Fàbrica Casaramona

Fàbrica Casaramona
Dades
Tipus	Edifici industrial
Arquitecte	Josep Puig i Cadafalch
Construcció	1909
Ús	centre cultural
Característiques
Estil arquitectònic	modernisme català
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	la Font de la Guatlla (Barcelonès)
Localització	Av. Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8 i Mèxic, 36-46, Gimbernat, 1-9 i Morabos, 11-15
41° 22′ 17″ N, 2° 08′ 59″ E / 41.371331°N,2.14975°E / 41.371331; 2.14975
Bé cultural d'interès nacional
Tipus	monument històric
Data	9 gener 1976
Codi BCIN	62-MH
Codi BIC	RI-51-0004203
Id. IPAC	66
Id. Barcelona	1743
Activitat
Ocupant	CaixaForum Barcelona

La Fàbrica Casaramona (també escrit Casarramona) és un conjunt arquitectònic modernista que ocupa tota una illa de cases al peu de la muntanya de Montjuïc, declarat monument nacional pel Ministeri d'Educació i Ciència el 9 de gener del 1976, juntament amb altres obres de Puig i Cadafalch.^[1][2][3] Des del 2002 és la seu del centre cultural CaixaForum Barcelona.^[3]

L'antiga fàbrica de filats i teixits Casaramona és un conjunt de gran coherència formal, format per un seguit d'edificacions (onze cossos de superfícies i alçades diferents), majoritàriament de planta baixa,^[3] per a facilitar el trasllat de mercaderies mitjançant un sistema de carrers interns, que alhora també servien de tallafocs. Les diverses solucions estructurals i els detalls ornamentals són resolts a partir d'una comprensió perfecta de la tecnologia del maó, sota una òptica tendent al funcionalisme. Les naus, de planta rectangular i amb coberta plana, són cobertes amb voltes de rajol que recolzen sobre pilars de ferro. Els arcs de descàrrega i un sistema de tirants metàl·lics contraresten les empentes laterals, que es descarreguen en uns pilars o contraforts que hi ha als murs de tancament. Aquests contraforts són acabats en pinacles, que creen un ritme vertical que contribueix a trencar-ne l'horitzontalitat. La decoració es completa a base de merlets de maó.^[3]

Les dues torres, que amaguen antics dipòsits d'aigua, marquen l'eix de simetria del conjunt. L'una situada a l'entrada, té inscrit el nom de la fàbrica en plafons de ceràmica i és rematada per una estructura de ferro. L'altra, situada a l'interior, té el dipòsit rodó a la part superior, que és rematada amb un cos format per arcs parabòlics i una coberta revestida de ceràmica.^[3]

Al vestíbul hi ha dues obres emblemàtiques de la col·lecció d’Art Contemporani de la Fundació la Caixa: el mural Splat (2001), que l'artista Sol LeWitt va concebre especialment per al nou centre, i el núvol de neó Ambiente Spaziale (1951), que Lucio Fontana va realitzar per a la Triennal de Milà de 1953. També s'hi exposa l'obra Espai de dolor (1983), de Joseph Beuys.^{[cal citació]}

El 1909, l'industrial tèxtil Casimir Casaramona i Puigcercós, especialitzat en la confecció de mantes i tovalloles, va decidir concentrar la producció en una nova fàbrica al carrer de Mèxic, prop de la futura plaça d'Espanya, i va encarregar el projecte a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch.^[4][5] El 9 de març del 1911, la seva fàbrica del carrer de Sant Rafael, 17 (vegeu casa-fàbrica Terrés) va ser destruïda per un incendi,^[4] la qual cosa va impulsar la construcció de la nova, inaugurada el 1913^[6] i que va guanyar el Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona.^[3]

Casaramona va morir el 18 de maig del mateix any, i el negoci va passar a mans del del seu fill August, però durà pocs anys, i va tancar abans del 1920.^[4] Les seves naus van servir com a magatzems de l'Exposició Internacional de 1929, i durant la Segona República s'hi va instal·lar la Guàrdia Civil.^[7] Després de la Guerra Civil espanyola i fins al 1992, va allotjar les cavallerisses i el parc mòbil de la Policia Nacional.^[3]

El 1963, l'antiga fàbrica va ser adquirida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis,^[6] que a partir del 1993 va rehabilitar-la per a instal·lar-hi el centre cultural CaixaForum Barcelona, inaugurat el 2002.^[8]

A la primera fase, de consolidació i restauració, encomanada a un arquitecte especialista en modernisme, Francisco Javier Asarta, s'hi va recuperar l’aspecte extern original, els elements decoratius en pedra, maó i ferro i se'n van eliminar els afegits.^[9]

Durant la segona fase, desenvolupada pels arquitectes Roberto Luna i Robert Brufau, es va construir un gran vestíbul subterrani i es van adaptar els tallers de la fàbrica com a sales d'exposicions. El projecte va permetre guanyar 5.000 m² subterranis i la creació d'una nova entrada.^[10]

Finalment, es van projectar l'auditori, la mediateca, els magatzems i altres espais de la planta baixa, i es va encarregar a l'arquitecte japonès Arata Isozaki i a Roberto Luna la integració dels accessos exteriors amb el vestíbul.^[10] Isozaki va dissenyar la monumental estructura de vidre i acer, en forma d'arbre. El pati anglès és de pedra calcària en referència al Pavelló d'Alemanya que Mies van der Rohe va projectat just al davant per a l'Exposició Internacional de 1929.^{[cal citació]}

• Cabana, Francesc «Casimir Casarramona. L'opció del vapor». Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la Revolució Industrial a Catalunya. Enciclopèdia Catalana, 1992.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Fàbrica Casaramona

• «Fàbrica Casarramona». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
• «Puig i Cadafalch: FÀBRICA CASARAMONA (Caixa Fòrum)». GAUDÍ I EL MODERNISME A CATALUNYA.
• «Guia temàtica Biblioteca ETSAB: Fàbrica de Filats Casarramona». UPCommons.