Francesco Barilli

Plantilla:Infotaula personaFrancesco Barilli

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement4 febrer 1943 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
Parma (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, actor de cinema, pintor, guionista, actor de televisió Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0054672 Allocine: 7203 Allmovie: p3930 TMDB.org: 240888 Modifica el valor a Wikidata

Francesco Barilli (Parma, 4 de febrer de 1943) és un director, guionista i actor de cinema italià.[1][2]

Biografia

[modifica]

Era nebot del pintor Cecrope Barilli. Després d'estudiar a l'institut d'art de Parma, col·labora com a ajudant voluntari amb el director Antonio Pietrangeli a la pel·lícula La parmigiana (1963), en la qual també obté un petit paper com a actor. L'any següent Bernardo Bertolucci l'escull com a protagonista per Prima della rivoluzione. Poc després es va traslladar a Roma col·laborant amb els germans Bazzoni i Vittorio Storaro en diversos curtmetratges i documentals en diferents papers: actor, ajudant i escenògraf. El més important d'aquests treballs és L'urlo, un curtmetratge de ciència-ficció en el qual interpreta el protagonista que es va presentar amb èxit a Canes l'any 66 i que l'any següent li va valer a Storaro un premi especial als Nastri d'argento 1966.

L'any 1968, després d'haver treballat com a ajudant de direcció en les dues primeres pel·lícules de Camillo Bazzoni, va debutar com a director amb el curtmetratge naturalista Nardino sul Po, que va ser programat per la Rai. Posteriorment escriu el guió de dues pel·lícules: Chi l'ha vista morire? d'Aldo Lado, protagonitzat per George Lazenby, i Il paese del sesso selvaggio d'Umberto Lenzi, que inaugura la temporada de cinema caníbal. Temps després també va signar el guió de La gabbia, un melodrama eròtic dirigit per Giuseppe Patroni Griffi i interpretat per Laura Antonelli, Tony Musante i Florinda Bolkan. El 1974 va dirigir el seu primer llargmetratge, Il profumo della signora in nero, del que també és guionista, participant als Festivals de San Francisco i Sitges, obtenint bons resultats a la taquilla italiana.[3] Tres anys més tard va dirigir una altra pel·lícula de terror, Pensione paura, interpretada per Luc Merenda i Francisco Rabal, i que passa semi-desapercebuda a la seva estrena als cinemes. L'any 1991 va dirigir l'episodi “Le Chiese di legno” di La domenica specialmente, pel·lícula col·lectiva escrita per Tonino Guerra; la resta d'episodis estan dirigits per Giuseppe Tornatore, Marco Tullio Giordana i Giuseppe Bertolucci.[4]

Posteriorment va escriure per televisió Giorni da Leone (2002), amb Luca Barbareschi, i el documental Poltrone rosse – Parma e il cinema, presentat a la Mostra de Venècia del 2014 i candidat als Nastri d'argento. També va dirigir més documentals i pel·lícules industrials per empreses italianes com Bauli, FIAT, SIP, Pavesi, Scottex i Uliveto.

Filmografia com a director

[modifica]

Cinema

[modifica]

Televisió

[modifica]

Documentals

[modifica]
  • Storia della Repubblica di San Marino (1980)
  • Cinecittà 50 (1987)
  • Casa Barilli (1997)
  • Erberto Carboni (1998)
  • L'immensa foresta tra la Toscana e la Romagna (1999)
  • Giuseppe Verdi (2000)
  • Parma e la sua terra (2003)
  • Il Palazzo ducale e il Bertoja a Parma (2005)
  • La vita di Giovannino Guareschi (2009)
  • Poltrone rosse - Parma e il cinema (2014)
  • Il Regio nel paese del melodramma (2015)
  • I colori di Benedetto detto Antelami (2017)

Actor

[modifica]

Guionista

[modifica]

Ajudant de director

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Francesco Barilli a movieplayer.it
  2. ↑ Francesco Barilli a The New York Times
  3. ↑ Crítica de la pel·lícula a PopMatters
  4. ↑ Curti, Roberto. Italian Gothic Horror Films, 1970–1979. McFarland, 2017. ISBN 978-1476629605.  p. 196
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Francesco_Barilli&oldid=34007050»