Eduardo Primo Yúfera

Eduardo Primo Yúfera

Biografia
Naixement	1r abril 1918 Massarró (Regió de Múrcia)
Mort	28 octubre 2007 (89 anys) València
Sepultura	Cementeri General de València
Procurador a Corts
25 novembre 1974 – 8 febrer 1977 ← Enrique Gutiérrez Ríos – Justiniano Casas Peláez → Legislatura: desena legislatura de les Corts franquistes
President Consell Superior d'Investigacions Científiques
25 octubre 1974 – 11 febrer 1977 ← Enrique Gutiérrez Ríos – Justiniano Casas Peláez →
Dades personals
Formació	Universitat Complutense de Madrid - química (–1944) Universitat de València - ciència (–1941)
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	catedràtic, bioquímic, polític
Membre de	Real Acadèmia de Cultura Valenciana (1978–) Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals Reial Acadèmia Nacional de Medicina
Participà en
9 abril 2003	Democràcia sense ira
Família
Fills	Eduardo Primo Millo
Premis
(2004)  Medalla al Mèrit en el Treball (2001)  Premi Rei Jaume I Noves Tecnologies (1987)  Premi Nacional d'Investigació Leonardo Torres Quevedo (1980)  Medalla d'Honor al Foment de la Invenció (1975)  Gran Creu de l'Orde del Mèrit Civil (1971)  Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi

Eduardo Primo Yúfera (Mazarrón, Múrcia, 1 d'abril de 1918 - València, 28 d'octubre de 2007) va ser un bioquímic i destacat investigador en tecnologia dels aliments.

Encara que nascut al Puerto de Mazarrón essent el seu pare mestre d'escola en aquesta pedania, va viure la seua infància i la seua joventut a Carlet, que el va nomenar fill adoptiu.^[1] El 1941 es llicencià en Ciències Químiques a la Universitat de València, i el 1944 obtingué el doctorat a la Universitat de Madrid. El 1950 ocupà una plaça d'investigador en el CSIC, i dos anys després amplià estudis a la Universitat de Basilea, on va treballar al laboratori de Tadeusz Reichstein. En tornar a València, el 1954 fundà l'Institut d'Agroquímica i Tecnologia dels Aliments (IATA), del qual fou el primer director (1957-1974), i d'on sorgiria l'impuls per a la creació d'uns altres centres d'investigació valencians, com són l'Institut de Biologia Molecular i Cel·lular de Plantes, que du el seu nom, l'Institut d'Investigació sobre Desertificació i l'Institut de Biomedicina de València. El 1964 ocupà la càtedra de Bioquímica i Química agrícola en l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Agrònoms de la Universitat Politècnica de València, fins a la seua jubilació el 1986. Va presidir l'Institut Nacional de Ciències del Medi Ambient (INCMA), l'Institut Nacional de Ciència i Tecnologia dels Aliments (INCYTA)^[2] i, del 1974 al 1977, el Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC). Des d'aquest càrrec va tenir un paper important en la preparació del CSIC per a la transició, enfrontant-se alhora al desinterés dels governs de torn i als sectors immobilistes que n'havien fet el seu vedat enfront de les universitats, i impulsant-ne la internacionalització i la creació en el seu si de noves infraestructures d'investigació, especialment en les àrees de Bioquímica i d'Astrofísica. Va ser un dels principals promotors del capítol espanyol del Club de Roma, acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Medicina, corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals, degà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana i membre de diverses associacions científiques, culturals i socials d'arreu del món, entre les quals la New York Academy of Sciences i la World Academy of Arts and Sciences. Col·laborador de nombroses publicacions especialitzades, va fundar la Revista de Agroquímica y Tecnología de los Alimentos, i va rebre un bon nombre de premis i distincions per la seua labor investigadora. Entre les seues aportacions són de destacar els estudis per a l'obtenció d'energia per al transport a partir dels residus agrícoles (el que avui se’n diu biocombustibles), i per a l'erradicació de plagues agrícoles com ara la de la Ceratitis capitata, més coneguda com a «mosca mediterrània», i la de la «mosca blanca» dels cítrics. Del 1971 al 1977 va ser procurador a corts.^[3][4]

• La deficiencia proteica en la alimentación de la Humanidad, un reto a la ciencia y tecnología de los alimentos (1977)
• Química agrícola (1978)
• La investigación, un problema en España (1981)
• Ecología química: nuevos métodos de lucha contra insectos (1991)
• Introducción a la investigación científica y tecnológica (1994)
• Química orgánica básica y aplicada: de la molécula a la industria, tom I (1994), II (1995) i III (1979)
• Química de los alimentos (1997)
• La alimentación doméstica: conocimientos básicos sobre nutrición familiar (2001)

• Premi Juan de la Cierva a la investigació tècnica (1950, 1961 i 1963)
• Premi Francisco Franco a la investigació científica (1968)
• Premi Torres Quevedo a la investigació tecnològica (1988)
• Premi Rei Jaume I en la modalitat de noves tecnologies, per la seua trajectòria en la investigació agroalimentària (2001)
• Medalla d'Or de la Universitat Politècnica de València (1990)
• Encomienda i Gran Cruz de Alfonso X el Sabio (1951 i 1971, respectivament)
• Medalla d'Or al Mèrit en el Treball (2004)

• Eduardo Primo Yúfera (CSIC. Galeria de Presidents) Arxivat 2010-06-24 a Wayback Machine.
• Articles i notícies al diari El País sobre Eduardo Primo Yúfera