Declinació (astronomia)
La declinació és la distància angular d'un astre sobre l'equador celeste,[1] mesura equivalent a la latitud sobre la Terra; es mesura entre 0° i ±90° (positiva si va cap al pol nord celeste i negativa en la direcció del pol sud celeste). La declinació és una de les coordenades equatorials, junt amb l'ascensió recta, amb les quals hom pot determinar i conèixer la posició d'un astre sobre l'esfera celeste.[2][3]
Una vegada obtinguda la declinació, el valor obtingut serà la declinació aparent i, si es desitja conèixer la declinació real, és necessari tenir en compte les correccions degudes a la paral·laxi i aberració anuals, la precessió i la nutació. A més, si l'astre pertany al sistema solar, caldrà tenir en consideració el valor de la paral·laxi diürna. S'acostuma a representar amb el símbol δ.[4]
Explicació
[modifica]La declinació en astronomia és comparable a la latitud geogràfica, projectada a l'esfera celeste, i l'ascensió recta és igualment comparable a la longitud.[5] Els punts al nord de l'equador celeste tenen declinacions positives, mentre que els del sud tenen declinacions negatives. Qualsevol unitat de mesura angular es pot utilitzar per a la declinació, però normalment es mesura en els graus (°), minuts (′) i segons (″) de mesura sexagesimal, amb 90° equivalent a un quart de cercle. No es produeixen declinacions amb magnituds superiors a 90°, perquè els pols són els punts més al nord i més al sud de l'esfera celeste.
Un objecte al
- l'equador celeste té una declinació de 0°
- pol nord celeste té una declinació de +90°
- pol celeste sud té una declinació de −90°
El signe s'acostuma a incloure ja sigui positiu o negatiu.
Efectes de la precessió
[modifica]L'eix de la Terra gira lentament cap a l'oest al voltant dels pols de l'eclíptica, completant un circuit en uns 26.000 anys. Aquest efecte, conegut com a precessió, fa que les coordenades dels objectes celestes estacionaris canviïn contínuament, encara que de forma lenta. Per tant, les coordenades equatorials (inclosa la declinació) són inherentment relatives a l'any de la seva observació, i els astrònoms les especifiquen amb referència a un any concret, conegut com a època. Les coordenades de diferents èpoques s'han de girar matemàticament perquè coincideixin entre si, o per coincidir amb una època estàndard.[5]
L'època estàndard utilitzada actualment és J2000.0, que és l'1 de gener de 2000 a les 12:00 TT.[6] El prefix "J" indica que és una època juliana. Abans de J2000.0, els astrònoms utilitzaven les successives Èpoques besselianes B1875.0, B1900.0 i B1950.0.[7]
Declinació del Sol
[modifica]La declinació i l'ascensió recta del Sol canvien al llarg de l'any a causa de la rotació de la Terra al voltant del Sol. En el moment de l'equinocci de primavera, la declinació del Sol i la seva ascensió recta són iguals a zero. Després d'això, la declinació del Sol comença a augmentar i arriba al seu valor màxim -23°26'- en el moment del solstici d'estiu, i en aquest moment la seva ascensió recta és de 6h. Després d'això, comença a disminuir: en el moment de l'equinocci de tardor, la declinació torna a ser igual a zero, i l'ascensió recta és de 12h. En el moment del solstici d'hivern, la declinació arriba al seu mínim - −23°26′ (l'ascensió recta és de 18h), després del qual torna a augmentar i arriba a zero en el moment de l'equinocci de primavera. Així, en diferents estacions, les hores de llum varien, i a les regions subpolars hi ha dies polars i nits polars.[8]
Relació amb la latitud
[modifica]Quan un objecte es troba directament a sobre, la seva declinació és gairebé sempre dins dels 0,01 graus de la latitud de l'observador; seria exactament igual excepte per dues complicacions.[9][10]
La primera complicació s'aplica a tots els objectes celestes: la declinació de l'objecte és igual a la latitud astronòmica de l'observador, però el terme "latitud" normalment significa latitud geodèsica, que és la latitud dels mapes i dels dispositius GPS. Als Estats Units continentals i l'àrea circumdant, la diferència (la desviació vertical) sol ser d'uns pocs segons d'arc (1 segon d'arc = 13600 d'un grau), però pot arribar a 41 segons d'arc.[11]
La segona complicació és que, assumir que no hi ha cap desviació de la vertical, "superior" significa perpendicular a l'el·lipsoide a la ubicació de l'observador, però la línia perpendicular no passa pel centre de la Terra; els almanacs proporcionen declinacions mesurades al centre de la Terra. (Un el·lipsoide és una aproximació al nivell del mar que es pot gestionar matemàticament).[12]
Referències
[modifica]- ↑ «Declinació (astronomia)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «declinazione nell'Enciclopedia Treccani» (en italià). [Consulta: 20 novembre 2022].
- ↑ «Celestial Equatorial Coordinate System - Basic Coordinates and Seasons - NAAP». [Consulta: 23 novembre 2022].
- ↑ «declination | astronomy | Britannica» (en anglès). [Consulta: 17 novembre 2022].
- ↑ 5,0 5,1 Moulton, 1918.
- ↑ Karttunen et al, 2016, p. 22—23.
- ↑ Vegeu, per exemple,
- ↑ Kononóvitx, 2010.
- ↑ «Celestial Coordinates». Arxivat de l'original el 2016-11-11. [Consulta: 24 març 2017].
- ↑ «baylor.edu».
- ↑ «USDOV2009». Silver Spring, Maryland: U.S. National Geodetic Survey, 2011.
- ↑ P. Kenneth Seidelmann. Explanatory Supplement to the Astronomical Almanac. Sausalito, CA: University Science Books, 1992, p. 200–205.
Bibliografia
[modifica]- Karttunen, Hannu; Kröger, Pekka; Oja, Heikki; Poutanen, Markku; Donner, Karl Johan. Fundamental Astronomy (en anglès). Springer, 2016. ISBN 978-3-662-53045-0.
- Kononóvitx, E.V.. Общий курс астрономии: [учебное пособие для университетов различного профиля] (en rus). Editorial URSS, 2010. ISBN 978-5-397-01644-5.
- Moulton, Forest Ray. An Introduction to Astronomy. Nova York: Macmillan Co., 1918, p. 125, art. 66.
Vegeu també
[modifica]