El gran blau
Le Grand Bleu  | |
|---|---|
 | |
| Fitxa | |
| Direcció | Luc Besson |
| Protagonistes | |
| Producció | Patrice Ledoux i Luc Besson |
| Dissenyador de producció | Dan Weil |
| Guió | Jacques Mayol, Marc Perrier, Luc Besson i Marilyn Goldin |
| Música | Éric Serra |
| Fotografia | Carlo Varini |
| Muntatge | Olivier Mauffroy |
| Vestuari | Magali Guidasci i Mimi Lempicka |
| Productora | Gaumont |
| Distribuïdor | Gaumont i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | França, Itàlia i Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 11 maig 1988 |
| Durada | 132 min |
| Idioma original | francès |
| Versió en català |  Sí |
| Rodatge | Nova York, Bahames, Grècia, Perú i Illes Verges Americanes |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | drama, cinema d'aventures, cinema romàntic i cinema biogràfic |
| Lloc de la narració | Grècia |
| Època d'ambientació | dècada del 1980 |
           | |
El gran blau (títol original en francès: Le Grand Bleu) és una pel·lícula dramàtica franco-italo-estatunidenca coescrita, coproduïda i dirigida per Luc Besson, estrenada l'any 1988. La pel·lícula és lliurement inspirada en les vides de Jacques Mayol i Enzo Maiorca, famosos campions de submergida en apnea.
La pel·lícula va rebre sis nominacions als César (entre els quals la de millor pel·lícula, millor director, millor actor) i es va endur el César a la millor música i al millor so.
Ha estat doblada al català.[1]
Argument
[modifica]Jacques Mayol i Enzo Molinari es coneixen des de la infantesa, en els anys 1960. Han crescut junts a Grècia i comparteixen des de sempre la seva passió pel mar. Però després de l'accident en una submergida i de la mort del seu pare, Jacques torna a França. Han passat vint anys, però la rivalitat entre els dos homes encara es viva. El campionat del món d' apnea No Limit a Taormina a Sicília al final dels anys 1980 és l'ocasió pels dos homes de trobar-se i d'explorar un món que ningú no coneix com ells.[2]
Repartiment
[modifica]- Jean-Marc Barr : Jacques Mayol
- Jean Reno : Enzo Molinari (personatge inspirat en Enzo Maiorca)
- Rosanna Arquette: Johanna Baker
- Jean Bouise : l'oncle Louis
- Paul Shenar: doctor Laurence
- Marc Duret : Roberto
- Sergio Castellitto : Novelli
- Griffin Dunne : Duffy
- Andréas Voutsinas : el sacerdot ortodox
- Valentina Vargas : Bonita
- Geoffrey Carey : el patrocinador de la investigació submarina del començament de la pel·lícula
- Luc Besson : un submarinista durant el concurs (cameo)
- Bruce Guerra-Berthelot : Jacques Mayol, de jove
- Gregory Forstner : Enzo Molinari, de jove
- Claude Besson : el pare de Jacques Mayol
- Alessandra Vazzoler: La mare d'Enzo
Producció
[modifica]Gènesi i desenvolupament
[modifica]El guió s'inspira en la vida dels famosos apneistes Jacques Mayol i Enzo Maiorca. Si el primer ha servit de consultor, el segon no va ser advertit del projecte i va exigir que el seu nom fos canviat.[3] El realitzador Luc Besson va començar molt d'hora en aquest univers: els seus pares eren monitors de submergida i ell ho serà un temps abans de tenir seqüeles físiques que l'impedien submergir-se massa. Amb 17 anys, descobreix una pel·lícula sobre Jacques Mayol, que acaba llavors d'establir un rècord en apnea a menys 92 metres.[4] Més tard, desitja explicar la vida del submarinista i retrobarà finalment Mayol l'any 1983 a Marsella.[4]
Premis i nominacions
[modifica]Premis
[modifica]- César 1989 :
- Millor música per Éric Serra
- Millor so per Pierre Befve, Gérard Lamps i François Groult
Nominacions
[modifica]- César 1989 :
- Millor pel·lícula per Luc Besson
- Millor director per Luc Besson
- Millor actor per Jean-Marc Barr
- Millor actor en un segon paper per Jean Reno
Al voltant de la pel·lícula
[modifica]- La pel·lícula és dedicada a la filla del realitzador, Juliette Besson, la mare de la qual és l'actriu Anne Parillaud.
- El rècord de Jacques Mayol de 105 metres establert l'any 1983 (120 metres en la pel·lícula), considerat pels metges en la pel·lícula com un límit absolut, serà després pulveritzat: el 2007, el rècord d'apnea no limit és situat en 214 metres per Herbert Nitsch.
- El dofí Joséphine, heroïna de la pel·lícula, ha mort a l'edat estimada de 32 anys, el d'agost de , « conseqüència d'una malaltia renal associada a la seva edat molt avançada ».[5] Havia estat capturada als Estats Units el 1979 pel parc marí de Antibes. Joséphine havia estat famosa rodant « les escenes més tècnicament difícils » de la pel·lícula. Sobretot, quan va a buscar l'actor Jean-Marc Barr en les profunditats del mar en l'escena final.[6]
Referències
[modifica]- ↑ esadir.cat. El gran blau. esadir.cat.
- ↑ «Le Grand Bleu». The New York Times.
- ↑ « Arxivat 2018-07-23 a Wayback Machine.
- ↑ 4,0 4,1 Antoine de Baecque
- ↑ El Gran blau
- ↑ El dofí del Gran Blau ha mort[Enllaç no actiu]
