Francesc Xavier Casp i Verger
 (1957)  | |
| Nom original | (es) Xavier Casp |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 7 octubre 1915 Carlet (la Ribera Alta) |
| Mort | 11 novembre 2004 (89 anys) València |
| Sepultura | Cementeri General de València |
 Diputat a les Corts Valencianes | |
| 7 juny 1983 – 7 maig 1987 Circumscripció electoral: València | |
| Dades personals | |
| Es coneix per | Impulsor de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i del secessionisme lingüístic valencià Diputat per Unió Valenciana |
| Activitat | |
| Ocupació | poeta, escriptor, polític |
| Partit | Unió Valenciana |
| Carrera militar | |
| Conflicte | Guerra Civil espanyola |
 | |
Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 7 d'octubre de 1915 - València, 11 de novembre de 2004), conegut com a Xavier Casp, va ser un poeta i activista polític valencià.
Biografia i activitat política
[modifica]En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, partit socialcristià i valencianista, del que va arribar a ser secretari general i es va fer soci de Lo Rat Penat. També publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valencià, dirigida per Josep Maria Bayarri. Durant la guerra civil va lluitar amb el bàndol republicà i perduda la guerra va ser empresonat a Torremolinos. Pel seu republicanisme va ser expulsat de Lo Rat Penat en la postguerra.[1]
Va ser a Acció Nacionalista Valenciana on va fer amistat amb Miquel Adlert i Noguerol, amb qui formaria un tàndem inseparable durant 54 anys. Es van conèixer quan Adlert tenia 23 anys i Casp tot just 18, en una junta general celebrada el 1934.[2]
La seua tasca valencianista la continuà en la postguerra, amb altres exmilitants de la desapareguda Acció Nacionalista Valenciana, com Ricard Sanmartín, Josep Vila, Miquel Adlert i el seu germà Vicent Casp. Les primeres accions consistiren en l'edició d'una col·lecció de 25 estampes amb pregàries en valencià, que deixaven entre els bancs de les esglésies, i en la realització de tertúlies clandestines. El 1943 fundà amb el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que va aconseguir publicar amb regularitat els primers llibres en valencià del franquisme.[3] En aquesta editorial publicaren obres Bru i Vidal, Joan Fuster,[4] Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner,[5] Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés,[6] i d'altres.[7] El 1948 fundà i dirigí la revista literària i bimestral Esclat, publicada clandestinament, que només va poder traure tres números (de maig-juny a setembre-octubre).
Va tindre un lloc destacat en el valencianisme de la postguerra posant en contacte a gent tan destacada, com ara Joan Fuster. Quan Fuster començà a fer pública la seua proposta de Països Catalans, Casp es mostrà en contra, proposant un espai de relació entre catalans, valencians i balears de tipus únicament lingüístic i cultural anomenat Comunitat Catalànica.[8]
Entre els seixanta i els anys setanta, va ser readmès a Lo Rat Penat i, amb Miquel Adlert, va capgirar al secessionisme lingüístic valencià pel seu rebuig al pancatalanisme, sent els impulsors de l'Acadèmia de Cultura Valenciana (actual RACV), i de les anomenades normes del Puig, amb les quals es pretenia trencar la unitat lingüística del valencià-català.
Al 1973 formà part de la Comissió Interdiocesana Valentina dirigida pel pare Pere Riutort al costat d'altres intel·lectuals d'aquells anys, com ara Josep Gea Escolano, Josep Alminyana i Vallés, Josep Amengual i Batle, Francesc de Borja Moll, Beatriu Civera, Joan Josep Senent i Anaya, Manuel Sanchis Guarner, Vicent Sorribes i Gramatge, Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor.[9]
Va arribar a ser diputat a les Corts Valencianes per Unió Valenciana. Des de gener de 1989 fins a juny de 2002 va pertànyer al Consell Valencià de Cultura. En juny del 2001 Xavier Casp acceptà entrar, després de moltes reticències, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua,[10] fet que li va suposar l'enemistat de certs sectors del secessionisme lingüístic que ell mateix havia promogut en els anys huitanta. Va ser acusat de traïdor i una concentració de blavers el 15 de juny del 2001 a les portes de la seu de la RACV, va obligar que fora evacuat en un furgó policial.[11]
No obstant això, poc més d'un any després, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua dimissió com a membre de l'AVL, adduint motius de salut. La seua salut empitjorà gradualment fins a la seua mort, que li sobrevingué quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.
Obra poètica
[modifica]El 1951 va obtenir l'Engalantina d'Or dels Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Nova York per la Gran Sonata de la Pàtria,[12] que seria publicada el 1981 en normes del Puig (amb accents). També va obtindre la Flor Natural als Jocs Florals de Perpinyà, el 1950, i a Benimaclet, amb tan sols 18 anys.[13]
En 2009 es van presentar les seues Obres Completes, publicades per la Generalitat Valenciana.[14]
La música era una de les passions familiars, (no debades, va ser un talentós pianista),[10] però la va haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia.
De les seues primeres lectures, va quedar commocionat pel Cántico Espiritual de San Juan de la Cruz.
Les primeres obres van ser escrites en les Normes de Castelló, tot i que a partir dels setanta canviaria a les normes de la RACV, reescrivint part de la seua obra anterior amb estes normes.
Algunes de les seues obres són:
- Volar (1943).
- La inquietud en calma (1945).
- Jo sense tu (1948).
- On vaig, Senyor? (1949).
- Aires de cançó (1950).
- Goig (1953).
- Poema dramàticament esperançat (1956)
- Jo, cap de casa (1962).
- D'amar-te, Amor (1963).
- Silenci (1970. Premi València de literatura).
- Confesión con Ausiàs March (1973).
- Vinatea (1975), adaptat a llibret per a l'òpera de Matilde Salvador.
- Jo també tinc set (1976)
- Gran Sonata de la Pàtria (1981; pròleg de Miquel Adlert i Noguerol).[15]
- Schumann, el piano i yo (1996, Premi de Poesia en Valencià Roís de Corella, en la XIII edició dels Premis Literaris Ciutat de València, 1994).[16]
Dedicatòries
[modifica]-
Dedicatòria d'Alfons Cucó, 1960. -
Dedicatòria de Vicent Andrés Estellés, 1957. -
Dedicatòria de Manuel Sanchis Guarner.
Referències
[modifica]
- ↑ Ballester, Josep. Temps de quarantena: Cultura i societat durant la Postguerra al País Valencià (1939-1959). Universitat de València, 2006, p.140. ISBN 8437063450.
- ↑ Parle del meu amic. Xavier Casp a DDAA. Miquel Adlert. Homenage (sic). Joventuts Ratpenatistes, 1988.
- ↑ pàgina 182 de "Franquisme i repressió: la repressió franquista als Països Catalans (1939-1975)" - de Pelai Pagès i Blanch
- ↑ Bibliografia de Joan Fuster. Biblioteca Joan Fuster de textos electrònics.
- ↑ Bibliografia de Sanchis Guarner openlibrary.org
- ↑ Vicent Andrés Estellés Arxivat 2009-02-27 a Wayback Machine. a edu635.cat
- ↑ pàgina 251 Arxivat 2005-11-08 a Wayback Machine. de la Història de lo Rat Penat de Federico Martínez Roda.
- ↑ Revista Serra d'Or, número 6 del mes de juny de 1961.
- ↑ «La repristinització de l'Església valenciana». Cristòfol Aguado i Medina. [Consulta: 8 març 2018]., publicat a ORIFLAMA, núm. 162 abril 1976
- ↑ 10,0 10,1 Xavier Casp:¡Ni me vendo ni me alquilo!. Article a Las Provincias del 27 de juny de 2007.
- ↑ «Radicales 'blaveros' insultan y cercan a Casp el día en que es sustituido por Juan Lladró al frente de la RACV». El País, 27-06-2001.
- ↑ Viadel, Francesc. No mos fareu catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006. ISBN 84-9734-402-2. pg. 66
- ↑ Biografia de Xavier Casp Arxivat 2014-10-07 a Wayback Machine. al web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
- ↑ L'obra completa de Xavier Casp s'edita com a referent de valencianisme cultural. Article a Las Provincias del 9 d'abril de 2009.
- ↑ Aquesta obra, tal com va aclarir el seu autor en la introducció, va rebre un premi als Jocs Florals de la Llengua Catalana el 5 d'octubre de 1951 al Auditòrium del Museu d'Art Modern de Nova York (l'edició finalment editada ho és amb normativa secessionista).
- ↑ Schumann, el piano i yo. Fitxa de publicacions de l'Ajuntament de València.
| Precedit per: Emili Beüt | President de Lo Rat Penat 1980–- 1982 | Succeït per: Joan Gil i Barberà |