Adrenalina
Malaltia objecte | glaucoma d'angle obert, aturada cardiorespiratòria, obstrucció de les vies aèries, hipotensió arterial, bradicàrdia, xoc sèptic, anafilaxi, fibril·lació ventricular i al·lèrgia als aliments |
---|---|
Dades clíniques | |
Risc per l'embaràs | categoria C per a l'embaràs als EUA |
Grup farmacològic | (±)-adrenaline (en) |
Codi ATC | R03AA01, C01CA24, A01AD01, R01AA14, B02BC09 i S01EA01 |
Dades químiques i físiques | |
Fórmula | C9H13NO3 |
Massa molecular | 183,089543276 Da |
Punt de fusió | 218 °C |
Identificadors | |
Número CAS | 51-43-4 |
PubChem (SID) | 5816 i 139148732 |
IUPHAR/BPS | 479 |
DrugBank | DB00668 |
ChemSpider | 5611 |
UNII | YKH834O4BH |
KEGG | C00788 |
ChEBI | 28918 |
ChEMBL | CHEMBL679 |
PDB ligand ID | ALE |
AEPQ | 100.000.090 |
L'adrenalina, suprarenina o epinefrina (C9H13NO₃) és una hormona, un aminoalcohol segregat per les càpsules suprarenals. És segregada en situacions d'estrès[1] i provoca l'excitació de l'organisme: hipertensió sanguínia, dilatació dels bronquis, etc.
Forma cristalls que s'enfosqueixen amb l'aire i la llum. Cap als 211–212 °C[2] es fonen. És soluble en solucions aquoses d'àlcalis minerals, en una solució neutra o alcalina s'oxida i produeix adrenocrom.
L'adrenalina és inclosa en la llista de medicaments essencials de l'Organització Mundial de la Salut (llista actualitzada l'abril de 2013).[3]
Etimologia
[modifica]La paraula prové del llatí: 'ad renes' ("prop del ronyó"). Els estatunidencs fan servir un altre nom, derivat del grec, epinephrine ("per sobre del ronyó"), La firma Parke Davis ha registrat la marca" Adrenalina ".[4]
Història
[modifica]El maig de 1886, William Bates va descriure el descobriment de la substància produïda per la glàndula suprarenal en la revista New York Medical Journal. No obstant això, va ser identificada el 1895 per Napoleon Cybulski, un fisiòleg polonès. El descobriment va ser repetit el 1897 per John Jacob Abel. Jokichi Takamine, un químic japonès, va descobrir la mateixa hormona el 1900, sense coneixement dels descobriments anteriors. Fou sintetitzada artificialment per primera vegada per Friedrich Stolz el 1904.
Funcions biològiques
[modifica]- L'adrenalina la segreguen les càpsules suprarenals en situacions d'estrès[5] i entra al sistema circulatori per a preparar ràpidament l'organisme per a reaccionar en cas d'una emergència.
- Augmenta, a través de la seva acció en fetge i músculs, la concentració de glucosa en la sang. Això es produïx perquè, igual que el glucagó, l'adrenalina mobilitza les reserves de glicogen hepàtic i, a diferència del glucagó, també les musculars.
- Augmenta la tensió arterial: això es produïx en les arterioles, en les quals té lloc una vasoconstricció que provoca un augment de la pressió.
- Augmenta el ritme cardíac.[5]
- Dilata els bronquis[5] i augmenta la freqüència de respiració.
- L'increment d'oxigen i glucosa als músculs i al cervell provoca una millora temporal de les capacitats físiques i mentals de l'individu.
- Dilata la pupil·la per a tenir una millor visió.
Farmacologia
[modifica]L’adrenalina és secretada principalment pel sistema nerviós central (aleshores actua com a neurotransmissor). També és secretada per les glàndules suprarenals (adrenalina lliure). L’adrenalina funciona unint-se als receptors adrenèrgics de les cèl·lules diana.
Les conseqüències de l’adrenalina depenen en gran manera de la dosi i de la distribució dels receptors alfa i beta als òrgans. En general, els receptors alfa són més nombrosos que els receptors beta, però aquests últims tenen una major afinitat per l’adrenalina.
Així, a una dosi baixa (0,1 µg · kg -1 · min -1), l’adrenalina s’uneix preferentment als receptors beta. L'estimulació dels receptors beta-1 comporta un augment de la força i la freqüència de contracció del cor (efecte inotròpic i cronotròpic positiu), l’activació de la lipòlisi en el teixit adipós (receptor beta-3). La unió de l’adrenalina als receptors beta-2 provoca vasodilatació, hipotensió arterial, hiperglucèmia, dilatació dels bronquis i relaxació dels músculs de l'intestí (i més generalment de tot el tracte digestiu descansant els músculs llisos d’aquests òrgans i aturant la secreció de les glàndules), la bufeta i l'úter.
A dosis més altes, l’adrenalina estimula els receptors alfa i beta. No obstant això, a part del cor, els receptors alfa predominen en els òrgans i predominen els seus efectes: es produeix principalment un augment de la glicogenòlisi al fetge, vasoconstricció (vasodilatació dominant a causa dels receptors beta-2), hipertensió arterial. El cor només té receptors beta-1 i respon, independentment de la dosi d’adrenalina, amb un augment de la força i la freqüència de les contraccions.
A nivell de metabolisme lipídic, l’adrenalina té una acció idèntica a la del glucagó, afavoreix la hidròlisi dels glicèrids alliberant glicerol i àcids grassos.
Metabolisme
[modifica]L'adrenalina és segregada per les neurones i les cèl·lules de cromafina a la Glàndula suprarenal, en resposta a l'estimulació directa de les neurones del Sistema nerviós simpàtic. La síntesi d’adrenalina es realitza a partir d'una altra catecolamina, la noradrenalina, per metilació gràcies a un enzim, la feniletanolamina N- metiltransferasa.
L’adrenalina té una durada d’acció curta (al voltant de dos minuts) perquè es desglossa ràpidament per dos enzims, la catecoloximetiltransferasa (COMT) i la monoaminooxidasa (MAO).
Ús mèdic
[modifica]La injecció d’adrenalina és el medicament preferit per al tractament de primera línia:
- aturades cardiorespiratòries, principalment en cas d’asístole (fallada del múscul cardíac sense alteracions del ritme).
- xocs anafilàctics (d'origen al·lèrgic); intramuscularment, pel mateix pacient si disposa d’un kit portàtil. En medicina d'urgències, la gestió de l'anafilaxi ha estat objecte de recents recomanacions.[6]
- certs estats de xoc sever (en cures intensives).
El seu ús continua sent delicat, ja que una sobredosi pot provocar taquicàrdia i arrítmies que poden empitjorar l'estat del pacient.
En xoc sèptic, no és més eficaç que una combinació de dobutamina i Noradrenalina[7] o que la norepinefrina que s’utilitza sola, amb més efectes secundaris amb l’adrenalina.[8]
L’adrenalina de vegades s’injecta a una dosi baixa intraarticularment durant els exàmens artrogràfics en combinació amb un producte de contrast, la seva acció alenteix l'eliminació del producte de contrast (en particular la seva absorció pels cartílags i la membrana sinovial) i, per tant, per allargar la durada de l'examen.
Efectes secundaris
[modifica]L'epinefrina provoca més arrítmies cardíaques que una combinació de Noradrenalina i dobutamina;[9] també pot causar hipertensió arterial amb risc d'hemorràgia cerebral.
Contraindicacions
[modifica]Trastorn del ritme (ventricular), hipertensió arterial, hipertiroïdisme, malaltia coronària, diabetis…
Síntesi
[modifica]L’adrenalina es va sintetitzar a principis del segle xx, primer pel polonès Napoleon Cybulski (1895) i després per l’americà John Jacob Abel (1897), finalment del japonès Jokichi Takamine, que amb seu a Baltimore, va ser el primer a produir extractes purs. La primera patent per a la producció d’adrenalina es va presentar el 1911 als Estats Units (Parke-Davis & Co. c. HK Mulford Co) — i seria el motiu pel qual el terme "epinefrina" s'utilitza als Estats Units com a terme genèric.[10]
Biosíntesi
[modifica]L’adrenalina es pot biosintetitzar a partir de la fenilalanina.
- La fenilalanina s’hidroxila primer per l’acció de la fenilalanina hidroxilasa a la tirosina. La biosíntesi també pot partir directament de la tirosina, naturalment present en els organismes.
- La tirosina també és hidroxilada per l'acció de la tirosina hidroxilasa, donant L - DOPA (dihidroxifenilalanina).
- Aquesta última es descarboxila per l’acció de la DOPA-decarboxilasa.
- La dopamina (dihidroxifeniletilamina) produïda així s'hidroxila per l'acció de la Dopaminska beta hidroksilaza, produint Noradrenalina (norepinefrina).
- Aquesta última, per reacció amb S-Adenosil metionina catalitzada per PNMT (feniletilamina-N- metiltransferasa) i metilada per donar finalment adrenalina.
Síntesi química
[modifica]L’adrenalina es pot sintetitzar a partir del catecol (1). Reacció d'acilació per acció del clorur de cloroacetil (2) en presència de triclorur de fosforil (POCl
3), donant 3,4-dihidroxicloroacetofenona (3). Aquesta última se sotmet a una Substitució nucleòfila per metilamina per donar una cetona, l’adrenalona (4), que després es redueix a una mescla racèmica, un dels seus enantiòmers és l’adrenalina (5). Aquesta barreja es pot separar mitjançant l’ús d’ácid tàrtric.
Referències
[modifica]- ↑ Peretó et al., 2005, p. 314.
- ↑ «adrenalina | enciclopèdia.cat». GEC. [Consulta: 8 desembre 2020].
- ↑ WHO Model List of Essential Medicines, 18a llista abril 2013
- ↑ «A ADRENALIN Trademark Application of Adrenaline, Inc. - Serial Number 85809424:: Justia Trademarks». trademarks.justia.com. [Consulta: 23 abril 2015].
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Suárez, 2019, p. 27.
- ↑ Meininger C (2017). Traitement des allergies graves: l’adrénaline dans l’urgence. Revue Française d'Allergologie, 57(3), 131-132. résumé
- ↑ Annane D, Vignon P, Renault A et al. Norepinephrine plus dobutamine versus epinephrine alone for management of septic shock: a randomised trial, Lancet, 2007;370:676-684
- ↑ Myburgh JA, Higgins A, Jovanovska A, Lipman J, Ramakrishnan N, Santamaria J, A comparison of epinephrine and norepinephrine in critically ill patients, Intensive Care Med, 2008;34:2226-2234
- ↑ Levy B, Perez P, Perny J, Thivilier C, Gerard A, Comparison of norepinephrine-dobutamine to epinephrine for hemodynamics, lactate metabolism, and organ function variables in cardiogenic shock: a prospective, randomized pilot study, Crit Care Med, 2011;39:450-455
- ↑ Vegeu History of catecholamine research per a més detalls.
Bibliografia
[modifica]- Peretó, J.; Sendra, R.; Pamblanco, M.; Bañó, C. Fonaments de bioquímica. 5a edició. Publicacions de la Universitat de València, 2005. ISBN 9788437062686.
- Suárez, M. Esport i salut. Què hi diu la ciència?. 2a edició. Edicions de la Universitat de Barcelona, 2019. ISBN 9788491681328.