Jueu errant
  | |
| Tipus | personatge llegendari |
|---|---|
| Dades | |
| Gènere | masculí |
| Religió | judaisme |
El jueu errant és el nom d'un personatge llegendari que explica com un esperit d'un jueu vaga per Europa per expiar els seus pecats, concretament la burla de Jesús a la crucifixió,[1] tot i que hi ha versions locals que difereixen en l'acusació, com ara no haver deixat deturar Jesús a casa seva camí del Calvari.[2] Una altra visió del personatge creu que era un amic de Crist, podria ser Josep d'Arimatea, que erra pel món esperant la seva segona i definitiva vinguda (com a tal apareix a la crònica Flores Historiarum).[1]
La llegenda està documentada des del segle xiii i diversos testimonis durant tota l'edat mitjana i moderna relaten trobades amb aquesta figura. A partir d'aquesta època alterna amb l'holandès errant, una derivació marítima amb un vaixell fantasma. El jueu errant predomina sobretot als països germànics i Anglaterra, però se'n troben mencions a documents de pràcticament tot Europa, inclosa Rússia. Com a figura del folklore popular ha inspirat diversos relats, entre els quals la novel·la homònima d'Eugène Sue que va donar lloc a una adaptació operística.[1] Una llegenda catalana diu que era un sabater que, quan Jesús es va aturar davant la seva botiga camí del Calvari, no el va voler aidar, i Jesús el va condemnar a caminar sense poder-se deturar ni per menjar ni per dormir; cada set anys completa una volta al món. Es deia que, per satisfer les necessitats, sempre li apareixia a la butxaca una moneda de cinc sous, i que aquestes monedes tenien la virtut de tornar sempre a la butxaca del seu propietari, de manera que constituïen una font de riquesa inesgotable.[2]
La figura ha estat usada com a símbol de la diàspora jueva (el jueu és rebutjat per totes les nacions i no té casa) i també, per ideologies oposades, com a icona de l'antisemitisme.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Anderson, George K. (George Kumler), 1901-1980.. The legend of the Wandering Jew. Hanover, N.H.: Brown University Press, 1991. ISBN 0-87451-547-5.
- ↑ 2,0 2,1 Amades, Joan. Costumari català. Barcelona: Salvat, 1982, p. 375-376.
