Fotògrafs Napoleon
Dades | |
---|---|
Tipus | estudi fotogràfic |
Governança corporativa | |
Seu |
|
La firma A. i E., dits Napoleon, va ser una empresa familiar amb estudis fotogràfics a Barcelona i a Madrid, que van començar el seu treball a Barcelona l'any 1851 i va perdurar fins al seu tancament definitiu l'any 1968. Durant molts anys, va ser l'estudi més conegut i famós de la ciutat. Disposava de milers i milers de retrats de la burgesia barcelonina, tant familiars, com polítics, tradicionals, fotomuntatges i fins i tot i n'hi havia algun d'eròtic, encara que fos il·legal. L'any 1896, els Napoleon van adquirir un projector cinematogràfic als germans Lumière, esdevenint així els primers cinematògrafs de la ciutat, però el 1908 van abandonar el negoci davant la creixent competència.
Història
[modifica]Antonio Fernández Soriano (Albacete, 24 d'abril de 1827- Barcelona, 3 de febrer de 1916) va estudiar fotografia a França i va entrar com a aprenent al estudi fotogràfic de Charles Chavan, i posteriorment ca entrar a treballar a Barcelona com a músic en el regiment d'infanteria de la Constitució 29. Aleshores va conèixer Anaïs Napoleon, encara que continuà amb l'ofici de fotògraf ocasional. Es van casar el 24 de desembre de 1850 a la parròquia de Sant Josep i Santa Mònica i el pare de Anaïs els va cedir un espai a la seva consulta; donat que el seu nom comercial era Napoleon, també van adoptar el nom per l'estudi fotogràfic.[1]
Es té constància de la seva activitat a partir d'un anunci publicat el 31 de juliol de 1853 al diari Correo de Barcelona, publicat per Manuel Saurí i Crespí entre juliol de 1852 i juliol de 1854.[1] Encara que també realitzaven treballs fotogràfics a domicili per a fer Fotografia post mortem.[2] L'any 1862, la parella va comprar l'edifici de la Rambla de Santa Mònica, 15, al costat de la casa familiar, i van contractar dos ajudants encarregats del retoc i l'acoloriment manual de les fotografies.[1]
El 1868 obtingueren la seva primera medalla en l'Exposició Aragonesa.[1] També van treballar per a la Casa Reial, fent retrats a membres de diverses famílies reials com Isabel II, Alfons XII i Alfons XIII i van obtenir condecoracions a Espanya, França i Portugal rebent l'any 1872 la comanda de l'Ordre de Carles III i sent posteriorment nomenat comanador de l'Orde d'Isabel la Catòlica.[1] El 1881, Antonio es va desplaçar a Madrid per assistir al casament del seu fill Napoleón Francisco (1855-1898) i va comprar un estudi fotogràfic al carrer del Príncep de Madrid, cedint-lo al seu fill, que el va dirigir fins a la seva mort per tisi el 12 de desembre de 1898; posteriorment, se n'encarregà la seva vídua[1] fins que va ser traspassat el 1905.
El 1882, els Napoleon van haver d'enfrontar la mort d'un dels seus fills, Esteban, amb tan sols vint anys, a causa d'un traumatisme cerebral. A causa d'aquesta tragèdia, el 30 de desembre de 1882 van decidir constituir una societat en la que, tant el matrimoni com el fill gran Emilio (1851-) tinguessin una participació idèntica. També van participar en l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888 amb l'exhibició de diverses obres.[1] El 1896 es va obrir una sucursal a l'antiga plaça de l'Àngel, regentada per Napoleón Fernando (1856-), que havia fracassat en el intent de obrir una botiga de llenceria al carrer del Pi.[1] Va estar funcionant fins al 1907, quan va ser enderrocada per a l'obertura de la Via Laietana.
Cinematògraf Napoleon
[modifica]Sembla que els Germans Lumière van oferir la concessió de Catalunya al fotògraf de Talavera de la Reina Juan Ruiz de Luna Rojas, amb qui tenien una gran amistat. Aquest tenia força prestigi professional un estudi a la plaça d'Aravaca. En un principi, el fotògraf havia decidit acceptar la oferta, però la va haver de rebutjar ja que no va aconseguir el crèdit de 10.000 pessetes per a iniciar el projecte. Només dos mesos després de la primera projecció de l'aparell a París i tres mesos abans de la primera projecció a Madrid, els fotògrafs Napoleon van intentar comprar un aparell de l'empresa de Lió.[3] El 10 de febrer de 1896, van escriure als Lumière, i aquests els van contestar quatre dies més tard amb la següent carta:
« | Estem en possessió de la vostra carta, del 10 del corrent, i hem pres coneixement del seu contingut. El nostre nou aparell, el cinematògraf està actualment en construcció en un fabricant de París i encara no sabem per quina data podrem posar-lo al comerç. Ignorem igualment quin serà el seu preu. Prenem bona nota de la seva petició al respecte i quan tinguem disposició d'entregar-vos aquesta informació ens donarem pressa per avisar-vos. Si us plau accepteu, senyors, les nostres sinceres salutacions. | » |
La primera projeccció cinematogràfica hi va tenir lloc el 10 de desembre de 1896. Probablement es va tractar d'una sessió per a convidats, tot i que el dilluns següent, dia 14, es va fer ja al públic en general.[4] S'hi van projectar un total de sis pel·lícules: Desfile de lanceros de la Reina en Madrid, Paso de un río por caballos y jinetes, Montañas rusas náuticas en el lago Leman de Ginebra, Llegada de un tren a la estación, Hora del rancho en el cuartel y El regador regado.[5][4]
L'operador era Jean Claude Villemagne, comissionat per l'empresa Lumière i resident al carrer d'Escudellers, 53, que va dirigir les projeccions fins al juny de 1897. Durant tot aquest temps, s'encarregà de tot el condicionament elèctric del local i la publicitat.[6] Uns dies després de la primera sessió pública, el 19 de desembre, la premsa va anunciar les novetats en el programa.[7] El cinema, anomenat Cinématographe Lumière, amb capacitat per unes 200 persones, més 50 seients preferents i situat a la planta baixa de la casa familiar a la Rambla de Santa Mónica, va ser inaugurat el 20 de desembre de 1896, essent la primera sala (documentada) d'exhibició de cinema a la ciutat.[1] Del 1897 al 1905 s'hi projectaren pel·lícules al preu habitual d'una pesseta per a les butaques de primera classe i de 50 cèntims per a les de segona.[7][8]
Davant l'èxit, el 1901 van obrir una altra sala al Paral·lel, al costat de l'ara desaparegut Cafè Circ Espanyol.[1] El negoci va marxar bé fins al 1905, quan es produïren els primers tancaments temporals,[5] i el desembre del 1906, deu anys després de la inauguració, els Napoleon hi van deixar d'oferir projeccions cinematogràfiques.[9] El 1907 se'n va fer càrrec l'empresa Rivas Vila SA,[5] fins que el 10 d'abril del 1909 fou traspassat a l'Asil Empar de Santa Llúcia, que el va explotar fins al 2 de febrer del 1910.[5][9] L'agost del mateix any va aparèixer el següent anunci a la premsa: «Cinematógrafo Napoleón. Por cierre definitivo del local, éste se alquila para otros menesteres.»[5]
Fons personal
[modifica]Part del seu fons es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Es tracta, majoritàriament, de retrats de personatges anònims i d'altres il·lustres com mossèn Cinto Verdaguer o Alfons XIII.[10]
El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques conserva fotografies de la nissaga Napoleon.[11]
Referències
[modifica]- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 Albertí, Elisenda. Decidides. Set dones contra corrent. Albertí Editor, març 2017, p. 16-18,21-24,26,28,34-38,40. ISBN 9788472461574.
- ↑ Fontanella, L. La historia de la Fotografía en España desde sus orígenes hasta 1900 (en española). Madrid: El Viso, 1981, p. 45. ISBN 84-86022-00-2.
- ↑ DDAA, 2011, p. 37-39.
- ↑ 4,0 4,1 DDAA, 2011, p. 41.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Torras, Jordi «Hoy, 14 de diciembre de 1896. El Cinematógrafo Napoleón, primero de la ciudad, lo abrieron los hermanos Fernández». La Vanguardia, 08-01-1994, pàg. 32.
- ↑ DDAA, 2011, p. 39-40.
- ↑ 7,0 7,1 DDAA, 2011, p. 43.
- ↑ González López, Palmira «Els anys daurats del cinema clàssic a Barcelona (1906-1923)». Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Edicions 63, 1987, pàg. 19.
- ↑ 9,0 9,1 DDAA, 2011, p. 47.
- ↑ Domènech, Sílvia (dir.); Torrella, Rafel; Ruiz, Montserrat. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació: guia dels fons i les col·leccions de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Arxiu Municipal de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 311. ISBN 978-84-9850-029-5.
- ↑ «Resultados de la búsqueda». Escena Digital de Catalunya.
Bibliografia
[modifica]- García Felguera, María de los Santos «Anaïs Tiffon, Antonio Fernández y la compañía fotográfica "Napoleon"». Locus amoenus, 8, 2005-2006, pàg. 307-335.
- DDAA. De Daguerre al cinematògraf. Els fotògrafs Napoleon al Frontó Colom (catàleg de l'exposició). Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya, 2011.
Enllaços externs
[modifica]- «De Daguerre al cinematògraf. Els fotògrafs Napoleon al Frontó Colom (exposició)». Filmoteca de Catalunya.
- «El passatge Napoleó». Pla de Barcelona (blog), 03-12-2013.