Esclavitud a l'Imperi Romà d'Orient

L'esclavitud en l'Imperi Romà d'Orient va ser amplament estesa i habitual al llarg de tota la seva història.^[1] L'esclavitud ja havia estat comuna a la Grècia Clàssica i durant l'Imperi Romà més primerenc. Les campanyes militars i expansió de l'imperi en el segle x van proporcionar un gran nombre d'esclaus.

Fonts dels esclaus

Una font principal del esclaus eren els presoners de guerra, dels quals se'n podia treure un gran benefici. A la Skylitzes Matritensis s'esmenta que després que la Batalla de Adrassos molts presoners de guerra van ser enviats a Constantinoble. Eren tan nombrosos que van omplir totes les mansions i zones rurals.^[2] La majoria del servei domèstic en les grans cases romanes eren en gran nombre esclaus. Danielis de Patras, una vídua rica en el segle ix, va regalar uns 3,000 esclaus a l'emperador Basil I. L'eunuc Basil, canceller durant el regnat de Basil II, esta documentat que tenia la propietat de 3.000 esclaus i servents.^[3]^[4]Alguns esclaus van treballar la terra dels seus amos, un fet que va anar canviant amb el pas del temps.

Un historiador àrab medieval calcula que unes 200.000 dones i nens van ser agafats com esclaus després de la reconquesta romana de Creta dels musulmans.^[5] I encara mes, alguns pares, que vivien dins de l'Imperi Romà d'Orient, va ser forçats a vendre els seus fills per pagar els seus deutes, la qual cosa les lleis romanes intentaven infructuosament d'impedir.^[2] Després del segle x la font mes important d'esclaus van ser sovint els eslaus i búlgars, com a resultat de les campanyes en els Balcans i els territoris del nord del mar Negre.^[1] A la riba oriental de l'Adriàtic molts eslaus van ser exportats a altres parts d'Europa. Els esclaus eren un dels articles principals que els russos (sovint Vikings) comerciaven en les seves en les seves visites periòdiques Constantinoble. Després del segle xii, la vella paraula grega "δοῦλος" (doulos) va incorporar un sinònim en "σκλάβος" (sklavos), potser derivat de la mateixa arrel del terme "Slav".^[6]

Vida social

L'esclavitud era majoritàriament un fenomen urbà amb la majoria dels esclaus que treballaven en les mansions.^[4] La "Llei de Pagesos" dels segles viii i ix, i el "Llibre del Prefect" o Eparch (Greek: Τὸ ἐπαρχικὸν βιβλίον, eparchikon biblion) tracta també de l'esclavitud.^[7] Els esclaus no tenien permís per casar-se fins que ho va legalitzar l'emperador Aleix I Comnè el 1095. Tanmateix, no obtindrien la llibertat en cas que ho portessin a terme. Els fills d'esclaus romandrien esclaus fins i tot si el pare era el seu amo. Molts dels esclaus van ingressar a les files de l'exèrcit.

Eunucs

Els eunucs eren un grup especial dins dels esclaus. Els nois joves eren castrats abans que o després de la pubertat i utilitzats com eunucs. La castració estava prohibida però la llei no s'aplicava correctament. Aquest col·lectiu era importats i exportat dins de l'imperi per comerciants. En alguns moments, els eunucs van ser molt populars, podent arribar a apostes molt elevades i a preus força alts.^[8] En famílies romanes riques van ser acceptats com a part dels membres de la casa. Així mateix, els eunucs van jugar una funció important en el palau i la cort romana.

Preus

Els mercats esclaus eren presents dins moltes viles i ciutats romanes. El mercat esclau de Constantinoble va ser trobat en la vall de les Lamentacions. En alguns moments el preu d'un nen d'uns 10 anys era de 10 nomisma, i un castrat de la mateixa edat en podia costar 30. Un home d'adult podria valer uns 20 i un eunuc adult 50 nomisma.

Esclaus famosos

Samones (eunuc)
Andreu de Constantinoble (home sagrat)
Tzacas (soldat)
Joan Axuc (militar)
Boril

Vegeu també

Referències

↑ ^1,0 ^1,1 A companion to Byzantium. Chichester, West Sussex, U.K.: Wiley-Blackwell, 2010, p. 90. ISBN 9781444320022.
↑ ^2,0 ^2,1 D., Phillips, William. Slavery from Roman times to the early transatlantic trade. Manchester: Manchester University Press, 1985, p. 37. ISBN 9780719018251.
↑ The Byzantine World (en anglès). Routledge Handbooks Online, 2010-02-15. DOI 10.4324/9780203817254. ISBN 9780415440103.
↑ ^4,0 ^4,1 Rautman, Marcus Louis. Daily life in the Byzantine Empire (en anglès). Westport, Conn.: Greenwood Press, 2006, p. 22. ISBN 0313324379.
↑ Trade and Industry, F.H. Marshall, Illustrated Encyclopedia of World History, Vol. 4, ed. JA Hammerton, (Mittal Publications), p. 2629.
↑ Youval., Rotman,. Byzantine slavery and the Mediterranean world. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 2009, p. 66. ISBN 9780674036116.
↑ 1955-, Rautman, Marcus Louis,. Daily life in the Byzantine Empire. Westport, Conn.: Greenwood Press, 2006, p. 22. ISBN 0313324379.
↑ Averil., Cameron,. The Byzantines.. Oxford: John Wiley & Sons, 2006, p. 126. ISBN 9781405178242.

[:0-1] 1,0 ^1,1 A companion to Byzantium. Chichester, West Sussex, U.K.: Wiley-Blackwell, 2010, p. 90. ISBN 9781444320022.

[:1-2] 2,0 ^2,1 D., Phillips, William. Slavery from Roman times to the early transatlantic trade. Manchester: Manchester University Press, 1985, p. 37. ISBN 9780719018251.

[3] The Byzantine World (en anglès). Routledge Handbooks Online, 2010-02-15. DOI 10.4324/9780203817254. ISBN 9780415440103.

[:2-4] 4,0 ^4,1 Rautman, Marcus Louis. Daily life in the Byzantine Empire (en anglès). Westport, Conn.: Greenwood Press, 2006, p. 22. ISBN 0313324379.

[Marshall-5] Trade and Industry, F.H. Marshall, Illustrated Encyclopedia of World History, Vol. 4, ed. JA Hammerton, (Mittal Publications), p. 2629.

[6] Youval., Rotman,. Byzantine slavery and the Mediterranean world. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 2009, p. 66. ISBN 9780674036116.

[7] 1955-, Rautman, Marcus Louis,. Daily life in the Byzantine Empire. Westport, Conn.: Greenwood Press, 2006, p. 22. ISBN 0313324379.

[8] Averil., Cameron,. The Byzantines.. Oxford: John Wiley & Sons, 2006, p. 126. ISBN 9781405178242.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]