Incursions mongoles a Palestina

Incursions mongoles a Palestina

conquestes mongoles
Tipus	operació militar
Data	1260-1303
Lloc	Orient Pròxim
Resultat	Victòria mameluca
Bàndols
Imperi Mongol Il-kanat de Pèrsia Regne d'Armènia Menor Principat d'Antioquia Regne de Jerusalem (1271-1303) Soldanat Mameluc Regne de Jerusalem (1291)
Comandants
Kitbuqa Mahmud Ghazan Samagar Mulay Qutlugh Shah Qútuz † Bàybars I Al-Àixraf Khalil Julià Grenier

Les incursions dels mongols a Palestina van tenir lloc al final de les Croades, com a continuació d'una sèrie d'incursions mongols a Pèrsia i Síria entre els anys 1260 i 1300. Després d'aquestes invasions, durant un període d'uns pocs mesos els mongols van ser capaços de fer algunes incursions a Palestina, fins a aconseguir arribar a Gaza.

Les incursions van ser realitzades per una secció relativament petita de l'exèrcit mongol, que es va dedicar al pillatge, destruccions i assassinats. Malgrat això, en cap de les dues oportunitats els mongols van intentar incorporar Palestina al sistema administratiu mongol, i pocs mesos després dels atacs contra Síria, les forces dels mamelucs provinents d'Egipte varen reocupar la regió enfrontant molt poca resistència.^[1]

El 1258 Hülegü van provar d'expandir l'Imperi Mongol, juntament amb els cristians del Regne d'Armènia Menor, i el Principat d'Antioquia aconseguint capturar Bagdad, el centre del poder del món islàmic, destruint amb aquesta acció el Califat Abbàssida amb els cristians desfilant triomfals pels seus carrers.^[2]

Després de Bagdad, els mongols es van disposar a conquerir Síria, regida per la dinastia aiúbida. Van prendre la ciutat d'Alep, i l'1 de març de 1260, van conquerir Damasc.^[3][4]

Havent desaparegut els centres del poder islàmic de Bagdad i Damasc, el Soldanat Mameluc es va transformar en el centre del poder islàmic. Probablement els mongols haguessin continuat el seu avanç a través de Palestina cap a Egipte, però van haver de detenir la seva invasió a causa de la mort de Mongke i l'esclat de la guerra civil, així que Hülegü va partir amb el gruix de les seves tropes, deixant només una força de 10.000 genets mongols a Síria a la comanda del general nestorià Kitbuqa, ocupant el territori conquerit.^[5] Kitbuqa va continuar l'ofensiva prenent les ciutats de Baalbek, al-Subayba, i Ajlun^[6] i enviant avançades mongols a Palestina, arribant fins a Ascaló i possiblement Jerusalem, encara que no consta en cap de les fonts musulmanes. A Gaza es va establir un regiment mongol d'uns 1.000 homes,^[7][8][9] mentre que un altre grup es va assentar a Nablus.^[10] Hülegü va enviar un missatge a Lluís IX de França informant que havien lliurat Jerusalem als cristians.

Després de retirar-se de Síria, el Soldanat Mameluc va negociar a Acre amb els francs del Regne de Jerusalem per lluitar contra els mongols, i els francs van adoptar una posició passiva de neutralitat, fins i tot quan els mamelucs musulmans havien estat tradicionalment enemics dels croats. Els francs consideraven als mongols una amenaça més gran que els musulmans i per això, es va permetre als mamelucs travessar territori croat, amb una força considerable per enfrontar-se a l'exèrcit mongol.

Els mamelucs van aconseguir una victòria de rellevància històrica el 3 de setembre de 1260 en la batalla d'Ayn Jalut a Galilea, no només per a la regió, sinó també perquè era la primera vegada que una exèrcit mongol patia una derrota important. Es va convertir llavors en el límit de les conquestes mongoles. Després d'aquesta batalla va haver diversos intents d'envair Síria, però no van aconseguir cap èxit fins a 1300, quan van poder mantenir territori sirià per alguns mesos.

El croat Julià Grenier, comte de Sidó va assaltar i saquejar l'àrea de Bekaa, que s'havia convertit en territori mongol, el 1260. Quan el general mongol Kitbuqa va enviar al seu nebot amb una petita força de cavalleria per demanar la reparació pels fets, aquesta va ser emboscada i eliminada per Grenier. Kitbuqa respondre amb força assaltant la ciutat de Sidó, destruint els murs i assassinant cristians, encara que sembla que el castell no va ser pres^[5] i la població va fugir a una illa propera^[11]

Després del Tractat de Viterbo el 1267, el papa Climent IV i Jaume el Conqueridor van enviar al kan mongol Abaqa una carta, portada per Jacme Alaric de Perpinyà^[12] per fer realitat la possibilitat que els mongols poguessin unir-se als europeus en una aliança Franco-Mongol contra els musulmans, i com a resposta positiva als missatges anteriors dels mongols, van informar a Abaqa de la propera croada. Al setembre de 1269 va sortir de Barcelona amb la seva armada per a una expedició a Terra Santa en la Croada de Jaume I, però dispersades les seves naus per les tempestes, va haver de desembarcar a Aigües Mortes, prop de Montpeller, i va haver de renunciar a aquesta nova empresa.

El príncep Eduard d'Anglaterra, inspirat per les històries de la Tercera Croada del seu oncle Ricard Cor de Lleó, i la Vuitena Croada de Lluís IX de França, va començar la seva pròpia croada.^[13] El contingent de cavallers i criats que van acompanyar Eduard va ser bastant petit,^[14] al voltant de 230 cavallers, i un total de 1.000 persones, transportats en una flota de 13 vaixells.^[15][16] Molts dels membres de l'expedició eren amics i familiars, incloent la seva dona Elionor de Castella i Lleó, el seu germà Edmund, i el seu cosí Henry d'Almain. Eduard va desembarcar a Acre el 9 de maig de 1271, enviant immediatament una ambaixada al governador mongol Abaqa,^[17] qui com no es podia comprometre en l'ofensiva, va ordenar a les forces mongoles estacionades a Turquia a les ordres de Samagar a atacar Síria per tal de rellevar als croats.^[18]

A mitjans d'octubre de 1271, les tropes mongoles van arribar a Síria i van atacar el territori al sud d'Alep, però Abaqa, ocupat en altres conflictes al Turquestan, només va poder enviar al general Samagar amb 10.000 genets mongols de l'exèrcit d'ocupació al Soldanat de Rum, a més de tropes auxiliars seljúcides,^[17] però els musulmans que recordaven les campanyes anteriors de Kitbuqa van fugir al Caire.^[19] Els mongols van derrotar les tropes turcmanes que protegien Alep i fent fugir la guarnició mameluca de la ciutat, i van continuar l'avanç a Maarat an-Numan i Apamea.^[17] El 12 de novembre, quan Baibars havia muntat una contraofensiva des d'Egipte, els mongols ja s'havien retirat més enllà de l'Eufrates, incapaç d'enfrontar-se a l'exèrcit mameluc.

L'estiu de 1299, els mongols de Mahmud Ghazan van capturar la ciutat d'Alep, i van derrotar els mamelucs a la batalla de Wadi al-Khazandar en 23 o 24 de desembre de 1299. La major part de les forces de Ghazan van procedir cap a Damasc, que es va rendir algun moment entre el 30 de desembre de 1299, i el 6 de gener de 1300, tot i que la seva ciutadella resistia.^[20][21]

El general mongol Mulay es va separar de l'exèrcit de Ghazan,^[22] i va ocupar Jerusalem,^[23][24][25] i al comandament d'uns 10.000 genets va perseguir als mamelucs en retirada cap al sud, arribant a Gaza^[20] empenyent-los de nou a Egipte i tornant a Damasc als voltants de març de 1300

Ghazan va evacuar Síria poques setmanes després de la seva conquesta cap a l'altra banda de l'Eufrates,^[1] probablement per manca d'aliment per als cavalls però va prometre tornar al novembre per atacar Egipte.^[26] Durant quatre mesos, de febrer a maig de 1300, els mongols van ser els senyors de Terra Santa. Els mamelucs van tornar i recuperar la zona el maig de 1300.^[27]

Després de les campanyes de 1299 i 1300, Mahmud Ghazan va atacar de nou Síria el 1301 amb un exèrcit de 60.000 homes, i va planificar atacs els següents dos anys, però sense resultats, i les ambaixades enviades el 1303 als reis Eduard I d'Anglaterra i Felip IV de França, als que va recordar l'aliança Franco-Mongol no van resultar en suport militar^[28]

El 1303, Ghazan va enviar al seu general Qutlugh Shah per reconquerir Síria amb uns vuitanta mil homes, incloent als armenis de Hethum II. Els habitants i governants d'Alep i Hama va fugir a Damasc per fugir dels mongols, però Bàybars al-Jaixnkir, que estava a Damasc va enviar un missatge al soldà An-Nàssir Muhàmmad ibn Qalàwun sol·licitant que lluités contra els mongols, i aquest va sortir d'Egipte amb un exèrcit per fer-los front a Síria, on va arribar mentre els mongols estaven atacant Hama, i els mongols van arribar als afores de Damasc el 19 d'abril a la trobada de l'exèrcit del soldà.

La batalla de Marj al-Saffar comportà la derrota dels mongols i la conversió progressiva de l'Il-kanat a l'islam, i finalment els mongols van obrir els primers contactes per establir un tractat de pau a través del comerciant d'esclaus al-Majd al-Sallami. Després de les primeres comunicacions, les cartes més formals i es van intercanviar ambaixades,^[29] i el tractat fou ratificat per Abu Said Bahadur Khan en 1322/1323. Després del tractat i un període de pau, l'Il-kanat es va desintegrar, i va desaparèixer durant el segle xiv.

• Aliança Franco-Mongol

• (anglès) Guillem de Tir (circa 1300), Chronicle du Templi de Tyr Arxivat 2009-01-01 a Wayback Machine..
• (anglès) Hethum de Korikos (1307). Hethum de Korikos, Flor d'històries de les terres d'Orient.
• (anglès) Guillem de Tir (circa 1300), History of deeds Done Beyond the Sea Arxivat 2009-01-01 a Wayback Machine..

• Amitai, Reuven «Mongol Raids into Palestine (AD 1260 and 1300)». JRAS, 1987, p. 236-255.
• Amitai-Preiss, Reuven. Mongols and Mamluks: The Mamluk-Ilkhanid War, 1260-1281. Cambridge University Press, Cambridge, 1995. ISBN 978-0521462266. 
• Barber, Malcolm. The Trial of the Templars. 2nd. University Press, Cambridge, 2001. ISBN 978-0-521-67236 - 8. 
• Encyclopedia Iran, Article on Franco-Persian relations Arxivat 2007-09-27 a Wayback Machine.
• Foltz, Richard (2000). "Religions of the Silk Road: Overland trade and cultural exchange from ANTIQUITY to the fifteenth century". New York: St Martin's Griffin. ISBN 0-312-23338-8.
• Demurger, Alain. Jacques de Molay (en francès). Editions Payot & Rivages, 2007. ISBN 2228902357. 
• Hazard, Harry W. (Editor). Volume III: The Fourteenth and Fifteenth Centuries. Kenneth M. Setton, general editor. The University of Wisconsin Press, 1975 (A History of the Crusader). ISBN 0-299-06670-3. 
• Jackson, Peter. The Mongols and the West, 1221-1410. Longman, 2005. ISBN 0582368960. 
• Lebédel, Claude. Les Croisades, orígens et Consequences (en francès). Editions Ouest-France, 2006. ISBN 2737341361. 
• Newman, Sharan. Reial History Behind the Templars. Berkley Publishing Group, 2006. ISBN 978-0-425-21533-3. 
• Nicolle, David. The Crusader. Osprey Publishing, 2001 (Essential Histories). ISBN 978-1-84176-179-4. 
• Phillips, John Roland Seymour. The Medieval Expansion of Europe. Oxford University Press, 1998. ISBN 0198207409. 
• Prawdin, Michael (pseudonym for xarol, Michael). Mongol Empire. Collier-Macmillan Canada, 1940/1961. ISBN 1412805198. 
• Prawer, Joshua. The Crusaders 'Kingdom: European Colonialism in the Middle Ages. Praeger, 1972. ISBN 9780297993971. 
• Richard, Jean. Histoire des Croisades. Fayard, 1996. ISBN 2-213-59787-1. 
• Riley-Smith, Jonathan. The Crusader: A History. 2nd. Yale Nota Bene, 1987, 2005. ISBN 0-300-10128-7. 
• Steven Runciman. A history of the Crusader 3. Penguin Books, 1987 (first published in 1952-1954). ISBN 9780140137057. 
• Saunders, J. J.. The History of the Mongol Conquests. University of Pennsylvania Press, 2001. ISBN 0812217667. 
• Schein, Sylvia «2-8 Gesta Dei per mongols 1300. The Genesis of a Non-Event». The English Historical Review, 94, 1979, p. 805-819. DOI: 10.1093/ehr/XCIV.CCCLXXIII.805.
• Schein, Sylvia. Fideles Crucis: The Papacy, the West, and the Recovery of the Holy Land. Clarendon, 1991. ISBN 0198221657. 
• Schein, Sylvia. Gateway to the Heavenly City: Crusader Jerusalem and the Catholic West. Ashgate Publishing, Ltd, 2005. ISBN 075460649X. 
• Sinor, Denis «The Mongols in the West». Journal of Asian History, 33, 1999.
• Turnbull, Stephen (1980). The Mongols. Osprey Publishing Ltd, 2004. ISBN 9780850453720. 
• Weatherford, Jack. Genghis Khan and the Making of the Modern World. Three Rivers Press, 2004. ISBN 0-609-80964-4.