Orada

Per a altres significats, vegeu «Orada (constel·lació)».

Orada

Sparus aurata
Exemplar fotografiat a la costa nord-occidental de l'illa de Sardenya
Estat de conservació
Risc mínim
UICN	170253
Taxonomia
Superregne	Holozoa
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Actinopteri
Ordre	Spariformes
Família	Sparidae
Gènere	Sparus
Espècie	Sparus aurata Linnaeus, 1758
Nomenclatura
Sinònims	Aurata aurata (Linnaeus, 1758) Chrysophrys aurata (Linnaeus, 1758) Chrysophrys aurathus (Linnaeus, 1758) Chrysophrys crassirostris (Valenciennes, 1830) Pagrus auratus (Linnaeus, 1758) Sparus auratus (Linnaeus, 1758)[1][2]
Distribució

L'orada, l'aurada, la daurada, la doradeta o la moixarra^[3] (Sparus aurata) és una espècie de peix pertanyent a la família dels espàrids i l'única del seu gènere.^[4] És present a la mar Negra,^[5][6][7] la Mediterrània (incloent-hi els Països Catalans)^[8] i l'oceà Atlàntic des de les illes Britàniques^[9][10] fins a Cap Verd,^[11] Madeira^[12] i les illes Canàries -ocasional a les illes orientals, tot i que a Gran Canària i Tenerife han arrelat poblacions a partir de peixos escapats de piscifactories-.^[13] Els intents d'introduir-la al golf d'Àqaba,^[14][15] Kuwait, Israel,^[16][17] l'Aràbia Saudita, Oman, els Emirats Àrabs Units i Bahrain no han reeixit.^[18] És inofensiva per als humans^[19] i la seua longevitat és d'11 anys.^[20][21]

Els exemplars més vells poden pesar 17,2 kg^[22] i passar dels 70 cm de longitud, tot i que la seua mida normal n'és de 35.^[23] Té el cos ovalat, comprimit per ambdós costats i de color gris platejat al ventre, verd blavós al dors i groc grisenc als flancs. El cap és gran, arrodonit i amb la vora dorsal corbada. Té els ulls petits, les galtes escamoses i el preopercle sense escates. Boca baixa i molt poc inclinada. Llavis gruixuts. La primera filera de dents està composta per 4, 5 o 6 ullals punxeguts, subjectes a unes fortes mandíbules. Les dents molars se situen després dels ullals, en 4 o 5 fileres. Té una gran taca negra a l'origen de la línia lateral (la qual desborda per l'opercle, on va subratllada per una àrea vermellosa), una franja daurada entre els ulls (vorejada per dues zones fosques) i els extrems de la cua vorejats de negre. Musell fosc i de mida més del doble de llarg que el diàmetre de l'ull. Presenta una sola aleta dorsal. Onze espines i 13-14 radis tous a l'aleta dorsal, i 3 espines i 11-12 radis tous a l'anal. Aletes dorsal i anal amb la part anterior espinosa i la posterior tova. Aletes pectorals llargues i punxegudes. Cua en forma de "V". Entre 73 i 85 escates a la línia lateral fins a la base de l'aleta caudal. Branquiespines curtes.^{[24][19][25][13]}

És una espècie força solitària, eminentment litoral i de clima subtropical (62°N-15°N, 17°W-43°E), que viu sobre fons de sorra, roques o posidònies dels 0 als 150 m de fondària^[24] (normalment, entre 1 i 30). A la primavera, pot fer incursions en llacunes^[26] i estuaris d'aigües salabroses i dolces.^[25][19][27]

Es nodreix de peixos, crustacis i mol·luscs, especialment de bivalves (com ara, musclos i ostres),^[19] els quals desenterra amb la seua cua per després triturar-ne les valves i menjar-se'n la carn.^{[25][28][29][30]} També pot alimentar-se d'algues i posidònies.^[31]

A França, és depredada pel corb marí gros (Phalacrocorax carbo).^[32][33]

La reproducció ocorre entre els mesos d'octubre i desembre, i la maduresa sexual els arriba, als mascles, abans dels dos anys de vida (20-30 cm de llargària), i a les femelles, entre el segon i el tercer any (30-40 cm). Aquest fenomen s'explica perquè aquesta espècie és hermafrodita i, en una primera etapa, actua de mascle i, posteriorment, de femella.

És capturada amb canya, soltes, tresmalls, pesca submarina i, menys sovint, arrossegament, i cuinada cuita al vapor, fregida, rostida, bullida, enfornada o feta al forn microones.^[34] La seua talla mínima legal de pesca és de 20 cm.^[25] És una espècie amb una producció creixent en aqüicultura a Grècia, Xipre, Itàlia, l'estat francès i l'estat espanyol (només a les illes Canàries se'n van produir 700 t l'any 2002 i 2.300 t el 2003).^[35] Per la seua forma i color, aquest peix, quan és venut sencer, no presenta risc de ser substituït per una altra espècie i, fins i tot, la diferenciació entre moixarres salvatges i de piscifactoria es basa en la major o menor vivesa de la franja daurada que tenen entre els ulls. Això no obstant, quan l'orada es comercialitza com a producte transformat pot haver-hi confusió amb els derivats d'altres espàrids (sobretot, amb el pagre -Pagrus pagrus-, Pagrus auriga, el pagre reial -Pagrus caeruleostictus-, Dentex gibbosus, etc.).^[13]

Com que és una espècie d'aigües temperades, es pot criar en piscifactories a la Mediterrània.^[36][37] En aquestes granges, les femelles reproductores poden pondre fins a 2 milions d'ous per cada quilo de pes.^{[25][38][39][40][41]}

Té una carn blanca i ferma, la qual, per cada 100 g comestibles, té un contingut d'1,9% de greixos, 20% de proteïnes, 96 quilocalories i 0,40 mg d'àcids grassos omega 3.^[13]

• 
  Il·lustració del 1828
• 
• 
• 
• 
• 
  Çupra a la venda en Istanbul
• 
  Exemplars a la venda en un mercat de Càller (Sardenya, Itàlia)

En altres projectes de Wikimedia:
	Commons (Galeria)
	Commons (Categoria)
	Viquiespècies

• Flickr
• AQUATAB (txec)
• ION (anglès)

Viccionari