Murcià

Murcià

Tipus	dialecte
Dialecte de	castellà meridional
Ús
Autòcton de	Regió de Múrcia, Baix Segura, l'Alt Vinalopó, Corredor d'Almansa, Província de Jaén, Província de Granada i Província d'Almeria
Estat	Espanya
En color fosc, àrea d'extensió del murcià; en color clar, parlars limítrofs amb trets semblants (i murcià del Baix Segura).
Classificació lingüística
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües iberoromàniques llengües íbero-occidentals llengües castellanes castellà castellà peninsular castellà meridional
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Codis
Glottolog	murc1238
Linguist List	spa-mur
IETF	es-u-sd-esmc

Lingüística castellana
Dialectes Divisió dialectal del castellà-espanyol EUROPEU a) Castellà septentrional    1. Castellà aragonès    2. Castellà català    3. Castellà valencià    4. Castellà burgalès (Desaparegut) b) Castellà meridional    1. Castellà andalús         1. Andalús cecejat         2. Andalús sesejat    2. Castellà murcià AFRICÀ a) Castellà canari b) Castellà sahrauí c) Castellà equatoguineà ASIÀTIC a) Castellà filipí NORD-AMERICÀ a) Castellà mexicà b) Castellà estatunidenc    1. Castellà noumexicà c) Castellà caribeny d) Castellà centreamericà SUD-AMERICÀ a) Castellà de terres altes    1. Castellà colombià    2. Castellà veneçolà    3. Castellà equatorià    4. Castellà peruà    5. Castellà bolivià b) Castellà riuplatenc    1. Castellà paraguaià    2. Castellà argentí    3. Castellà uruguaià c) Castellà xilè DIALECTES NO CLASSIFICATS a) Lunfardo b) Llanito c) Spanglish d) Catanyol e) Portunyol LLENGÜES DERIVADES a) Judeocastellà a) Chavacano b) Papiament
Gramàtica Accentuació Alfabet Conjugació verbal Verbs irregulars Ortologia Ortografia Fonètica Llista de falsos amics del català amb el castellà
Literatura Mio Cid Gonzalo de Berceo Joan Manuel de Castella Garcilaso de la Vega Miguel de Cervantes - Don Quixot Calderón de la Barca Quevedo Gaspar Melchor de Jovellanos Benito Pérez Galdós
Història Segle XIII - xv: Mester de Clerecia Segle XVII: Segle d'or espanyol Segle XIX: Generació del 98 Segle XX: Generació del 27
Institucions Real Academia Española Institut Cervantes Asociación de Academias de la Lengua Española

El murcià (en castellà: murciano) és una variant meridional del castellà peninsular que es parla principalment a la Regió de Múrcia,^[1] a les comarques adjacents valencianes del Baix Segura i l'Alt Vinalopó i al corredor d'Almansa (a la província d'Albacete, Castella-La Manxa). Des d'una perspectiva més àmplia, l'àrea del murcià pot incloure també algunes zones que formaven part de l'antic Regne de Múrcia, com ara el sud-est de la província d'Albacete i parts de les de Jaén, Granada i Almeria (actualment, part d'Andalusia). El terme panotxo (castellà: panocho) es fa servir també per a designar el dialecte murcià, però fa referència principalment a la varietat parlada a l'Horta de Múrcia i a la d'Oriola.^[2][3]

Les varietats lingüístiques del murcià formen un continu dialectal amb l'andalús oriental i el castellà peninsular manxec, amb la particularitat del gran nombre de catalanismes^[1] i aragonesismes presents al seu lèxic.

L'antic emirat de Múrsiya va ser, juntament amb el veí Regne de Granada, un dels dos darrers reductes de domini musulmà a la península ibèrica. Durant el segle xiii va entrar dins l'àrea d'influència del Regne de Castella i el 1243 n'esdevingué vassall, sota el nom de Regne de Múrcia. Castella, però, mai no va fer efectiu el seu poder nominal sobre el territori i, finalment, fou Jaume el Conqueridor qui conquistà el Regne de Múrcia el 1266 i, en virtut del Tractat d'Almizra, el lliurà a Castella.^[4][5] Malgrat romandre sota la sobirania de Castella, després de la conquesta catalanoaragonesa es repoblà tota la zona principalment amb catalans, la qual cosa va fer que la llengua d'ús principal entre els cristians a Múrcia fos el català. Tant Ramon Muntaner com Alfons X el Savi recullen aquests fets a les seves respectives cròniques.^[6][7][8]

El net de Jaume el Conqueridor, Jaume II, va tornar a conquerir el Regne de Múrcia el 1296 i el va mantenir sota la seva sobirania fins al 1304, en què retornà a Castella la major part del territori tret de la zona del Baix Segura en amunt, que passà definitivament al Regne de València. Malgrat aquesta cessió definitiva a Castella, el català es va mantenir a la zona encara ben bé dos-cents anys. El veïnatge amb el Regne de València, amb nombroses zones de parla xurra (des d'on podien haver anat passant repobladors al nou Regne cristià), probablement va fer que l'aragonès fos també habitual a Múrcia.

Al llarg del segle xv, successives repoblacions amb castellans provinents de La Manxa van anar esborrant progressivament el català (i l'aragonès) del regne de Múrcia. El contacte entre aquestes tres llengües durant aquella etapa va acabar creant un castellà farcit de catalanismes i aragonesismes que donà lloc a l'actual dialecte murcià.^[9]

A banda de les llengües castellana, catalana i aragonesa, el murcià pot haver estat influït també per un possible substrat mossàrab i la convivència amb els moriscos de la zona -molts d'ells parlants a l'època d'àrab i/o llengües amazigues- fins a la seva expulsió al segle xvii.

Durant les dècades del 1990 i 2000, alguns grupuscles, organitzats a l'entorn d'una entitat anomenada L'Ajuntaera,^[10] reivindicaven per al murcià (al qual anomenaven, en murcià, "llengua murciana") la consideració de llengua amb entitat pròpia, separada del castellà.^[11][12] Actualment, L'Ajuntaera treballa sobretot per a aconseguir que la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) incorpori més lèxic procedent del murcià al seu diccionari normatiu del castellà.^[13]

Al llarg dels segles, el murcià ha cedit nombrosos manlleus al castellà. Ja el 1726, la RAE, creada feia poc, va incloure al seu primer diccionari murcianismes com ara ababol, alcabor, aletría, alhábega, tahúlla i zafa.^[13]

A causa d'aquestes freqüents incorporacions, es dona el cas que nombrosos vocables catalans han acabat formant part del lèxic normatiu castellà per mitjà del murcià. Entre d'altres, el diccionari de la RAE recull com a "murcianismes" albercoque^[14] 'albercoc', bajoca,^[15] bardiza^[16] 'bardissa', bufar,^[17] leja^[18] 'lleixa', mindango^[19] 'mandangues', tápena^[20] 'tàpera' i zuro^[21] 'suro'.

El murcià no és exactament un dialecte uniforme, sinó més aviat una família o conjunt de parlars que comparteixen trets comuns. En general, se sol dividir en vuit variants geogràfiques:

• Parlar de l'eix central de la Ribera del Segura.
• Parlar de la costa.
• Parlar de l'altiplà.
• Parlar de l'antic Marquesat de Villena.
• Parlar del Baix Segura.
• Parlar del nord-oest de Múrcia.
• Parlar de la vall del Guadalentí.
• Parlar del sud d'Albacete.

Hi ha diverses isoglosses que, en general, divideixen la regió de Múrcia en dues àrees lingüístiques diferenciades, sobretot pel que fa al lèxic: l'oriental i l'occidental. La línia imaginària que va de Jumella a Massarró, travessant el territori de nord-est a sud-oest, assenyala sovint aquests límits dialectals; a l'est queden les zones d'històrica influència catalana, mentre que a l'oest es pot observar la penetració més gran del castellà.^[22][23] Això es pot comprovar, per exemple, amb la isoglossa colorín-cabernera/cagarnera 'cadernera' o mecer-abruzar/agrusar 'agrunsar, gronxar '. El terme per a pèsols, en canvi, es gairebé idèntic en ambdues zones: présoles a l'oest i pésoles a l'est.^[9]

Algunes isoglosses, però, són vàlides només per a la costa murciana. Així, d'Águilas a San Pedro del Pinatar diuen cranco, mentre que més al nord ja diuen cangrejo.^[9]

Malgrat que, sovint, es fa servir impròpiament el terme panotxo per a referir-se al murcià, aquell és més que res una creació artificial literària que exagera alguns trets particulars del parlar de l'Horta de Múrcia.^[3][11] De fet, "panocho" és la denominació popular tradicional dels naturals d'aquesta comarca.^[24]

A començaments del segle xviii, en el context de la Guerra de Successió, el murcià es va expandir a la comarca valenciana veïna del Baix Segura, on fins aleshores s'hi parlava el valencià en la modalitat alacantina. Successives colonitzacions de l'Horta d'Oriola i la zona de les Pies Fundacions amb pagesos murcians, promogudes pel cardenal Belluga a partir del 1715, van acabar ocasionant la substitució lingüística del valencià pel castellà en la variant murciana a tota la comarca (tret de Guardamar i la pedania de Barba-roja). D'altra banda, a l'Alt Vinalopó el murcià hi és present des d'uns segles abans, ja que els seus dos nuclis més poblats, Villena i Saix, són d'origen castellà i van ser integrats a la província d'Alacant l'any 1836.^[25] La resta de municipis de la comarca, però, pertanyen a l'àmbit lingüístic valencià.

El murcià que es parla al Baix Segura conserva molts elements del català: al recer 'a recer', bajoca (pronunciat amb fricativa uvular sorda), blea 'bleda', calbote o calbotaso 'calbot', camal, chicón 'xicon', embolicar, estar amagaíco 'estar al llit ben tapat', esclatar, llampo 'llamp'/'ràpid', milocha 'milotxa', pésoles, etc.

Els trets dialectals murcians difereixen entre zones, pobles, classes socials i individus d'acord amb la situació comunicativa en què es troben; això és així per la influència de la norma estàndard. A grans trets, però, se'n poden resumir una sèrie de característiques significatives.

• Preservació freqüent de consonants intervocàliques sordes o altres consonants sordes que eren o són sonores en castellà estàndard: cocote (castellà: "cogote"), parata ("parada"), sermonata, cangrena, pescatero, capítulo ("cabildo"), súpito ("súbito"), escorrata. En molts casos, el resultat és idèntic al català: atoba 'tova', caparra, gayato.
• Sonorització freqüent de les consonants sordes: gambusino ("campesino"), morga 'morca', alhábega 'alfàbrega' (castellà: "albahaca"), chiguito ("chiquito"), regüestar ("recostar"), bambulla 'bombolla' (castellà: "ampolla").
• Conservació del grup llatí inicial /cl-/: clamar.
• Conservació del grup llatí /fl/, ja sigui inicial o no: flama i derivats (flamante, flamar, flamarada, suflama/soflama), inflar i derivats (infleta, botinflar, botinflao).
• Manteniment freqüent del llatí /f/ en la seva forma original^[1] (fenazar, fenás, vafada, fito a fito, manifacero, ferrija, figue) o bé aspirat (sempre s'aspira abans d'/u/, com en huerte, huerza, huente, humar, humo, conhundir). La /f/ passa, però, a /h/ en determinats casos abans d'/o/ (hormar, hondo, hongo, hopo) i d'/a/ (haldar, hambre).
• Presència del grup consonàntic intervocàlic /ns/: ansa 'nansa', pansa (i pansir, pansío), suspensar, ansín/ansina.
• Alternança consonàntica entre /k/ i /t/ sordes: La Rápica o La Rápita, tavacote 'cavalló' (castellà: "cavacote"), tápena 'tàpera' (castellà: "alcaparra"), friolenco, cantamusa, a tatas ("a gatas"), chito ("chico" a Cieza).
• Canvi de /b/ a /m: mandurria, meneno, comenencia, moñiga, camota 'cabota', etc.
• Palatalització de /l/ inicial: llampar, llampuga, llanda, llengua, lletra, lluego, etc.
• Tant la fricativa postalveolar [ʒ] com la sibilant palatal [ʃ] després de consonant s'han "apitxat" donant [tʃ], tal com passa en algunes variants del català i en l'aragonès. Cal destacar-ne formes encara ben vives, com ara chitar ‘gitar’, chepa 'gepa', minchar ‘menjar’ (d'on deriven els coneguts minchirones) o rodancha. En canvi, la sibilant palatal [ʃ] en posició inicial o entre vocals dona [x], cosa que no passa em català: jeja 'xeixa', jumera 'xumera' (gatera, pet).
• En algunes zones, especialment al Baix Segura i al Camp de Cartagena, s'hi observa el fenomen del "seseo" (exemple: sanguango).

Alguns trets d'evolució fonètica que presenta el murcià cal posar-los en paral·lel amb els de les varietats andaluses:

• Caiguda de /s/, /r/ o /l/ implosives finals: ['kæsæ] (casas), [min'chæ] (minchar), [kæ'næ] (canal).^[26][1]
• Caiguda de consonants sonores intervocàliques; general en el cas de /d/ (minchao; pare per padre, o la seua vocalització paere), i més ocasional pel que fa a /b/ (caeza) i /g/ (juar).
• Assimilació regressiva de consonants en grups interns com /ds/ (adscribir), /bs/ (substracción), /ks/ (exponente), /rs/ (intersticio), /ns/ (constar), /rn/ (carne), /rl/ (Carlos), /kt/ (contacto), /dk/ (adquirir) o /gd/ (Magdalena), la qual provoca la geminació del segon dels sons consonàntics (procés que es culmina amb la reducció d'aquesta geminada com en el cas de madalena).^[27]
• Aspiració de la /s/ implosiva; davant de sordes (explosives) assimila el punt d'articulació al del segon element (obippo, cáccara) i pot arribar a desaparèixer (Getrudis, bácula); la naturalesa fricativa de /s/ i el seu anterior ensordiment són característiques que es fan extensives a les consonants sonores que les seguiran (las jallinas, las fotas o en alguns casos las votas, los zeos, efaratar, ejarrar, ejraciao).
• Neutralització de les líquides /l/ i /r/ en posició implosiva (farta per falta o calpintero per carpintero).^[28]

L'esmentada aspiració de la /s/ implosiva té una capacitat revolucionària superior a la de qualsevol altre fenomen diacrònic de la llengua. Les seues conseqüències afecten radicalment el sistema fonològic, que passa de tindre cinc vocals a tenir-ne vuit o deu en andalús i en murcià. Tot plegat és necessari per a poder distingir parelles de paraules com ara pato i pacto, mimo i mismo o peca i pesca, en què la vocal que precedeix a l'aspiració sol pronunciar-se oberta, i quan l'aspiració desapareix completament la seua funció significativa és desenvolupada per l'obertura de la vocal, que a més a més s'allarga molt més.

El sistema vocàlic del castellà murcià és essencialment el mateix de l'andalús oriental.

Les vocals mitjanes obertes [ɛ, ɔ] així com el front obert [æ] són realitzacions de /eC, oC, aC/ (on ⟨C⟩ vol dir qualsevol consonant diferent de /n/) a la síl·laba coda. A causa de l'harmonia vocàlica, les semitancades [e, o] i la central oberta [ä] (d'ara endavant transcrita sense el diacrític) són eliminades de qualsevol síl·laba que precedeixi a [ɛ, ɔ, æ]. Aquest canvi s'anomena de vegades^[30] obertura vocal, però això és completament inexacte per a [a], que no només és més endarrerida que [æ] sinó també més baixa que aquesta. Així, el contrast entre el plural mañanas /maˈɲanas/ i la forma singular mañana /maˈɲana/ apareix com a contrast de qualitat vocàlica: [mæˈɲænæ, maˈɲana], en comptes de la presència de la terminació [s] al mot anterior.^[29]

Les vocals tancades no tenen al·lòfons contextuals i es realitzen consistentment com a tancades [i, u]. Per tant, no hi ha cap diferència entre /i, u/ subjacents i /is, us/ en la majoria de contextos i tots dos es realitzen com a [i, u], sense cap rastre de la fricativa final en el darrer cas.^[29]

Les consonants postvocàliques històriques en la síl·laba coda s'assimilen tant al lloc com a la forma d'articulació de la consonant següent, produint una geminada. Per exemple, els històrics /pt/, /kt/ i /st/ cauen tots junts com a /tt/, cosa que converteix cacto 'cactus', casto 'cast' i capto 'entenc' en homòfons com a ['katto]. La /kst/ històrica també s'uneix a aquesta neutralització, fent que sexta 'sisena' sigui homòfona amb secta 'secta' com a ['setta]. Altres grups postvocàlics històrics afectats per això són /sp, sd, sk, sg, sm, sn, sl/, en cada cas produint un segon element geminat: [pp, dd, kk, gg, mm, nn, ll] (amb [ðð] com a alternativa a [dd]). Això produeix parells mínims diferenciats per la longitud de la consonant, com ara cisne [ˈθinne] 'cigne' vs. cine [ˈθine] 'cinema'. Aquest procés també es produeix a través dels límits de les paraules, com en los nenes [lɔnˈnɛnɛ] 'els nens'.^[31]

La /n/ final de mot es realitza com a velar [ŋ].^[30]

En el parlar rural dels individus de més edat de classe treballadora, la /s/ final de síl·laba apareix com a [ɾ] abans de les consonants inicials de la paraula següent (especialment les oclusives sonores i /n/), com a los vasos [lɔɾ ˈβæsɔ] 'els gots'; /b, d, g/ es leneixen després d'aquest al·lòfon. El gruix de la població local percep la substitució de [s] per [ɾ] com a una característica molt marcada del murcià rural i la desaprova.^[32]

Com passa en altres variants de llengües, el lèxic del murcià presenta diferències notables entre les diferents zones on es parla; moltes vegades, l'ús de determinades lèxiques és una marca identificadora entre els habitants d'una comarca o d'un poble.

Tot seguit, algunes paraules murcianes d’exemple (com es pot apreciar, moltes d'elles no necessiten traducció al català en ser idèntiques o quasi):

abercoque, adivinalla, aína, almarjal, almazara, almenara, arco de San Martín, azarbe, bajoca, baladre, boria, bufeta, caballico, cabernera, calentor, canute, casilicio, chamada, charraire, chuchaina, cuasi, efelluzar, embolicar, encomedio, engarbarse, entrapizar, esblandir, esclate, esollisparse, esperfollar, esturrear, haiga, helor, melsa, neque, olivera, panocha, pésol, priesa, rasera, rebús, tahulla, tápena, trajamandero, ventregada, etc.

A causa de la repoblació del Regne de Múrcia amb colons procedents dels territoris de la Corona d'Aragó (sobretot, catalans^[33]) després de la conquesta de Jaume el Conqueridor, el català es va mantenir a la zona de l'Horta de Múrcia probablement fins als volts del 1400 i al Camp de Cartagena fins als volts del 1500,^[34][35] en què fou definitivament substituït pel castellà. Tanmateix, el català va influir fortament aquest castellà en forma de substrat i va contribuir a configurar el murcià.^[34][36]

Tot i que sovint s'ha volgut atribuir l'origen de mots o girs característics del murcià a altres llengües, especialment a l'aragonès (que comparteix força lèxic amb el català),^[37][9] a un quasi desconegut mossàrab o fins i tot a l'occità,^[38] una gran part d'aquests modismes, sobretot lèxics, s'expliquen únicament pel català. En paraules de Maria Àngels Viladot, «sembla del tot indiscutible que cal considerar l'actual dialecte murcià com a fruit del contacte entre les llengües catalana i castellana durant els segles XII-XIV».^[34] Justo García Soriano resumia així la qüestió al seu Vocabulario del Dialecto Murciano (Madrid, 1932), una de les obres de referència sobre el murcià:^[38][39]

Així, per exemple, només en el camp de l'alimentació, en murcià hi trobem:

abercoque/albercoque, aladroque, alhábega (alfàbrega), bajoca, cranco, floricol, pésoles, tápenas (tàperes, un mot ben viu encara actualment^[41]) toña (peça de pa, coca) o tramuso.

Altres mots relacionats amb l'horta o la cuina són:

caballón (cavalló), corbilla (falç, corbella), esparteña, fangue, garba, llanda (llauna que s'empra per a cuinar al forn), misto, olivera, rodancha, pansío (pansit), socarrín (socarrim).

Quan alguna cosa bull es diu que bulle i una manzana cucada és, efectivament, una poma cucada. El lèxic murcià té, però, molts més exemples de clar origen català:^[42][43][44]

A banda de diversos trets fonètics propis del català, ja esmentats, al murcià s'hi observen també nombroses expressions i frases fetes idèntiques que en català, com ara beber a gallete 'beure a gallet' o ir del bracete 'anar de bracet'. No tenir el cap clar, 'estar emboirat', es diu en murcià estar emboriao.

L'article determinat, com en català, desapareix en moltes construccions, com ara ir a escuela 'anar a escola'. Existeix també el "Ca" per a casa: Voy a ca mi abuela.^[42]

Font:^[45]