Història d'Europa

Història
Història
Universal · Europa · Àsia · Àfrica · Amèrica · Oceania · Antàrtida
Mètodes d'investigació
Historiografia · Arqueologia · Biografia · Genealogia · Heràldica · Numismàtica · Paleografia · Arxivística · Papirologia · Sigil·lografia · Ceramologia
Escoles i pensament
Escola dels Annales · Historicisme · Revisionisme històric · Nova història · Història de les idees · Història de les mentalitats · Teoria de la història · Providencialisme · Fatalisme · Història social · Materialisme històric · Necessitarisme · Història evenemencial
Disciplines auxiliars
Economia · Dret · Sociologia · Antropologia · Psicologia · Cronologia · Diplomàcia · Geopolítica · Vexil·lologia · Religió · Geografia · Política · Lingüística · Filosofia
Portal d'història

La història d'Europa es refereix al conjunt de successos relatius al continent europeu, des que va ser poblat pels primers éssers humans fins avui dia.

Homo sapiens hauria aparegut fa uns 130.000 anys a Àfrica, segons l'opinió científica majoritària. L'arribada d'Homo sapiens a Europa podria haver-se donat des del Pròxim Orient a Europa, on es van assentar entre 40.000 i 25.000 aC (paleolític superior).^[1]

L'antiguitat clàssica està dominada per l'influx de la civilització grecollatina sobre la resta d'Europa. La fragmentació política d'Europa i els successius intents forçats d'unificació van sumir el continent en nombrosos conflictes i guerres durant l'edat mitjana, com la Guerra dels Cent Anys (que va durar més d'un segle).

L'edat moderna marca per a Europa l'inici de processos que molt de temps després donaran lloc a la globalització, i és el temps en el qual els conflictes bèl·lics es van fer cada vegada més desastrosos, com l'anomenada Guerra dels Trenta Anys. Els processos econòmics i el desenvolupament científic i tecnològic es van accelerar en comparació amb altres continents de manera molt més notòria durant l'edat contemporània, produint tensions per competències que van desencadenar més guerres (com les guerres napoleòniques i les guerres mundials). Avui, els processos tendents a la unificació es procuren pacíficament, tal és el cas de la formació de la Unió Europea, si bé no els eximeix d'avanços i reculades.

L'arqueologia així com les fonts documentals i artístiques representen la base sobre la qual treballen els historiadors europeus per reconstruir la història d'Europa per diversos motius:

• la conservació de fonts és variable: algunes caduquen perquè estan fetes de matèries orgàniques i de forma general només s'aconsegueix treballar amb materials dits "nobles" com ara el metall, la pedra, etc.
• la transmissió de les fonts és variable: alguns testimonis del passat han estat conservats amb el temps, siga perquè foren reciclats, reescrits, reinterpretats, etc, però, de fet, la majoria ha estat simplement oblidada i no hi ha una vertadera transmissió

Cal tenir present que l'ús d'aquest tipus de material permet sobretot saber-ne més sobre la vida, les preocupacions, les creences, la cultura i les llengües dominants, és a dir, d'aristòcrates, guerrers, religiosos, rics, marxants, de la població. És fa més difícil trobar testimoniatges fiables sobre la majoria de la població.

L'expansió del mètode científic, bé a l'arqueologia com a la paleografia i en història de l'art, ha permès desvetllar informació nova, la qual fa objecte d'estudis complementaris i d'anàlisis interpretatius nous. La visió doncs no deixa d'ampliar-se i avui sabem probablement més que abans però demà n'acabarem sabent de ben segur que més.

Les ciències naturals com ara l'epidemiologia, la genètica, la geologia, la vulcanologia, etc, han ampliat encara més l'ull, permetent mercès a l'empirisme l'obtenció d'informació verificada i altament fiable. Permet contrastar moltes vegades les fonts escrites d'època, tacades a la majoria de casos per la ideologia de qui escrivia en aquell moment.

Es considera Heròdot el primer historiador d'Europa. Ha estat considerat pels seus mateixos contemporanis com a "pare de la història" i alhora "un farsant". Presenta una obra amb un vertader recull de proves i un relat no mític. És el primer estudi que mira de ser imparcial malgrat que Tucídides l'acaba criticant. La seva obra és molt qüestionable.

Cal esperar a Tucídides per veure néixer el primer historiador en un sentit estricte. No proposa una explicació providencial però tampoc hi deixa cap perspectiva social. Als seus gairebé vuit llibres d'història mira d'explicar de forma racional i objectiva la realitat de les guerres del Peloponès.

A Europa hi ha dominat durant molt de temps la historiografia de tipus providencial. Es tracta d'un tipus d'explicació i recerca històrica que es preocupa per l'heroïcitat del poder. No tenim una comprensió de cadascun dels aspectes socials que integren el passat. Hi ha una simple enumeració, de batalles presentades a mode d'exaltació del poder. És un tipus d'explicació providencial perquè duu a un discurs del destí manifest, gairebé com si allò hagués estat programat per una divinitat superior. És un tipus d'historiografia que es nodreix a l'edat mitjana per un context de fanatisme religiós. Són historiadors providencialistes en Pau Orosi, en Joseph de Maistre, Agustí d'Hipona, Jacques-Benigne Bossuet o les cròniques dels reis francs.

A partir del Renaixement s'introdueix un altre corrent historiogràfic, molt més objectiu, si més no molt més realista. L'inicia Maquiavel però el continuen Jean Bodin, Huig Van Groot, Thomas Hobbes per, finalment, passar al camp dels il·lustrats. Rebutja totes les obres providencialistes. Critica que aquestes sotmetin la història a Déu, és a dir, emetin discursos de tipus bíblic: Déu hauria volgut que això o allò altre tingués lloc, era la batalla esperada que Déu havia triat a propòsit per la glòria d'X o Y. Aquest discurs es considera irreal i per això es proposa una explicació de la natura. Ningú, però, renuncia a les seves creences. No tenim en cap cas historiadors que renunciïn a la seva fe o ateus, però miren de posar la història en mans de l'ésser humà. Així, si per al providencialisme la història la dicta Déu, per als humanistes del Renaixement, la història és obra de l'ésser humà.

Durant el segle xix apareix la ciència de la història com a disciplina a banda. S'institucionalitza, no sense reticències. Considerada com una eina de poder, s'inicien debats virulents en universitats britàniques on s'hi debat de l'oportunitat d'incloure la història als currículums escolars. Avui la utilitat de la història és pal·lesa en àrees científiques com la geologia o la biologia. Gràcies als historials es pot fer una reconstrucció històrica que, tot seguit, permet explorar molt millor problemàtiques geològiques o biològiques noves, no resoltes, etc. Cal destacar que al segle xix apareix l'arqueologia com a disciplina a banda. De la mateixa manera que la història, l'arqueologia s'institucionalitza i això ajuda els historiadors. Els arxius comencen a obrir-se al públic degut a un ambient nacionalista. Atès que cal reconstruir la història de la nació, es creen biblioteques i tot d'arxius que creen el concepte de patrimoni cultural.

No debades, la historiografia del segle xix està pensada per donar una explicació singularitzadora. Som en context d'un nacionalisme exacerbat. Cada "nació" mira d'explicar-se un passat suposat i recórrer a la història per fer-ho. Es tracta de trobar allò que singularitza cada nació. Es posa èmfasi en grans esdeveniments. El providencialisme torna però Déu deixa de ser la mà que guia la història. La història la guia un suposat coratge i valor nacional que de forma més o menys explícita hauria volgut la brillantor darrera de la nació. Els pobles d'arreu d'Europa es mouen motivats per un esperit col·lectiu que conceptualment s'anomena de nació. Per tot això a Europa s'hi va cultivar una història dels grans personatges que havien de ser d'alguna forma la metàfora d'una nació emancipada i orgullosa d'ella mateixa.

Tot just començar el segle xx l'historicisme comença a ser qüestionat pels corrents positivista, pel materialisme històric i per l'estructuralisme funcional. El positivisme pren un discurs evolutiu que presenta societats primitives que evolucionen cap a societats més complexes. L'objectiu de la història és comprendre com s'arriba al punt final. Hi ha doncs una òptica social que mira de posar èmfasi en la transformació gradual de la societat europea. Amb el positivisme la història deixa d'estar al servei de grans personatges. Els humans són els qui creen la societat i aquesta evoluciona segons es desenvolupin els humans.

Les reflexions de Karl Marx porten a un corrent del tot diferent dins la historiografia europea. Allò que s'ha anomenat de materialisme històric tracta la història com una continuïtat de lluita de classes. Aquest tipus d'historiografia segueix, com el positivisme, posant l'accent social en allò històric però és ben sovint una explicació massa simplista. D'aquesta manera el corrent funcional-estructuralista mira d'analitzar la història a través de les estructures societàries. Són representatius d'això Bronisław Malinowski, Marcel Mauss o els fundadors com ara Max Weber o Émile Durkheim. Aquest corrent concep la societat com un sistema cohesionat i integrador, no reductible a cap organisme. La vida social és doncs un sistema estructurat amb dinàmiques que depenen les unes de les altres. D'aquesta forma la historiografia adopta un element més. Si amb els positivistes i el materialisme històric s'ha pogut analitzar la història des d'una vessant social i refusant tota explicació providencial o historicista, ara es posa el relleu sobre l'acció humana.

Després de la Segona Guerra Mundial del segle xx, a França hi neix un nou corrent historiogràfic que marca perdurablement la història com a ciència. Per tal d'evitar els providencialismes, l'escola dels Annales rebutja tota explicació historicista. Es tracta de fer entendre que les coses no són com són únicament perquè un personatge X va deixar la seva petjada. Alhora rebutja tota explicació simplista com aquella que proposa el materialisme històric. Finalment, hi ha tota una presa de consciència sobre les explicacions "del progrés" que són pròpies al positivisme. Amb tot això a la mà, l'escola dels Annales a França mira de dur la història al seu àmbit micro. S'estudia, per exemple, les mentalitats d'una època perquè, d'aquesta manera, podrem trobar explicacions sobre una època donada. Això permet treballs cabdals per comprendre l'estructura tripartida de societats indoeuropees com l'edat mitjana europea. Són representants d'aquest corrent Levebre, Georges Duby o Roger Chantier.

Europa és una construcció històrica i cultural, no pas una realitat estrictament geogràfica. En efecte, caldria parlar de continent Euroasiàtic i no pas d'Europa i Àsia per separat. Tanmateix, tradicionalment s'ha considerat Europa com un continent a banda. Alguns autors volen procurar-ne l'origen etimològic en els mites grecs mentre que altres es limiten a ressenyar el seu ús i el seu significant en aquell moment.

El cas però és que la idea d'Europa existeix políticament parlament perquè existeix un ventall ampli de jurisdicció al respecte de les fronteres europees. També s'ha cultivat temps ençà la idea d'una Europa als mèdia d'arreu del continent, com també de la resta del món. Els estats occidentals mateixos fan explicar a les seves escoles que Europa és un continent. Europa, en aquest sentit, sempre s'ha volgut veure a ella mateix amb una lectura molt etnocèntrica i, per tant, aquesta idea que existeix d'Europa cal emprar-la amb cautela perquè no existeix cap Nació dita Europa i allà es designa Europa, és territori d'una diversitat molt gran de poblacions i cultures.

Per això mateix cal tenir present que Europa no deixa de ser una construcció cultural que neix a l'edat mitjana i que impregna com a concepte les mentalitats de l'Edat Moderna. De resultes, la historiografia divulga d'ençà l'entrada del nacionalisme al continent una "història d'Europa", tot seguint el model de la "història de la Nació" per a cada Estat-nació. Vist així, la història d'Europa és la unió de les històries de cada Estat-nació d'Europa.

Els límits jurídics d'Europa no estan del tot definits. La frontera territorial entre Europa i Àsia comença tradicionalment als Monts Urals (del riu Ural, mar Càspia) i s’acaba a la serralada del Caucas. Ara bé, aquest dibuix no és del tot acceptat per tothom i existeix un gran debat sobre els límits d’Europa i Àsia.

Això s’explica pel fet que per qüestions sociopolítiques se separa Europa d’Àsia, considerant-les d’aquesta forma dues unitats diferents amb una frontera pròpia. Però geològicament Europa i Àsia formen un sol continent. Atès que la història d'Europa és la de la construcció sociopolítica anomenada Europa, cal doncs procedir a delimitar-ne l'espai.

Això implica que la frontera entre els dos continents hagi anat canviant al llarg del temps. El territori que es troba entre el Causas, la frontera actual de Rússia i els Monts Urals és tot sovint objecte de debat. Així doncs Armènia, Ossètia o l'Azerbaidjan s'han considerat europeus però, en canvi, hi ha divergència en saber si Turquia i Rússia ho són. Rússia s'estén fins a Mongòlia, Corea i la Xina. Per això plana tot el dubte. Alhora Turquia ha format part històricament dels canvis socials i polítics d'Europa per bé que és al Llevant.

Tot amb tot, existeixen dues lectures, una de més restrictiva, que no contempla el Caucas, i, una altra de menys restrictiva, que sí les contempla, així com Rússia i Turquia. Havent-ne de triar una, l'article que tot segueix prefereix la lectura més àmplia perquè permet explicar la construcció de les identitats a l'est europeu.

Es considera a nivell historiogràfic l'escriptura com el límit entre la Prehistòria i la Història. L'escriptura apareix tard a Europa, primer a la Grècia actual i després a Itàlia, a l'Imperi Romà, des d’on s’exporta a la Península Ibèrica. El fet que l'escriptura no aparegui alhora a tot arreu dibuixa historiogràficament un període de transició entre la Prehistòria i la Història, anomenat tot sovint Protohistòria.

L’Imperi Romà va ser qui es va encarregar d’expandir l'escriptura per gairebé tot Europa, però de forma definitiva es deu al cristianisme. L’escriptura romana és hereua del llegat grec, hereu al seu torn del llegat llevantí. Es tracta d’un tipus d’escriptura no logogràfic. Un invent fenici que va ser revolucionari per la seva època perquè permet agilitzar la posada per escrit del llenguatge parlat.

L'escriptura neix a Mesopotàmia, és a dir, a l'Iraq, el Kurdistan, Síria i els Kuwait actuals per la necessitat de registrar el profit sorgit del comerç. Les societats celtes l'acaben utilitzant igualment a Europa, més aviat per influència de Roma. S’ha trobat proves d’escriptura romana a Portugal, Catalunya, França, Suïssa o Eslovàquia. Al continent coexisteixen diferents tipus d'alfabet que són el fruït de les àrees culturals que han dominat Europa a la història. Les restes d’escriptura anteriors a això són més rares i limitades. Tot allò que ha tingut lloc abans dels primers escrits es pot considerar com a Prehistòria.

Europa ha estat al llarg de la història el nucli del desenvolupament científic històric. És mercès a molts europeus, com ara Martin Pickford Cheboit, de nacionalitat anglesa, que es descobreixen les primeres espècies d’homínids. És igualment mercès al col·leccionisme europeu, desenvolupat entre el segle xvi i XVIII, que neix l'arqueologia. Aquesta adopta tècniques científiques a partir del segle xix. Podem fer evident noms com l'alemany Heinrich Schliemann que és el responsable d'introduir el treball de gabinet o de camp dins l'arqueologia o el suec Oscar Montelius, responsable d'introduir les prospeccions mentre que les datacions són el fruït dels treballs de l'anglès William Smith i la ciència moderna europea.

Expedicions conjuntes entre europeus i africans, com ara la responsable de la descoberta de Salehantropus txadensis provinent del Txad i França o l'equip que va descobrir l’Homo ergaster de nacionalitat kenianobritànica, s’han trobat les primeres espècies de l'evolució humana com ara l'Orrorin Tugenensis. Els treballs d’antropòlegs europeus també han ajudat considerablement a llegir les restes humanes que ens ha deixat l'evolució. És el cas del francès Émile Durkheim o de l'anglès Herbert Spencer.

Nota: en taxonomia s’anomena les espècies en llatí ja que eviten els problemes lligats a la traducció, aportant apel·lacions universals. Avui dia s’ha abandonat aquesta pràctica perquè és eurocèntrica i es proposen noms africans per les noves espècies trobades. El suec botànic, zoòleg i metge, Carl Linnæus, neollatinitzat a Carl Linné, fou qui fixà al segle xviii la nomenclatura binomial llatina de la taxonomia.

Generalment les restes més antigues d’homes a Europa són de Neandertals. Se n’ha trobat a Portugal, Polònia, Itàlia, Gal·les, Bulgària o Croàcia. La implantació de l'espècie humana no sempre ha estat fàcil a Europa degut a les glaciacions. És un exemple d’això Andorra, Islàndia o Luxemburg. Les primeres restes de Neandertals al món es trobaren a Alemanya.

La història es presenta per períodes històrics que varien segons les regions, països o civilitzacions que la presenten. La periodització europea actual és acceptada parcialment per la historiografia llatinoamericana mentre que l'asiàtica no té res a veure amb l'europea. A Europa mateix hi ha divergència en quant a la periodització de tall francès. La periodització permet establir unes guies amb les quals es puguin guiar els historiadors. Normalment s’estableixen en funció de ruptures que propicien uns canvis objectius dins la societat.

Els criteris que marquen les divisions en el procés històric tenen com a objectiu agrupar un període que comparteix característiques similars i la seva funció és facilitar l'anàlisi i l'estudi de la història. Aquesta agrupació és subjectiva atès que depèn de la definició d'història de l'individu o societat que la realitzi; és a dir, està directament determinada per la teoria, la metodologia, la ideologia i el context de l’historiador que la produeix. Per tant, cada societat, responent als seus propis criteris, adopta una classificació cronològica diferent. I això vol dir que la periodització de la història d'Europa no és obligatòriament la mateixa a tot el globus terrestre.

La periodització més acceptada a Europa actualment és la que es proposa al requadre de la dreta. Les nomenclatures i concepció per a l'Edat de la Pedra procedeixen del llegat deixat pel danès Christian J. Thomsen.

Podria parèixer del tot incongruent, però l'Edat de pedra europea cal començar-la al segle xix. En aquella època l'arqueologia s’expandeix com a disciplina a banda mentre que la prehistòria s’institucionalitza progressivament. No és un camp que es nodreixi aleshores de professionals. Hi tenim col·leccionistes de tota mena que s’improvisen arqueòlegs. Gent que es dedica a espoliar les belleses dels pobles colonitzats i, malgrat les denúncies, cap estat concernit ha volgut retornar el patrimoni robat. Tot continuant, però, les conclusions de Charles Darwin incendiaven en eixa època la comunitat científica i aquesta es recolzava en l'arqueologia per mirar de confirmar o rebutjar l'evolucionisme. Per exemple, els ossos trobats per Charles Schmerling l'any 1829 a la Bèlgica francòfona eren considerats d’un individu diforme. Algú que hauria nascut amb una figura anormal, patològica, però en qualsevol de les hipòtesis, un cas aïllat que no havia de tenir cap mena de relació amb l'evolucionisme. Havia de ser obligatòriament un aborigen perquè, segons s’explicava a l’època, un home blanc europeu neix “normal”. Si més no, això mateix volien creure els favorables al creacionisme fins que l'arqueologia anà destapant més i més casos “aïllats” que reunits no podien ser gens ni mica tan “aïllats” com s’havia pretès. En realitat es tractava d’un Neandertal.

L'edat de pedra és el període de la prehistòria durant el qual els éssers humans, a banda d'explorar tot el planeta, creaven eines de pedra a partir de la tecnologia existent. La fusta, els ossos i altres materials també van ser utilitzats (banyes, cistells, cordes, cuir, etc.) però la pedra i, en particular, diverses roques de trencament concoide, com el sílex, el quars, la quarsita o l'obsidiana entre d'altres, van ser emprades per fabricar eines i armes, tant de tall com de percussió. Durant aquest temps, principalment durant el Paleolític, s'assisteix a una evolució de la branca dels homínids. Són finalment els sàpiens els qui aconsegueixen instal·lar-se durablement al planeta terra. Muten majoritàriament cap a formes de vida sedentàries vers el Mesolític. Durant l'anomenada Nova Pedra o Neolític, els humans comencen a bastir societats més complexes que no són la banda. Les tribus van conformant-se en xarxes més diversificades i més grans.

És amb l'Home de Neandertal que comença l'aventura de l'evolució a Europa. És una espècie d’homínid que posseeix un crani molt és gran que el nostre, amb cames més curtes, la pelvis més llarga i amb clavícules molt llargues en relació a l’home actual. S’entén per aquesta descripció que en destapar la primera troballa es conclogués que eren les restes òssies d'un home amb patologies. Però se n'acaba trobant un altre a Gibraltar el 1848 i un altre més el 1858 a Düsseldorf. En són massa o simplement comencen a sortir massa evidències. En síntesi, el zoòleg russobritànic Georges Busk fa llavors el lligam entre les restes de Gibraltar i Alemanya mentre que el geòleg anglès William King proposa designar les restes valones d'Homo Neandertalis. Això ens indica que l'evolucionisme ha començat a encaixar. L'Ernst Haeckel (1834-1919), responsable d’haver presentat per primera vegada la teoria darwiniana, es decantava més aviat per “homo stupidus”, fet que en diu molt sobre les representacions mentals d’aquella època. És una nomenclatura provocativa. Es volia justament frapar la societat victoriana, fer comprendre que l'home, també és un simi. De mentre sorgeixen els primers falsos com l’Home de Moulin Quignon i de Piltdown, així com noves proves a Croàcia el 1899. Avui s’ha trobat restes de Neandertals a Portugal, Catalunya, Castella, Croàcia, Hongria, Eslovènia, Romania o França, Luxemburg o Alemanya. Les troballes de Romania han permès emetre la hipòtesi si Neandertal s’havia o no aparellat amb l'Homo sapiens. Una hipòtesi que finalment ha estat descartada. Les restes de Luxemburg permeten dir-nos que fou una espècie que va viure en mig de glaceres i amb un mode de vida proper a les poblacions de l'Àrtic. Països actuals com Islàndia, Andorra o Luxemburg presenten aleshores un paisatge blanc de gel i fred. Europa està coberta parcialment de glaç.^[2]

Tot entrant al segle xx s’emet la hipòtesi que poden haver-hi Neandertals a l'Àsia i el neerlandès Eugène Dubois, amb lupa d’arqueòleg i molta curiositat, marxa a Java, actualment Indonèsia, en vista de trobar-hi el Missing Link, i, entre el 1892 i 1891, troba restes d’homínids. No es tractava de cap Neandertal, era un Homo erectus, la primera espècie d’homínid que marxa d'Àfrica en direcció d’altres continents. El primer que ja camina vertaderament sobre dues potes, d’aquí el seu nom. L’any 1931 torna a aparèixer un altre Homo Erectus i tres anys abans se’n descobreix un de més a la Xina. Finalment, la comunitat científica queda convençuda que l'evolucionisme no és simplement una teoria. Cal llavors convèncer-se que l'home neix a l'Àfrica, continent dels "salvatges" i "incivilitzats" segons el colonialisme europeu. Els arqueòlegs europeus assalten llavors l’Àfrica i l’Àsia. Es descobreixen parantrops que actualment es classifiquen com a evolucions d'Australopitec. Es tracta d’un homínid amb caràcters ancestrals i derivats, fet que permet dir que és un intermedi entre els simis i l’home. Els parantrops podien doncs caminar però no era un mitjà de locomoció ni una forma natural de fer. També apareixen amb dimorfisme sexual que acaba sent l’una de les característiques de l'espècie humana, que adoptem per via de goril·les i altres simis, per bé que d'ençà la Revolució Industrial que l'Homo sapiens tendeix a igualar-se i avui aquesta característica no és tan verídica com d’antuvi, la qual cosa evidencia que l'espècie humana segueix evolucionant. De parantrops se n’han trobat a Etiòpia, Sud-àfrica, Kenya o Tanzània.^[2]

Context de colonització a Europa i la resta del món, les conclusions de Charles Darwin cauen com una llosa. Un fervent debat comença entre els partidaris de la Creació i els de l'Evolució. Les caricatures circulen i l'Església catòlica torna a protagonitzar una vertadera campanya en contra de les conclusions científiques. És significatiu que davant la negativa de reflexionar sobre si l'evolucionisme era o no cert, s’intentés crear proves falses. És el cas de l’Home de Piltdown. Tot just començar el segle xx, a Anglaterra, concretament a Sussex, s’hi va “descobrir” entre el 1912 i el 1915 les restes d’un suposat homínid que tenia el crani d’un home però amb mandíbula simiesca. Posada al descobert per Charles Dawson i Arthur Smith Woodward, la resta fòssil era allò que necessitaven els evolucionistes per donar proves a qui encara no hi creia. Alhora permetia rebatre tota la propaganda racista que no volia creure's que l'evolució comença a Àfrica perquè, aleshores, l’home europeu pensa que als africans “cal civilitzar-los” de conformitat amb l'ambient colonialista. És amb tot l'any 1953 que Kenneth Oakley, Josheph Weiner i Wilfrid Le Gros Clark, anunciaren després d’anàlisis de dosatge de fluor sobre el fòssil que aquelles restes eren un fals, fabricat a propòsit. Sis anys després i amb datacions C14 s’acaba demostrant que l’Home de Piltdown tenia 500 anys i que la mandíbula era d’orangutan.

L'encreuament entre les dades arqueològiques i les datacions de radiocarboni no aconsegueixen dilucidar el camí que emprengué l’Homo Erectus per “colonitzar” la resta de la terra. Una primera hipòtesi sosté que l’Homo Erectus migrà d’Àfrica a l’Àsia i tot seguit a Europa. És la teoria monocentrista proposada per William Howells. La segona pensa que l’Homo Erectus marxà d’Àfrica cap a l’Àsia, tornà per marxar cap al Llevant i del Llevant anà a parar a Europa. És la teoria pluricentrista proposada per Franz Weidenrich. La tercera sosté que l’Homo Erectus viatjà d’Àfrica a l’Àsia i d’Àfrica al Llevant de manera intermitent i duradora fins a quedar-se a Europa després d’haver trepitjat el Llevant. És la teoria intermediària i que proposen en Fred Smith, l'Erik Trinkauss i en Günter Graüer. Vulgui com qui vulgui presentar-se, les restes d'Homo Georgicus a Geòrgia evidencien que el pas obligatori va ser l'Orient Mitjà. Georgicus era considerat inicialment un intermedi entre Habilis i Erectus, però la qüestió segueix debatent-se.^[2]

Les restes d’Erectus no són tan abundants com les de Neandertal i no se n'han trobat a Europa. Inicialment es pensava que els Homo Ergaster eren una espècie a banda. Localitzat als anys 1970, també s'aixeca i és una postura permanent. Posteriorment es trobà una espècie més, Homo Antecessor al jaciment hispànic d'Atapuerca. Les restes han permès dilucidar un pèl el camí dels primers homínids. Erectus hauria marxat d'Àfrica i un cop establert a l'Àsia, hauria donat peu a una espècie diferent a l'Illa de Flores a Indonèsia. Una altra agrupació hauria caminat cap a Europa i, d'aquí, haurien sortit els Homo Ergaster. No hi ha consens sobre la filiació dels Antecessor i per això se'ls encaixa amb els Ergaster. En canvi, sí que hi ha evidències que a Europa, l'evolució dels Erectus són els Homo Heideblergensis, el nucli principal dels quals es troba a Alemanya. Comptats i debatuts, s'han trobat Homo Erectus alal Marroc, la Xina, l’Àfrica del Sud, Indonèsia o Eritrea i fins i tot a Nova York. Aquesta darrera descoberta (1999) ha posat la comunitat científica amb l'ai al cor perquè replanteja els possibles trajectes de l'expedició dels primers homes. Les explicacions poden trobar-se a l’Àsia i més concretament a Indonèsia. L’illa de Java constitueix una perla per a qualsevol arqueòleg. Els estudis en geologia permeten dir que l'aspecte actual de Java no era precisament el d’una illa ara fa més de 2 milions d’anys enrere. El medi ambient i els canvis climàtics hi eren propicis per a l'aparició d’espècies noves. Per tant, es podria emetre la hipòtesi que el continent americà estava connectat amb l'euroasiàtic i de resultes migraren Homo Erectus cap a Nova York. I, més sorprenent encara, quan es va mirar de traçar el trajecte d'Home Erectus, apareixen llavors restes lítiques a Myanmar, Malàisia i l'Índia o una multitud de restes a les illes que envolten l’Àsia continental. Bona part dels estudis relatius a l'expedició humana a l’Àsia es deuen a arqueòlegs neerlandesos i actualment la continuïtat la presenten arqueòlegs xinesos, indonesis, entre més.^[2]

Hi ha una imatge molt rústica sobre l'evolució humana. L'home s'hauria aixecat de cop a partir dels micos. No és així i l'evidència d'això mateix apareix als anys 1980. Les branques de l'evolució no s'assimilen gens a un arbre, sinó més aviat a un matoll. L'home de Neandertal no era un homínid forçut, gran i amb aspecte encara simiesc. S'ha trobat restes seves d'art i la seva indústria lítica són força desenvolupades. Certament, Neandertal devia de ser ja pròpiament humà en tant que produïa comportament cultural. Al mateix temps sabem actualment que majoritàriament els primers homínids eren carronyers, més que caçadors. La caça és una pràctica de risc, sobretot per a petits homínids. Això ho sabem mercès a les troballes fetes a Europa durant l'aparició de la música pop britànica. Es desenterra un australopitec afarensis a la post-guerra, captant d'aquesta manera l'atenció dels europeus Baby boomers. A Europa s'instal·la el teló d'acer mentre la població balla amb la beatlmania. El keynià, naturalitzat britànic, Louis Leakey troba, vers la dècada dels 1960 i 1970, amb la seva dona, Mary Leakey, a la Gorja d'Olduvai (Tanzània), a la Lucy.^[2] La imatge de l'evolució humana és a punt de donar viratges de 360 graus. S'acaba elaborant la teoria de l'est, proposada pel francès Yves Coppens¹. L'home s'hauria separat dels simis arran d'alteracions climàtiques profundes sorgides a l'Àfrica. El paisatge verdós dona peu al desert. Les mones de l'est perden la cua i evolucionen fins a donar forma a l'home actual. La resta manté la cua, però evoluciona en paral·lel. La vall del Rift n'hauria estat l'escenari. Les descobertes se succeeixen i aporten més i més informació sobre els nostres avantpassats. La genètica confirma que Darwin tenia raó i s'imposa l'evolucionisme. Aquest esdevé fins i tot un model per a moltes altres disciplines científiques. A Geòrgia, al Caucas, prop de Rússia, s'hi aconsegueix traçar amb més per menuts la colonització humana gràcies a l'Home de Geòrgia. Amb les restes d'Atapuerca (Espanya) ens preguntem si l'home havia practicat el canibalisme. A Eslovènia s'hi descobreix el primer instrument musical mentre Dordonya (França) desvetlla les primeres pintures. Tenim llavors material per preguntar-nos què ens torna humans.

L'esquema es traça ràpidament. Europa estava relligada. Es podia accedir a les Illes Britàniques a través del nord de França i amb l'estret de Bering s'accedia a Amèrica. Els primers éssers humans que trepitgen sòl europeu són neandertals. Els segueixen els sapiens. L'home ha après la destresa manual mercès a Homo habilis però quan arriba a Europa el clima no és gaire acollidor. El nord està banyat per capes de gel. Recobria tota la mar que avui separa els països escandinaus i bàltics. Les poblacions de neandertals i sàpiens vivien en abrics rocosos, bé grutes com coves. És el cas de la cova de Kozarnika a Bulgària, la gruta de Petralona a Grècia, la cova de Karain a Turquia, la gruta Mezmaiskaia a la república russa d'Adiguèsia o a la cova de Pešturina a Sèrbia. La vida hi és especialment dura per les condicions climàtiques. S'hi viu dels campaments estacionals. És una vida nòmada. Molts microestats com ara Liechtenstein són utilitzats com a llocs de passatge entre dos grans medis. La caça i la recol·lecta predominen el sistema econòmic. Algunes societats ens han deixat llegats preciosos com ara les pintures de Lipçi a Montenegro o de Dordonya a França. Alguns indrets, però, quedaren allunyats per bé que la diversitat en fauna i flora hi lluïen. És el cas de Xipre, Macedònia del Nord o de l'Illa de Malta. L'arqueologia també ens indica que hi havia societats matriarcals i d'altres patriarcals entre sàpiens, com les que s'aprecien a Txèquia o Àustria, si més no això es pot desprendre de les Venus², una mica repartides per tot el continent. Finalment, s'hi cacen inicialment grans animals fins que el medi canvia i desapareixen mamuts i grans rinoceronts, com aquell troba a Xipre. Això porta progressivament a canvis dràstics en el modus vivendi. La població se sedentaritza de mica en mica i una evidència d'això són les restes a Belarús, Polònia o als Països Catalans.

¹Avui la teoria de l'est s'ha invalidat després que van aparèixer restes d'homínids a l'oest.

²Les venus s'han llegit com a mostra de societat patriarcal per la sobredimensió de les zones sexuals.

El Mesolític és un període de transició entre el Paleolític i el neolític. És una època de canvis dràstics que duen els humans a assentar-se progressivament per bé que el mode de vida sedentari no és obligatòriament adoptat per tothom.

Diversos fets contribueixen al canvi:

• El clima s'escalfa progressivament i el glaç que cobria tot Europa es desfà
• S'extingeixen els grans animals dels quals es nodrien les poblacions

Existeixen proves geològiques a la superfície i la textura de les roques que indiquen que la Terra ha patit quatre grans glaciacions a la història. Es creu que la més antiga degué de tenir lloc ara fa 2.700 milions. Les temperatures eren abans d’això força més càlides que avui. Ara fa 65 milions d’anys els dinosaures devien de viure amb una mitjana de 28 graus centígrads. El refredament sobtat va tenir lloc ara fa 1,5 milions d’anys degut probablement a petits canvis en la inclinació de la Terra respecte al Sol.

A causa d'aquests esdeveniments, les poblacions mundials se sedentaritzen progressivament. Homo sapiens apareix com l'única espècie humana que habita la Terra. S'adapta als nous canvis probablement més ràpidament que els seus anteriors. L'assentament es fa a còpia de l'estil de vida de l'Àrtic. Hi tindrem campaments amb cabanyes fetes de teixit o altre tipus de material. A Ucraïna, per exemple, s'han trobat cabanyes construïdes amb ossos, mentre que a Irlanda, les construccions s'assemblen i força a l'estil de vida sami del nord d'Europa.

El canvi d'aliment i l'obertura de nous espais naturals amb el desglaç duu les poblacions europees a assentar-se en camps estacionals. Això vol dir que tenim igualment un canvi tecnològic, comportamental i cultural. Als Balcans, per exemple, les datacions de radiocarboni aprecien l'arribada de novetats tecnològiques ara fa 15.000 anys mentre que a l'oest, a la regió de Cantàbrica, a Castella, els canvis s'experimenten ara fa 11.5000 anys enrere.

No tothom procedeix de la mateixa manera. Les adaptacions poden trigar segons com fàcil i practicable en sigui el medi natural i el clima. L'agricultura penetra irregularment entre el -8500 i el -5500. El nord d'Europa, per exemple, s'inicia a les formes de vida sedentàries cap al -5500 mentre que el mediterrani en general ja s'ha sedentaritzat aleshores.

La realitat és que aquest Mesolític se'ns presenta amb una varietat de cultures sedentàries a tot el continent:

• Cultura del Ferro Gates a Romania, Sèrbia i Montenegro
• Cultura francocantàbrica a Espanya del nord, País Basc i França
• Cultura Fasna-Hensbacka entre Noruega, Suècia i Escandinàvia de forma general
• Cultura Komasa a Noruega
• Cultura de Kunda entre Letònia, Estònia, Lituània, Rússia i litoral de Finlàndia
• Maglemosià danès
• Sauveterrià francès
• Cultura de Neman Polònia, l'oest de Belarús i Kaliningrad, el sud de Lituània
• Cultura de Nøstvet i Lihult, cultura Kongemose i cultura ertebol·liana a Escandinàvia
• Cultura Swifterbant en territori neerlandès

A nivell tecnològic els estris es perfeccionen. S'ha trobat evidències d'això a l'Illa de Man, les illes del Tirré, parts de Portugal i d'Irlanda. A nivell comportamental sorgeixen les primeres societats tribals que abandonen el mode de vida en banda.

Les societats es construeixen en xarxa de mica en mica. Això també comporta canvis culturals que són normalment força visibles a les restes útils deixades. Tot plegat aplana el camí cap a l'anomenada Revolució Neolítica. Vers el -5200 gairebé tot el globus terrestre s'ha adaptat al mode de vida neolític malgrat que segueixen existint comunitats nòmades al món.

La Revolució Neolítica és l’ocasió ideal per fer-se preguntes estructurals sobre la societat. Cal recórrer altre cop a l'arqueologia per respondre-les. L’any 1941, per exemple, es trobava efectivament a Romania les restes d’allò que s’ha qualificat com el "primer assassinat de la història".^[3] La universitat de Tubinga a Alemanya ha estudiat en per menut trossos d’un crani que va ser trobat per uns miners a la regió de Transsilvània. El crani presenta el rastre de dos cops violents al costat dret que segons estudis paleontològics haurien provocat una mort instantània. Passat per radiocarboni 14, l'assassinat tingué lloc ara fa 30.000 anys enrere.^[4]

Criminòlegs, antropòlegs culturals o arqueòlegs, els historiadors necessiten per aquest gran període tot de disciplines auxiliars per respondre les seves preguntes. En efecte, una assassinat d’aquesta mena revela d’una postura segurament de superioritat de qui propiciava la pallissa i, qui diu superioritat, parla de jerarquia. Per què existeixen les jerarquies? Per quina raó la societat s’organitza amb jerarquies? És la jerarquia sinònima d’autoritarisme? L’assassí tenia certament el poder de matar l'altre. Poder i superioritat són dues paraules que parlen d’una capacitat de fer lliurement i probablement, també, d’un desacord, d’un malentès que hauria derivat en violència. L’home viu doncs amb altres homes i això pot generar friccions. Quina mena de friccions? Eren les pròpies d’una societat complexa? Som davant d’un estat? D’on sorgeixen els estats? Són aquestes mateixes les preguntes pròpies del neolític perquè és aleshores que sorgeixen estructures més complexes amb comportaments humans innovadors com ara l'adopció del sedentarisme com a forma de supervivència. L'ésser humà abandona progressivament les formes de cooperació en banda i teixeix xarxes socials més complexes. Primer les tribus, després els estats.^[4]

No són canvis que calgui llegir obligatòriament a través d'un esquema evolutiu, de formes primàries cap a un progrés incessant. El sedentarisme no és adoptat per tothom i tampoc és sinònim de progrés. Introdueix malalties noves com ara el càncer o l'obesitat malgrat que amb el sedentarisme hi ha un creixement espectacular de la població mundial. Tenim, de fet, la primera revolució demogràfica. La vida de caçador-farratjador és més lliure perquè es desproveeix de materials innecessaris. Treballa molt menys que un agricultor. La seva activitat laboral es limita a unes quatre hores al dia i és d'un a dos dies per un a tres dies de descans. Existeixen a Àfrica grups de caça i recol·lecta que han renunciat conscientment a la Revolució Neolítica, tal com demostren els hadza a Tanzània. Un rebuig d'aquesta mena torna a trobar-se a les estepes de Sibèria on les poblacions ara fa 4000 anys enrere resolgueren renunciar conscientment al mode de vida sedentari. Una vida sedentària és, però, molt més segura perquè la caça és una activitat de gran risc i, contràriament a la imatge que la societat occidental es fa de les poblacions nòmades, els caçadors no eren obligatòriament els qui aportaven el gruix més important d'aliment i, tampoc, eren homes robusts que tornaven amb una presa que havien matat a l'instant mentre la dona i els fills els esperaven atemorits a la cova.

• 
  Mapa simplificat de les cultures vers el -3 200 / (verd) Cultura dels vasos d'embut (blau) Cultura de la ceràmica de bandes (taronja) Cultura Lengyel (violeta) cultura de Vinča (rosa) Cultura de Cucuteni (groc) Cultura iamna
• 
  Talaiot de sa Clova des Xot (Artà, Mallorca)

La Revolució Neolítica sorgeix al Llevant vers el -10.000 entre Síria, el Kurdistan, Turquia, l'Iraq, Kuwait, Israel, Jordània i Palestina. És l'anomenat Creixent Fèrtil. No hi ha consens amb el mesolític. Alguns arqueòlegs el consideren una etapa més del paleolític mentre que d'altres el consideren una estació més, diferent del paleolític. No debades, tothom compon amb el fet que al neolític les poblacions ja s'han assentat. El neolític a Europa comença a partir del Creixent Fèrtil. Entre els rius Tigris i Eufrates hi sorgeixen les primeres ciutats que influencien el modus vivendi europeu. A través de Turquia i Xipre, s'expandeixen a tot Europa. Çatal Höyuk és el primer poblet neolític europeu. És un vestigi que ens parla de poblacions amb llars petites, carrerons estrets, magatzems d'aliment i una primera noció de la propietat privada. A Europa es domestica majoritàriament el porc i els cereals o la vinya. L'urbanisme és orgànic, gens pensat, un pèl caòtic, tal com demostra el poblet de Khirokita a Xipre. Però, alhora, també és una mostra evident d'elegància, amb habitacles fets d'adob i d'argila.

Des d'aquests dos emplaçaments, el neolític s'expandeix seguint dues rutes a Europa. En primer lloc passa pels Balcans mitjançant Grècia, tal com demostra Sesklo. Des d'aquest punt, puja cap al nord, tot seguint el riu Danubi, i, d'altra banda, continua la mediterrània, tot seguint Itàlia, els Països Catalans o Espanya. A l'enclavament serbi de Lepenski Vir s’hi ha trobat un munt de material que retrata precisament un canvi gradual de vida nòmada cap a una vida establerta. Hi veiem un grup força dependent de la pesca amb construccions orientades cap al riu Danubi. El neolític genera gruixos poblacionals cada cop més nombrosos. Això deriva en el repartiment de rols perquè no tothom es veu obligat a treballar al camp. D'aquesta forma apareixen els primers oficis que eren sobretot manuals. Són l'origen de la jerarquia i les societats més complexes. L'argila i la ceràmica n'eren la base i un exemple d'això mateix s'ha trobat a Thisted, Dinamarca. Els vasos que s'hi han trobat contenen restes de blat i oli, de manera que es pot dir que a Europa es va domesticar sobretot el cereal. També, gràcies a poblets com els de Courthézon (França) es pot dir que es va domesticar el porc.

La ceràmica trobada ens permet traçar grups culturals per tot el continent. Entre Portugal, Espanya, Itàlia i els Balcans, hi trobem l'anomenada cultura de ceràmica cardial, que es caracteritza per dibuixos cardials fets amb petxines. Resseguint el rastre dels assentaments cardials, veiem que les cultures europees s'assenten al costat de vies fluvials. L'aigua constitueix un element clau per a la supervivència dels poblets. Això mateix ho demostren les restes trobades a Friuli, Itàlia. Això mateix es reprodueix en la cultura vinča i l'arqueòleg serbi Miloje Vasić en va trobar les evidències a Gornja Tulza, Bòsnia-Hercegovina. La costa catalana de tot el conjunt de Països Catalans, així com el sud d'Itàlia, ha deixat les evidències més aclaparadores de cultura cardial, tal com es trobaria a la Cova d'Or del País Valencià, a la Bòbila madurell a Catalunya o l'anomenada "cultura de Stentinello" a Sicília.

Els poblets inicials posseïen petites granges i cadascú cultivava el seu terreny. Dels primers oficis tenim tot de penjolls i bijuteria fets amb material divers però majoritàriament amb ossos. A Bulgària, la cultura de Karanovo, ha deixat preciosos cérvols zoomorfs fets amb ceràmica. La ceràmica i els rols fan proliferar els artistes. S'ha trobat una flauta a Eslovènia feta amb ossos. Aquesta troballa indica que hi havia consciència d'un mateix i de l'entorn, probablement es practicava alguna religió. En un context religiós i molt lligat a la natura, amb creences de tipus cícliques, el primer instint de l’home va ser el d'imitar probablement els sons de la natura i dels animals. Això s’aconseguia amb la veu i les primeres percussions que devien fer-se amb les mans o les altres parts del cos. Devien de servir en rituals religiosos com a forma de donar més immersió a les transicions xamàniques.

Són una mostra evident de la pràctica d'alguna religió les construccions de menhirs que es reparteixen una mica per tot el continent. Les més importants són sens dubte a Escòcia, Irlanda, Anglaterra i País de Gal·les. El cròmlech de Callish a Escòcia, Stonehenge a Anglaterra o els Giant's Ring a Irlanda. Així i tot, n'hi ha d'altres, igual de fascinants com Carnac a França, el cròmlech dos Almendres a Portugal. Alemanya ha acabat concebent rutes turístiques de megalitisme que duen per Osnabrück i Oldenburg al nord-oest del país. A Noruega s'hi ha descobert un miler de menhirs mentre que al Parc Nacional Gobustan d'Azerbaitjan hi ha els primers menhirs amb inscripcions.

• 
  Europa vers el -5 500
• 
  Europa vers el -5 000

De forma general l'urbanisme a Europa no ateny el grau de desenvolupament que s'ha arribat a desenterra al Llevant. L'excepció a la regla la trobem a Turquia que forma part del Creixent Fèrtil. Göbekli Tepe ha deixat el rastre d'habitacles esculpits amb relleus. A Anatòlia s’ha trobat forns interiors, construccions amb entrades mitjançant la teulada, llocs d’emmagatzematge, etc. Són doncs comunitats que planejaven d’avantsala el seu tarannà perquè construïen amb murs que delimitaven la propietat de cadascú, però de forma general, l'estructura és orgànica, no pensada, de cops caòtica. A Armènia s'hi ha localitzat cabanyes enterrades amb tiges d'argila. Malgrat tot, es pot parlar de la cultura dels talaiots a les illes Balears, Països Catalans. Tot això indica que som davant de tribus.

Les societats tribals són segmentàries, segons va poder qualificar-les l'antropòleg francès Émile Durkheim. És a dir, cada segment de la societat es dedica a fer una cosa i ningú és autosuficient. D'això en donen evidències les cultures d'Hongria, Eslovàquia o Polònia. Són societats que reconeixen un ancestre, real o fictici. Poden construir-se de forma matrilineal o patriarcal, per bé que majoritàriament s'ha trobat societats patriarcals. Les poques matrilineals cal anar-les a buscar a Grècia, durant els metalls. L'estructura de la societat és jeràrquica a pesar que no és obligatòriament autoritària. Les cultures neolítics i les construccions socials posteriors a tot Escandinàvia demostren que hi ha hagut cultures que funcionaven a còpia de "consells". Es tracta de reunions que normalment eren convocades per padrins, considerats savis en tant que posseïen l'experiència i la saviesa medicinal. A mesura que les societats s’organitzen en estats neixen les categories que no tenen res a veure amb la tribu. La categoria uneix a una persona per la professió, la llengua, la religió, etc. No deixa de ser cert, però, que és durant el neolític que es formen les primeres professions, llengües, religions, etc. Tenim doncs una vertadera varietat cultural a Europa.

La religió era l'encarregada de teixir les relacions entre tribus. Molts cops la religió intervé en la reproducció per regular la demografia però es constata que hi ha molta més llibertat sexual i els rols de gènere no són sempre com els d’avui. La religió és la base de la tribu perquè l'ancestre se cerca en una creença. No sabem trobar encara avui si vingué primer la religió i després l'ancestre tribal o va ser després. Però hi va haver societats religioses, no hi ha cap mena de dubte. Ho demostren les restes neolítiques a Albània, Kosovo o Croàcia. És, tot amb tot, un procés, el de la introducció de l'agricultura, i no totes les societats varen seguir aquest ritme. A Rússia hi ha mostra de cultures sedentàries, però també de cultures nòmades que continuaren des del -4000 vivint entre campaments estacionals.

La primera civilització coneguda a Europa que va utilitzar sistemes d'escriptura va ser la civilització minoica, a l'illa de Creta, i poc després la civilització micènica i les altres regions de Grècia. La cultura grega es va estendre fins a la península Ibèrica. Els etruscos es van establir a la Itàlia central i a Llombardia, lloc del qual van ser desplaçats pels celtes, els quals també van poblar extenses regions de l'Europa Occidental, incloent la Península Ibèrica, on, a més a més, els ibers hi tenien una presència important. Atès que els celtes no utilitzaven cap sistema d'escriptura, tenim poc coneixement de les seves civilitzacions antigues. Els romans van escriure molt sobre ells; aquests registres en llatí, i l'evidència arqueològica són el fonament primari del coneixement i enteniment que tenim de la seva influent cultura.

A la fi de l'edat del bronze, els regnes grecs antics es van col·lapsar, i una nova civilització va sorgir: la civilització hel·lènica, composta per diverses ciutats estat (les més importants, Atenes i Esparta), les quals tenien diferents formes de govern i cultura. La civilització hel·lènica va desenvolupar el coneixement de la filosofia, ciència, política, esports, teatre i música. Les ciutats estat van fundar nombroses colònies a la vora de la mar Negra, la mar Mediterrània, Àsia Menor, Sicília, la Magna Grècia i altres regions de Grècia. Les guerres internes del segle iv aC van fer que Filip II de Macedònia en prengués el control. Les campanyes del seu fill Alexandre el Gran van estendre la cultura grega a Pèrsia, Egipte i fins i tot Índia, però també van afavorir el contacte amb altres formes de coneixement d'aquests països, obrint un nou període de desenvolupament per la cultura hel·lènica, conegut com a hel·lenisme, període hel·lenístic o període alexandrí.

El coneixement grec va ser assimilat pel naixent estat romà en la seva expansió fora de la península itàlica, el qual va aprofitar la inhabilitat dels grecs per a unificar-se: l'única amenaça forta per als romans va ser la colònia fenícia de Cartago; però, la seva derrota a la fi del segle iii aC (Guerres púniques) va marcar l'inici de l'hegemonia romana. Van ser governats per reis al començament; després es van formar com a república senatorial (la República romana), i finalment es va convertir en un imperi a finals del segle i aC, sota el govern d'August, i els seus successors autoritaris. Roma va ser un imperi panmediterrani, més que europeu, i mai no va aconseguir establir-se fermament més enllà del Rin i el Danubi. El centre de l'Imperi Romà va ser la mar Mediterrània; la frontera nord van ser els rius Roine i el Danubi; al segle ii, va arribar a la seva màxima expansió, la qual incloïa les actuals Gran Bretanya, Romania i algunes regions de Mesopotàmia. L'imperi va produir pau, civilització, un govern eficient centralitzat en els territoris subjugats; però, al segle iii, una sèrie de guerres civils van danyar la seva força econòmica i social. Al segle iv, els emperadors Dioclecià i Constantí van dividir l'imperi, en un intent per a prevenir-ne la decadència. Dioclecià va perseguir severament el cristianisme; per contra, Constantí li va atorgar poder fins a ser declarada, després de la seva mort, religió oficial de l'imperi, donant fi a la persecució d'estat el 313 amb l'edicte de Milà. L'imperi es va convertir oficialment en un imperi cristià el 380 (la qual cosa convertiria l'Església en una institució política de gran importància).

Segons l'historiador anglès Eric Hobsbawm, a partir de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, la història d'Europa és totalment diferent de la de les altres civilitzacions del Vell Món. Fins a finals del segle xix, la resta del continent eurasiàtic, incloent-hi el Magrib, s'organitzà fonamentalment en imperis multiètnics. En canvi, a Occident després de la caiguda de Roma, res no substitueix l'Imperi Romà, encara que l'Església conserva la llengua i l'estructura administrativa.

L'any 235, l'Imperi Romà va entrar en un període de caos i confusió, del qual va sortir mig segle després, però fortament afeblit, i amb una economia i polítiques marcadament més totalitàries; aquest nou règim es denomina el Dominat. Durant aquesta crisi, els bàrbars germànics van començar a pressionar amb major força l'Imperi Romà, i fins i tot van colonitzar (o van ser cridats com a colons) diverses terres romanes frontereres.

En aquesta època, dins de l'Imperi Romà, va prosperar la religió del cristianisme. El 313, Constantí va decretar la tolerància religiosa cap als cristians en l'anomenat edicte de Milà, mentre que el 395, Teodosi el Gran va proclamar el cristianisme com a religió oficial de l'imperi. En aquest període, i en particular des del concili de Nicea, d'ara endavant, el cristianisme va desenvolupar fortes estructures jeràrquiques, a més de desenvolupar fortament la doctrina i els dogmes de fe. En aquest sentit, el cristianisme va començar a desenvolupar la fisonomia que presentaria l'Església catòlica durant l'edat mitjana.

A la Batalla d'Adrianòpolis (378), els germànics van infligir una dura derrota als romans. A partir de llavors, la pressió dels germànics va augmentar encara més. El 406 van travessar el Rin, i davant la impotència dels romans, es van instal·lar a diverses terres de l'imperi. El Saqueig de Roma (410) dut a terme pels visigots esdevé el primer cop en set segles, la ciutat immortal és saquejada, i els vàndals ho tornen a fer el 45 anys més tard — Saqueig de Roma (455). Tot i que encara nominalment en peus, l'Imperi Romà es disgrega. El 476, Odoacre (cap de la tribu dels hèruls) pren el poder, però en comptes de proclamar-se emperador, envia les ensenyes imperials a Bizanci, acabant així de iure l'Imperi Romà d'Occident.

Els cabdills germànics es van llançar llavors, durant els segles V i VI, a diverses guerres que els van afeblir políticament. Cap a l'any 600, sobrevivien només els regnes dels visigots, els llombards, els francs i els anglosaxons. Aquestes monarquies eren veritables aristocràcies militars, en les quals el rei era més un primus inter pares que un veritable monarca absolut.

L'Imperi Romà d'Occident va caure el segle v per causa de les invasions barbàriques, que el separaren de l'Imperi Romà d'Orient, que va ser conegut com a Imperi Romà d'Orient, el qual sobreviuria un mil·lenni més. A Europa occidental, es van formar nous regnes, la major part per les tribus germàniques que s'hi van establir. Al segle vii, l'expansió de l'islam va dur la cultura islàmica a les zones del sud d'Europa (Turquia, Sicília i Península ibèrica), separant les civilitzacions mediterrànies dels regnes del nord. El mateix segle, els búlgars van crear el primer estat eslau d'Europa, Bulgària.

El feudalisme va reemplaçar l'administració centralitzada de Roma. L'única institució que va sobreviure al col·lapse de l'Imperi Romà d'Occident va ser l'Església Catòlica Romana, la qual va preservar part de l'herència cultural romana, i es convertiria en la primera font d'ensenyament fins al segle xiii. El bisbe de Roma, un dels cinc bisbes de l'Església cristiana, que després va ser conegut com a papa, es va convertir en el líder de l'Església occidental.

El Sacre Imperi va sorgir el 800, quan Carlemany, rei dels francs, va subjugar Alemanya occidental, diverses seccions d'Itàlia, i altres països propers. Va rebre suport per mitjà de la seva aliança amb el papa, el qual volia trencar els enllaços amb l'Imperi Romà d'Orient, i convertir els dominis papals en un estat independent.

A finals del segle ix i segle x, el nord i l'oest d'Europa van ser influenciats pels vikings, que van conquistar moltes regions. Al centre i sud, el feudalisme continuava creixent, la qual cosa va debilitar el Sacre Imperi.

Els senyals primers del renaixement de la cultura i arts van començar al segle xi, quan el comerç va recomençar a la península itàlica, la qual cosa va promoure el desenvolupament econòmic i cultural de les ciutats estat independents, com ara Venècia i Florència. Al mateix temps, es van començar a formar nacions estat en diverses regions dels actuals estats de França, Espanya i Portugal, encara que el procés de la seva formació, acompanyat de rivalitat monàrquica i de l'Església, va ser llarg. Per altra banda, el Sacre Imperi es va fragmentar en una miríada de principats feudals o petites ciutats estat.

Una de les catàstrofes més grans d'Europa va ser la plaga bubònica o pesta negra, coneguda també com la mort negra, que va matar entre el 30% i el 60% de tota la població europea. Atès que els jueus treballaven com a prestadors (prohibit per als cristians), i eren més immunes (per les seves lleis alimentàries relacionades amb la higiene), se'ls va culpar de l'epidèmia, cosa que en dugué a un increment en la persecució. Milers de jueus van fugir a Polònia, regió que, irònicament, no va ser afectada per la plaga.

Al començament del segle xiv, la mar Bàltica es va convertir en una de les rutes comercials més importants, integrant Polònia, Lituània i altres països bàltics en l'economia europea.

La data convencional per a la fi de l'edat mitjana és la data de la caiguda de Constantinoble i de l'Imperi Romà d'Orient, el 1453. Els turcs van convertir la ciutat en la capital de l'Imperi Otomà, el qual va existir fins al 1919, i incloïa Egipte, Síria i els Balcans.

Usualment s'ha dividit l'edat mitjana en dos grans períodes: l'alta edat mitjana i la Baixa edat mitjana. L'Alta edat mitjana s'estén des del segle v o VI fins cap a l'any 1000. La Baixa edat mitjana comença al segle xi i s'estén fins al segle xv. També es pot diferenciar entre l'Edat mitjana central (segles xi i xii) i l'Edat mitjana tardana (segles XIV i XV).

Al segle xv, van sorgir nous estats molt poderosos, construïts per la unió de monarquies, i centralitzant el poder, com ara França, Anglaterra i Espanya. Per altra banda, l'Església Catòlica estava perdent poder per causa de la corrupció, els conflictes interns i l'expansió de la cultura que duia a milloraments de l'art, de la filosofia, de la ciència i de la tecnologia. Aquest període del descobriment i expansió en les ciències i les arts és conegut com a Renaixement.

Les noves nacions estat estaven en guerra constant. Particularment, després de l'inici de la Reforma Protestant el 1517, les guerres de política i religió van sorgir arreu del continent: la fragmentació de l'Església cristiana va tenir implicacions molt importants políticament, socialment i culturalment a Europa. A diferència d'Europa occidental, els països d'Europa central, Hongria, Polònia i Lituània, van resoldre les qüestions religioses promovent la tolerància.

Els nou estats van tenir els recursos per a començar l'exploració, i després, la conquesta de diverses regions arreu del món, particularment a l'Àsia i el nou continent americà. Al segle xv, Portugal va ser el pioner de l'exploració geogràfica, seguit d'Espanya al segle xvi, i van ser els primers països a establir colònies a Amèrica, Àfrica i Àsia. Poc després, França, Anglaterra i els Països Baixos ho farien també.

L'expansió i el control colonial van continuar per tres segles. Espanya va dominar gairebé tota Sud-amèrica, el Carib i les Filipines; Gran Bretanya va establir colònies a Austràlia, Nova Zelanda, Nord-amèrica, Índia, i Àfrica; França va tenir control de diverses regions del Canadà i Nord-amèrica i l'Índia (territoris que va perdre en la guerra amb Anglaterra el 1763), Indoxina i diverses regions d'Àfrica; els Països Baixos van establir colònies a Indonèsia, Sud-amèrica i el Carib; Portugal va colonitzar el Brasil i diversos territoris de l'Àfrica i de l'Àsia; i molt de temps després, altres nacions, com ara Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Rússia van començar el procés de colonització principalment a l'Àfrica i a l'Àsia.

La Reforma protestant va afectar la unitat d'Europa. Les nacions no sols estaven dividides l'una de l'altra per la seva orientació religiosa; alguns estats estaven dividits internament per les lluites religioses, sovint amb el suport d'altres nacions estrangeres. Les guerres religioses de França, i la persecució dels hugonots, en són un exemple. Aquestes guerres terminarien amb el triomf i establiment de la dinastia catòlica dels Borbons. Anglaterra també va experimentar conflictes religiosos interns que van motivar l'emigració a Amèrica de diverses confessions del cristianisme. Alemanya estava dividida en nombrosos estats petits, també es va dividir religiosament.

En aquest període, el capitalisme va reemplaçar el feudalisme com a forma d'organització econòmica. L'expansió colonial va tenir com a resultat la Revolució comercial. Aquest període va estar acompanyat del creixement del coneixement científic i la seva aplicació a la tecnologia, la qual cosa seria el motor de la Revolució industrial. Noves formes de comerç desenvoluparen una necessària llei internacional.

No obstant això, l'absolutisme es va convertir en la forma de govern de la majoria dels estats del continent, encara que d'altres van començar amb la publicació de lleis i constitucions nacionals. Al nord-oest d'Europa, la Il·lustració va donar un nou impuls a la filosofia, que va estar acompanyat de l'increment de l'alfabetisme.

En la segona meitat del segle xviii, s'inicia a Anglaterra una transformació de les estructures econòmiques i socials que va servir de base per al posterior desenvolupament, la revolució industrial del segle xix.^[5] L'expansió colonial va comportar un augment en la demanda de productes que no podia cobrir-se amb la indústria tradicional. La creació de fàbriques, amb el consegüent augment significatiu de la producció i les conseqüències socials que aquestes van portar; el canvi en el comerç tèxtil, passant de la llana al cotó, amb el desenvolupament de noves tecnologies aplicades a tot el procés de producció tèxtil; així com la invenció de la màquina de vapor i la seva aplicació pràctica en el ferrocarril; tot això va suposar una revolució econòmica que va comportar una autèntica ruptura amb el model econòmic medieval. Quan es va crear la màquina de vapor, gran part de les empreses la van adquirir i la seva producció es va tornar més ràpida i sofisticada.

Al final del segle xviii, la negativa del rei francès Lluís XVI (recolzada per la noblesa i el clergat) de compartir el poder polític amb l'anomenat Tercer estat va originar la Revolució francesa el 1789, com un intent de crear una nova forma de govern basada en els principis de Liberté, Égalité, Fraternité (llibertat, igualtat i fraternitat). El rei va ser executat, França va ser proclamada una república i una espècie de govern democràtic va ser establert. En el subsegüent conflicte (relacionat amb la coalició de la majoria de les monarquies europees que li van declarar la guerra a la França republicana) el general Napoleó Bonaparte va prendre el poder.

En els anys de l'era napoleònica, França va vèncer repetidament Àustria (el monarca de la qual va ser forçat a abdicar el títol d'emperador del Sacre Imperi romanogermànic), Rússia, Prússia i a altres potències aliades principalment amb Anglaterra. També va organitzar la confederació del Rin. Després de ser proclamat emperador francès el 1804, Napoleó va ser derrotat finalment en la Batalla de Waterloo, el 1815.^[6]

Després de la derrota de la França revolucionària, les altres potències majors van tractar de restaurar la situació que existia abans del 1789. De qualsevol forma, els seus esforços no van ser suficients com per a detenir la proliferació dels moviments revolucionaris: les classes mitjanes estaven fortament influïdes pels ideals de democràcia emanats de la Revolució Francesa, la Revolució industrial va portar altres canvis socials i econòmics, les classes baixes van començar a ser influenciades per idees socialistes, comunistes i anarquistes (especialment, les resumides per Karl Marx en el Manifest del Partit Comunista, i la preferència dels nous capitalistes pel liberalisme).

Major inestabilitat va venir de la formació de diversos moviments nacionalistes (a Alemanya, Itàlia, Polònia, etc.), que buscaven la unificació nacional o el seu alliberament del govern estranger. Com a resultat, el període entre 1815 i 1871 va veure un gran nombre d'intents revolucionaris i guerres d'independència. Encara que els revolucionaris eren comunament derrotats, la majoria dels estats europeus s'havien convertit en monarquies constitucionals (deixant de ser absolutistes). Cap a l'any 1871, Alemanya (victoriosa en la Guerra francoprussiana) s'havia desenvolupat com un estat nacional unificat, duent-se a terme la unitat alemanya, sota la figura de l'Imperi alemany,^[8] l'arquitecte del qual va ser Otto von Bismarck. Itàlia, els estats de la qual també havien estat dividits, va aconseguir la unificació sota el lideratge de Camillo Benso di Cavour i Giuseppe Garibaldi.

La dinàmica política d'Europa va canviar en dues ocasions durant el segle xix. La primera, després del congrés de Viena, i la segona, després de la Guerra de Crimea. El 1815, durant el congrés de Viena, les principals potències d'Europa s'ho van arreglar per produir un balanç pacífic del poder entre els imperis després de les guerres napoleòniques (a pesar que ocorreguessin moviments revolucionaris interns). Però la pau només duraria fins que l'Imperi Otomà hagués declinat prou com per a convertir-se en blanc dels altres. Això va provocar la Guerra de Crimea el 1854 i es va iniciar així un tibant període de xocs menors dins dels imperis d'Europa que van preparar l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

Des del 1870, l'hegemonia que Bismarck va exercir al llarg d'Europa va posar França en una situació crítica, obligant el país gal a reconstruir les seves relacions internacionals, buscant aliances amb l'Imperi Rus i l'Imperi Britànic per controlar el creixent poder d'Alemanya. D'aquesta manera, Europa es va dividir en dues.

La rivalitat entre les potències europees va esclatar el 1914, data en què la Primera Guerra Mundial va començar, tot enfrontant, d'una banda, l'Imperi Alemany, Àustria-Hongria i Turquia (les potències centrals o la Triple Aliança) contra, de l'altra, Sèrbia i la Triple Entesa, la coalició de França, el Regne Unit i Rússia. El Regne d'Itàlia s'hi uniria el 1915 i els Estats Units el 1917. Malgrat la derrota de l'Imperi Rus el 1917 (la guerra seria una de les múltiples causes de la Revolució Russa, de la qual sortiria la Unió Soviètica comunista), l'Entesa va prevaler i va derrotar la Triple Aliança la tardor del 1918.

En el tractat de Versalles de 1919,^[9] els vencedors van imposar condicions molt severes a Alemanya, i van reconèixer nous estats (com Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Àustria, Iugoslàvia, Finlàndia, Estònia, Letònia i Lituània) creats a l'Europa central i oriental a partir dels imperis alemany, austrohongarès i rus, suposadament sota el dret de l'autodeterminació. La majoria d'aquests països van entrar en guerra (com ara la Guerra entre Polònia i la Unió Soviètica del 1919-1921). Durant les dècades següents, la por al comunisme i la depressió econòmica del 1929-1933 van fomentar l'aixecament dels governs nacionalistes o feixistes a Itàlia (1922), Alemanya (1933), Espanya (1923-1930 i després d'una guerra civil el 1939) i en altres països.

Després de signar el pacte d'Acer amb Itàlia i el pacte de No-agressió amb la Unió Soviètica, el dictador alemany Adolf Hitler i el dictador soviètic Ióssif Stalin van començar la Segona Guerra Mundial l'1 i el 17 de setembre del 1939, atacant Polònia (pacte Molotov-Ribbentrop), després d'un període armamentista durant la dècada de 1930. Després de les victòries militars (la conquesta de Polònia, la major part d'Escandinàvia, França i els Balcans abans del 1941), els poders de l'Eix es van estendre. Els enemics ideològics de Hitler eren els comunistes a Rússia; però, a causa de les derrotes alemanyes al Regne Unit i les derrotes italianes al Nord d'Àfrica i la mar Mediterrània, les forces de l'Eix van quedar dividides entre l'enfortiment de les guarnicions a l'Europa occidental i Escandinàvia i els atacs a l'Àfrica. L'atac a la Unió Soviètica, per tant, no va tenir prou força. Malgrat les victòries inicials, Alemanya va ser derrotada prop de Moscou el desembre del 1941. Durant aquest període, Alemanya va començar el genocidi sistemàtic d'11 milions de persones, la majoria jueus, en allò que s'ha anomenat l'Holocaust.

Mentrestant, el Japó, membre de l'Eix des de setembre del 1940, va atacar els britànics al sud-est d'Àsia i als Estats Units a Hawaii el 7 de desembre, 1941 (atac a Pearl Harbor). Alemanya, llavors, va declarar la guerra als Estats Units. Els aliats (el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica, juntament amb la resistència francesa) van guanyar l'Eix al Nord d'Àfrica, van envair Itàlia el 1943 i França el 1944. La primavera del 1945, Alemanya va ser envaïda a l'est per Rússia i a l'oest pels aliats; Hitler es va suïcidar i Alemanya es va rendir el maig del 1945, amb la qual cosa la guerra acabaria a Europa.

La Segona Guerra mundial va acabar amb la posició preeminent d'Europa occidental. El mapa d'Europa es va redibuixar durant la conferència de Jalta i es va dividir, convertint-se en l'àrea principal de contenció durant la Guerra freda entre dos blocs: els països occidentals i el bloc oriental. Els Estats Units i Europa occidental van signar l'aliança OTAN com a protecció d'una possible invasió soviètica. La Unió Soviètica i els països orientals van establir el pacte de Varsòvia.

El mapa d'Europa va ser redibuixat en la conferència de Jalta i va ser dividit com la principal zona de contenció en la Guerra freda entre les dues noves potències emergents, la capitalista Estats Units i la comunista Unió Soviètica. Els Estats Units van posar Europa occidental (Anglaterra, França, Itàlia, Alemanya occidental, Espanya, etc.) dins de la seva esfera d'influència, establint l'OTAN com una mesura precautòria en contra d'una possible invasió soviètica; la Unió Soviètica va fer el mateix amb Europa central (Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària, Alemanya oriental) formant el pacte de Varsòvia. Europa va ser dividida, i es coneix aquesta situació amb la metàfora de Teló d'acer. Aquesta situació va durar fins al 1989, quan el debilitament de la Unió Soviètica va originar la Glásnost i la fi de la divisió d'Europa -els governs satèl·lits soviètics es van veure lliures per dissoldre els règims comunistes (i les dues Alemanyes van poder reunificar-se). El 1991, la mateixa Unió Soviètica es va col·lapsar, i es dividí en diversos estats (el principal va quedar com la Federació russa) i es van dissoldre la majoria dels governs comunistes.^[10]

Després de la fi de la Segona Guerra mundial, l'Europa occidental va iniciar lentament un procés d'integració política i econòmica, amb el desig d'unir Europa i així prevenir una altra guerra. Aquest procés va donar com a resultat el desenvolupament eventual d'organitzacions com la zona euro i la Unió Europea. Al final de la Guerra freda, els països d'Europa central van començar a ser inclosos en aquestes organitzacions.

El 9 de maig del 1950, Robert Schuman pronuncia el cèlebre discurs en el qual, tal com ho reconeix oficialment la Unió Europea (UE), es va donar el primer pas per a la formació d'aquesta organització.^[11]

La UE s'iniciava com una vaga aliança econòmica entre nacions europees, però es requeria un major esforç per a integrar estretament els estats membres i convertir la UE en una organització supranacional. El procés d'integració d'Europa va ser lent a causa de la negativa de la majoria dels estats membres a cedir la seva sobirania.

De qualsevol forma, el procés va començar a accelerar-se a principis dels anys 1990. Les nacions dins de la Unió Europea van crear una zona de lliure comerç i van eliminar la majoria de les barreres duaneres al llarg de les seves fronteres. La nova moneda per a Europa, l'euro, va ser establerta electrònicament el 1999, unint oficialment les monedes de cada estat participant. L'euro va ser posat en circulació el 2002 i les velles monedes es van tornar obsoletes.

Malgrat l'enfortiment de la unitat continental, Europa no va saber evitar conflictes com les guerres iugoslaves i, el 2003, alguns països europeus, encapçalats per Alemanya, França i Rússia, es van oposar al nou concepte de "guerra preventiva" i van rebutjar participar en la Invasió de l'Iraq de 2003. Altres països europeus, encapçalats per Itàlia, Espanya i Polònia, van donar suport a la Guerra de l'Iraq i van enviar-hi efectius militars.

Des del 2007, la UE està formada per 27 països europeus i alguns territoris d'ultramar. Aquest mateix any, els caps de govern dels països que formen la UE van aprovar el tractat de Lisboa, que haurà de ser ratificat per cadascun dels estats membres abans de finals del 2008.^[12] Actualment, la UE es basa en quatre tractats (tractats de Roma, Maastricht i Amsterdam), que fixen les seves normes d'actuació.

D'altra banda, la UE és la primera potència comercial, i representa el 20% de les importacions i exportacions mundials,^[13] i Rússia ha reafirmat el seu poder després de la fi de l'era Ieltsin.^[14][15]

La dècada del 2010 es va caracteritzar per un mercat del treball cada vegada més precari. Aquesta situació s'ha caracteritzat per l'economia de bolos i les plataformes de feina digital i les protestes (com són els més coneguts moviments dels Indignados a Espanya i el Movimenti Precari italià).^[16]

El 2011 es donà una falsa alarma perquè es va trobar el bacteri E. Coli en uns cogombres i setze alemanys morts pel bacteri.^[17] La senadora de Sanitat d'Hamburg, Cornelia Prüfer-Storks culpà als productors espanyols, fet que provocà uns 200 milions d'euros setmanalment. Més tard ho retirà.^[18] Finalment es descobrí que era una variant del bacteri que era inofensiu.^[17]

Des del 2012 les empreses xineses amb el suport del govern xinès invertiren en les infraestructures europees, destacant les de transport i les d'Europa Oriental i Central. Segons alguns experts diplomàtics açò suposaria influència política des de la Xina a la Unió Europea.^[19]

L'agost de 2017 la Comissió Europea detectà i retirà uns milions d'ous holandesos contaminats pel plaguicida fipronil a partir de l'avís de NVWA, l'organisme holandès responsable de la seguretat alimentària.^[20]

• Rougemont, Denis de (2007). Tres milenios de Europa: la conciencia europea a través de los textos. Veintisiete Letras. ISBN 978-84-935969-1-0.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història d'Europa

• https://www.historiesdeuropa.cat Portal web d'història d'Europa
• European History Primary Sources Arxivat 2009-04-22 a Wayback Machine. Accés on-line a fonts primàries relacionades amb la història d'Europa