Doctrina Jdànov

La Doctrina Jdànov, també anomenada jdanovisme o jdànovxtxina (en rus доктрина Жданова –doktrina Jdànova–, ждановизм –jdanovizm– o ждановщина –jdànovxtxina–), va ser una doctrina cultural soviètica desenvolupada pel secretari del Comitè Central, Andrei Jdànov, el 1946. Proposava que el món estava dividit en dos camps: l'imperialista, encapçalat pels Estats Units; i el democràtic, encapçalat per la Unió Soviètica. El principi principal de la Doctrina Jdànov sovint es resumia en la frase «l'únic conflicte que és possible a la cultura soviètica és el conflicte entre el bo i millor». L'jdanovisme ben aviat esdevingué una política cultural soviètica, segons la qual els artistes soviètics, escriptors i la intelligentsia en general havien de conformar la seva obra creativa segons la línia del Partit. Sota aquesta política, els artistes que no aconseguien acomplir els desigs del govern s'arriscaven a la persecució. Pròpiament, la Doctrina Jdànov era la resposta soviètica a la Doctrina Truman nord-americana. Aquesta política s'abandonà el 1952, després de declarar-se que tenia uns efectes negatius sobre la cultura soviètica.

La resolució de 1946 del Comitè Central estava dirigida contra dues revistes literàries, Zvezdà i Leningrad, les quals havien publicat suposats treballs apolítics, «burgesos» i individualistes de l'escriptor satíric Mikhaïl Zósxenko i de la poetessa Anna Akhmàtova. Alguns crítics i historiadors literaris van ser denunciats per suggerir que els clàssics russos havien estat influenciats per Jean-Jacques Rousseau, Molière, Lord Byron o Charles Dickens.

De resultes de la Doctrina Jdànov, els partits comunistes occidentals, amb importants suports socials sobretot a França i Itàlia van ser molt criticats des de Moscou per la seva participació en els seus respectius governs, veient-se obligats a endurir la seva línia política.

El 10 de febrer de 1948 es publicà un nou decret que marcava l'inici de l'anomenada campanya antiformalisme. Encara que el formalisme que s'indicava a l'òpera La gran amistat de Vanó Muradeli assenyalava una sostinguda campanya de crítica i persecució contra diversos compositors soviètics, principalment Dmitri Xostakóvitx, Serguei Prokófiev i Aram Khatxaturian pel suposat formalisme de la seva música. El decret va ser seguit per un congrés especial del Sindicat de Compositors celebrat a l'abril, on aquests van ser forçats a penedir-se públicament. La campanya va ser satiritzada al Raiok antiformalista de Xostakóvitx. Els compositors condemnats van ser rehabilitats formalment mitjançant un decret el maig de 1958.

Quant més ens allunyem del final de la guerra, més clarament apareixen les dues principals direccions de la política internacional de postguerra, corresponents a la disposició en dos camps principals de les forces polítiques que operen a l'arena mundial: el camp imperialista i antidemocràtic i el camp antiimperialista i democràtic.

Els Estats Units d'Amèrica són la principal força dirigent del camp imperialista.

Les forces antiimperialistes i antifeixistes formen l'altre camp. L'URSS i els països de nova democràcia són els seus fonaments.

Durant la Revolució Cultural, el jdanovisme va ser portat a terme fins i tot més enllà que ho havia estat a la Unió Soviètica. Yang Hansheng,^[1] antic vicepresident de la Federació Xinesa de Cercles Literaris i Artístics va ser denunciat per enaltir com a burgès escriptors com William Shakespeare, Molière o Henrik Ibsen. Zhou Yang, que havia traduït Nikolai Txernixevski i a Leo Tolstoi al xinès, va ser acusat a Bandera Roja del crim de lloca als estrangers (en sentit pejoratiu) Vissarion Belinski, Txernixevski i Nikolai Dobroliúbov. A la Unió Soviètica aquestes acusacions van ser preses com a mínim com iròniques, car tots tres eren considerats com aquells que havien preparat el camí per a la Revolució de 1917.

• Doctrina Truman
• Guerra freda
• Kominform
• Realisme soviètic

• Сизов С. Г. К вопросу об организации кинопроката в Сибири во времена "ждановщины". (rus)