Dot
.jpg)
El dot, mot usat des de l'edat mitjana i que prové del llatí,[1] és el patrimoni que la futura casada o la seva família lliuren al promès, i està en molts casos en proporció amb l'estatus social del futur marit. El seu significat, segons diferents cultures, seria el de contribuir a la manutenció de la mateixa promesa o contribuir a les càrregues matrimonials. En qualsevol cas, el dot s'atorga a l'home, que l'administra durant la durada del matrimoni, i de produir-se el repudi, la separació o el divorci hauria de tornar-lo.[2][3]
"Dot" té altres significats: és una qualitat que la natura pot haver donat a algú, i que dona un cert prestigi; i l'aportació que fa una noia quan entra en un monestir com a monja.[4][5][6]
En algunes cultures, el dot forma part d'un bescanvi de riqueses entre les famílies contraents, acompanyat d'un cert pagament del xicot o la seva família a la família de la promesa, denominat donació voluntària. Aquest pagament és força freqüent en algunes cultures africanes, mentre que el dot seria més propi de l'Àsia del Sud i algunes societats europees. En estats com ara l'Índia, Pakistan, Bangladesh, el Nepal o Sri Lanka, és la promesa qui ha de pagar un dot a la família del nuvi.
Encara que en aquests països asiàtics es prohibiria expressament el dot a mitjan segle XX -a l'Índia s'il·legalitzà el 1961-, aquesta pràctica continua sent prou comuna i de vegades ha suscitat problemes quan no poden satisfer-se les exigències del marit, cosa que ocasiona maltractament o també uxoricidis, o altres tipus d'assassinats.[7][8]
En algunes regions d'Europa s'ha conservat la tradició de l'aixovar, que antigament consistia en el conjunt d'estris, mobles i robes aportat per la família de la núvia i que avui també pot fer-se extensible a la família del promès.
En l'Imperi nou de l'Antic Egipte existien tres tipus de contracte matrimonial, en dos dels quals la dona aporta diner (dot) al matrimoni per la seva manutenció, donant-li el marit a canvi una quantitat anual de gra i diners. En el tercer tipus de contracte la dona pot reclamar la quantitat aportada. A l'antic Palestina són els pares del futur marit, o ell mateix si era adult i lliure, els qui paguen als pares de la futura dona el mohar.[9] En altres cultures, com els pobles germànics de l'edat mitjana, apareix un fenomen marital denominat Morgengabe, que consistia en un pagament del promès a la família de la núvia. El mahr és un fenomen semblant al Morgengabe germànic, però en la cultura islàmica, que s'esmenta a l'Alcorà al versicle 4:4: "doni el promès el pagament a la núvia d'un cert import de diners, joies o béns immobles".
Referències
[modifica]
- ↑ Corominas, Joan. Breve diccionario etimológico de la lengua castellana (en castellà). 3a. Madrid: Gredos, 1990, p. 220. ISBN 84-249-1332-9.
- ↑ «La mujer en la sociedad medieval». ArteHistoria. Arxivat de l'original el 2009-04-17. [Consulta: 1r febrer 2013].
- ↑ Gamboa, Jorge Augusto. «La dote matrimonial del siglo XVI: el caso de la provinvia de Pamplona en el Nuevo Reino de Granada (1575-1630)» (en castellà). Arxivat de l'original el 2007-07-17. [Consulta: 1r febrer 2013].
- ↑ Diccionari de la llengua catalana. 2a. Barcelona: Edicions 62, 2011, p. 588. ISBN 978-84-297-6842-8.
- ↑ Nueva Enciclopedia Larousse. Volum 3 (en castellà). 2a. Barcelona: Planeta, 1984, p. 3068, 3069. ISBN 84-320-4243-9.
- ↑ Fabra, Pompeu. Diccionari General de la LLengua Catalana. 5a. arcelona: A. López Llausàs, 1968, p. 637. «Dip. Legal. B. 39217-67.»
- ↑ «La dote matrimonial genera bolsas de pobreza y marginalidad femenina en India» (en castellà). elEconomista.es, 09-01-2010. [Consulta: 1r febrer 2013].
- ↑ «La dote, rito mortal en la India» (en castellà). elmundo.es, 23-05-2007. [Consulta: 1r febrer 2013].
- ↑ Sau, Victoria. Diccionario ideológico feminista. vol.1 (en castellà). Icaria, 01/04/2000, p. 103. ISBN 9788847426078.