Graèllsia
Graellsia isabellae  | |
|---|---|
 ♀ | |
| Dades | |
| Hoste | |
| Estat de conservació | |
| Dades insuficients | |
| UICN | 5643 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Arthropoda |
| Classe | Insecta |
| Ordre | Lepidoptera |
| Subordre | Glossata |
| Infraordre | Heteroneura |
| Família | Saturniidae |
| Gènere | Graellsia |
| Espècie | Graellsia isabellae (Graells, 1849) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
La graèllsia (Graellsia isabellae)[1] és una espècie de lepidòpter ditrisi de la família dels satúrnids (Saturniidae) nativa de la península Ibèrica i França. Té un gran valor per als col·leccionistes, motiu pel qual s'ha vist perseguida arreu i amenaçada en algunes regions.[2]
Descripció
[modifica]Adult
[modifica]Gran papallona, amb una envergadura alar d'entre 65 i 100 mm.[3] Fort dimorfisme sexual. Els mascles estan dotats de grans antenes plomoses, mentre que les de les femelles són gairebé filiformes. Les ales són verdes, amb les venes de color bru i unes vistoses taques encerclades de negre al centre. Els mascles estan dotats de grans cues (d'uns 3 cm) i les de les femelles són molt més curtes.
Larva
[modifica]Poden arribar fins a 50 mm de llargària i passen per quatre estadis.[3] En el moment de nàixer són negres; més tard, gris marró, i al final són verdes amb punts blancs. Tenen alguns pèls llargs, que ajuden a dissimular-les entre les fulles del pins.
Biologia
[modifica]Els adults volen entre l'abril i juny, depenent de la localitat.[4] Les arnes són actives des que comença a vesprejar fins a la mitjanit, de vegades amb baixes temperatures.
Reproducció
[modifica]Al cap de poc de sortir del capoll, les femelles, des d'una branqueta, expulsen una feromona que els mascles capten gràcies a les antenes.[4] Després de la còpula, les femelles ponen entre 100 i 150 ous fecundats a les branques dels pins, en grups no superiors a 15. La larva neix entre 18 i 30 dies més tard i comença immediatament a alimentar-se d'agulles de pi.[4] Les erugues passen per cinc fases durant un període d'un mes i mig aproximadament, i es poden trobar fins a finals de juliol.[4] Aleshores, baixen a terra on fan el capoll entre les acícules mortes. En aquesta etapa de crisàlide, passa tota la tardor i l'hivern, fins a la sortida dels adults, la primavera següent; ocasionalment, poden passar una temporada més en estat de pupa.[4]
Alimentació
[modifica]Les erugues s'alimenten d'agulles de pi, en llibertat principalment de pi roig (Pinus sylvestris) i més rarament de pinassa (P. nigra),[4] encara que també es pot alimentar de pinastre (P. pinaster), de pi blanc (P. halepensis) i de pi insigne (P. radiata). Sembla que té dificultats per aprofitar les espècies de pi no natives.[5] La seva dieta a base de pi fa que normalment sigui víctima dels pesticides dirigits sobre la processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa).
No s'alimenta durant l'etapa d'adult, fet pel qual rarament viuen més de 8 dies.[4]
-
mascle, dorsal -
femella, dorsal -
![Eruga de graèllsia al final del desenvolupament larvari]]](//upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/9/9f/Graellsia_isabellae_5th_instar_2_sjh.jpg/120px-Graellsia_isabellae_5th_instar_2_sjh.jpg)
Eruga de graèllsia al final del desenvolupament larvari]]
![Eruga de graèllsia al final del desenvolupament larvari]]](Fitxer:Graellsia_isabellae_5th_instar_2_sjh.jpg)
Referències
[modifica]- ↑ «Cercaterm | TERMCAT». [Consulta: 11 juny 2024].
- ↑ «graèllsia | enciclopedia.cat». [Consulta: 12 juny 2024].
- ↑ 3,0 3,1 «Graellsia isabellae» (en anglès). Saturniidae of the Western Palaearctic. A.R. Pittaway. [Consulta: 7 febrer 2013].
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 «Graellsia isabelae» (en castellà). Bases ecológicas preliminares para la conservación de las especies de interés comunitario en España: invertebrados. HELENA ROMO, ENRIQUE GARCÍA-BARROS, JOSÉ MARTÍN CANO, JOSEP YLLA, MIGUEL LÓPEZ MUNGUIRA. 2012. [Consulta: 31 agost 2015].
- ↑ Ylla I Ullastre, J. 1997. Història Natural del Lepidòpter Graellsia isabellae (Graells, 1849), Pàgina 131. Institut d'estudis catalans, Barcelona
