", mentre el grup del líder ho fa a 24" del vencedor, en un grup format per sols 8 corredors. Tony Martin (Omega Pharma-Quick Step) segon fins aquell moment perd 4' 01" i tota opció a la victòria final, mentre Andy Schleck (RadioShack-Nissan) abandona.[30][31][32]
Etapa curta, però amb cinc dificultats muntanyoses puntuables, un de quarta, dos de tercera, un de segona i un de primera categoria, el coll de Corbier (km 102, 7,7 km al 7,3%). L'arribada, a Châtel, és en pujada, amb 1,5 km al 8,7% i puntuable de tercera categoria.[33]
En l'ascensió a la cota de la Vernaz Coppel, Westra i Rolland tornaren a quedar sols al capdavant, mentre la diferència es va reduint respecte a una gran grup encapçalat pel BMC Racing Team i el Team Katusha. En el descens Westra no pot seguir el ritme, mentre pel darrere salta Vincenzo Nibali (Liquigas-Cannondale) en busca dels escapats. Sols Coppel i Rolland aguanten al davant, mentre la resta d'escapats són a poc a poc neutralitzats pel gran grup. Els escapats mantenen 30" a manca de 8 km i poc després veuen com se'ls uneix Alexandre Geniez (Argos-Shimano), però a 2,3 km són neutralitzats pel gran grup. El Team Katusha va començar a preparar l'arribada per a Daniel Moreno i aquest no va defraudar, guanyant la segona etapa en aquesta edició, per davant de Luis León Sánchez (Rabobank ProTeam). Wiggins va creuar la línia d'arribada deu segons després, suficient per aconseguir la segona victòria consecutiva al Critèrium del Dauphiné.[1][34]
_pictogram.svg){kind=small}
5,7
Luke Durbridge (AUS)
187,0
Bradley Wiggins (GBR) 
Daniel Moreno (ESP)
167,0
Edvald Boasson Hagen (NOR)
Arthur Vichot (FRA)
166,5
Nairo Quintana (COL).jpg)
Jurgen van den Broeck (BEL) 
Vassil Kirienka (BLR) 
Janez Brajkovič (SVN) 
Wilco Kelderman (NED) 
Bradley Wiggins
Michael Rogers
Vassil Kirienka
Janez Brajkovič
Edvald Boasson Hagen
Tony Martin
Dmitri Fofónov
Andrí Hrivko
Rinaldo Nocentini
Murilo Fischer
