Kanat Uigur

Kanat Uigur

Tipus	estat desaparegut
Localització
Capital	Ordu-Baliq (en)
Població humana
Idioma oficial	llengües karluk llengües turqueses
Religió	tengrianisme i maniqueisme
Geografia
Superfície	3.000.000 km²
Dades històriques
Creació	744
Dissolució	840
Organització política
Forma de govern	monarquia

El kanat Uigur com estat es va fundar després del 744, quan Kutlugh Bilgä va assolir el poder al kanat dels Turcs Orientals. Els uigurs llavors anomenats turgach (o toläch) era només un dels pobles d'arrel turca del kanat (vegeu Turgach) però ara es posaven al capdavant d'un estat en un moment en què la dinasta xinesa dels Tang, després de la batalla del Talas (751), s'enfonsava. Bilgä va morir entre el 746 i el 756 però va aconseguir establir els fonaments del poder uigur.

El 742, els uigurs, els karlucs i els basmils es van rebel·lar contra el Segon Kaganat Turc,^[1] i el 744, els basmils van capturar Ötüken, la capital turca d'Ötüken matant el kagan Ozmich. Més tard aquell any es va formar una aliança de uigurs i karlucs que va derrotar els basmils, matant el seu kagan i fent desaparèixer els basmils com a poble. Les hostilitats entre els uigurs i els karluks van forçar els karlucs a emigrar cap a l'oest cap a Jetissú i a entrar en conflicte amb els türgesh, als quals van derrotar i conquerir el 766.^[2]

Un cap dels kitan, Ngan Lou Chan, es va apoderar de les dues capitals xineses: Lo-yang (755) i Chang'an. L'emperador Hiuan Tsong va fugir a Sichuan; el seu fill Sou Tsong (756-762) va intentar recuperar els seus dominis i va demanar ajut als uigurs que dominaven Mongòlia. Se suposa que governava ja el successor de Kutlugh Bilgä, que els xinesos anomenen Mo-yen-tcho i també Ko-lo, el nom en turc del qual probablement era Bayanchur (746/756-759).^[a] Se li va donar la mà d'una princesa xinesa i un exèrcit xinès es va dirigir des de Mongòlia cap a la Xina i va ajudar decisivament als imperials a recuperar Lo-yang (757). Els xinesos van rebre també l'ajut del rei de Khotan, Wei-tcho Cheng. L'emperador va donar al kan uigur molts títols i honors i li va prometre 20000 peces de seda cada any. Però la guerra civil a la Xina va continuar.

El successor de Mo-yen-tcho fou Teng-li Meou-yu (Eltegin, 759-780).^[b][3] Aquest kan fou temptat pels rebels contra l'Imperi xinès i va marxar a la Xina amb intenció de contribuir a la lluita contra els imperials, però pel camí un hàbil diplomàtic xinès el va fer canviar d'idea, i va tornar a l'aliança amb els Tang per compte dels quals va reconquerir Lo-yang als rebels (20 de novembre del 762); la ciutat però fou saquejada conscientment. Així esdevingué més que un aliat, un protector de la dinastia, o almenys un aliat perillós. Va tornar a Mongòlia el març del 763.

A Lo-yang va conèixer a missioners maniqueus d'origen sogdià, que el van convertir al maniqueisme; els seguidors d'aquesta religió, a grans trets una barreja de mazdeisme i cristianisme, era perseguida a l'Iran i Mesopotàmia pels àrabs i es va trobar sobtadament com la religió dirigent del kanat més poderós de l'Àsia central que governava Mongòlia. El maniqueisme va esdevenir religió d'estat^[c] i un alt dignatari maniqueu de Sogdiana^[d] es va instal·lar a la cort com a cap de la nova església^[4][e]

El kanat Uigur va romandre la potència hegemònica de l'Àsia central sota els següents kans mentre la Xina reculava: el 787 els tibetans van expulsar a la guarnició Tang de Kudjha, però en foren expulsats pels uigurs; els tibetans van atacar el 791 la fortalesa fronterera xinesa de Ling-wou prop de Ning-hia al Kansu (Gansu) i altre cop fou mercès als uigurs que foren refusats.^[f] Alp Kutlugh (anomenat pels xinesos com Ho Ko-tou-lou) va demanar la mà d'una princesa imperial que va obtenir ràpidament, ja que el tractament era força igualitari.^[5] El 790 el va succeir Taras Bolmish Kutlugh Bilgä un mesos per donar pas a Aichur Kutlugh Bilgä (791-794) i el 794 breument pel seu germà i després Azho, però després d'aquests curts regnats va pujar al tron Kutlugh II Bilgä^[g] (795-805). El 805 va pujar al tron Tangri Bilgä (805-808), i Ai Tangri (808-821).^[h] D'aquest darrer, un elogi del qual es pot llegir en xinès, sogdià i turc a les inscripcions de Qara Balgasun a la riba esquerra de l'Orkhon, se sap que va demanar la mà d'una princesa imperial xinesa, però la concessió va demorar i finalment aquesta princesa es va casar amb el seu fill i successor Kun Tangri^[i] (821-824).

Mentre el maniqueisme anava civilitzant als uigurs. La inscripció de Qara Balgasun diu "aquest país de costum bàrbares, ple de recs de sang, s'ha transformat en un país que s'alimenta de llegums, el país on es matava s'ha transformat en un país on s'estimula fer el bé".^[j] Ambaixades uigurs van anar a la cort xinesa (que se sàpiga el 770, 771 i 807) i es van erigir en protector de les comunitats maniquees a la Xina; la darrera va demanar l'establiment de temples a Lo-yang i T'ai-yuan^[k]

Vers el 800 els uigurs van sotmetre el país de Turfan, Qarashahr i tota la regió^[6] on existien pròsperes comunitats maniquees testimoniades per les restes artístiques (frescos i miniatures), especialment a Idiqutchäri^[l] i a Murtuq Bäzäklik, a la regió de Turfan^[7][8] on es representa a un príncep uigur de Turfan del segle x, de nom Bughra Sali Tutuq. També a la mateixa zona s'han trobar frescos nestorians que tenien fortes comunitats a la regió testimoniats entre 840 i el començament del segle x, quan els uigurs es van traslladar massivament a Turfan. Els uigurs van copiar dels sogdians l'alfabet, derivat del siríac, que fou adaptat i va donar lloc a l'escriptura uigur que al segle ix va substituir al vell alfabet turc; amb aquest alfabet es va poder crear una literatura nacional, la primera en una llengua turcòfona, i van traduir de l'iranià diversos texts maniqueus, i dels sànscrit, del kutxeu i del xinès diversos textos budistes. Això va convertir als uigurs en l'élite cultural dels pobles turcs.

Encara van conservar el mateix poder sota els kans Hazar Tegin, Kho Tegin i Kichik Tegin. El poder era cada cop més dèbil i el regnat del darrer va acabar amb la revolta dels turcs que havien restat salvatges dins l'estat, els kirguís de l'alt Ienissei entre Minussinsk i el llac Kosso Gol, que es van apoderar de la capital Qara Balgasun i van matar el kan. Els uigurs es van retirar progressivament cap a la regió de Turfan (entre 840 i 847). La dinastia Tang, fins llavors temorosa dels uigurs, va aprofitar la situació per eliminar els maniqueus mitjançant una persecució que els va massacrar (843). El grup kirguís es va instal·lar a Mongòlia, a l'alt Orkhon, a l'entorn de Qara Balgasun, i s'hi van mantenir fins al 920 en què en foren expulsats pels kitan i rebutjats cap a les estepes del Ienissei. La darrera resistència uigur a Mongòlia contra els kirguís es va acabar vers el 874.

Els uigurs es van instal·lar als oasis al nord del Tarim, a Turfan, Kudjha, Qarashahr.^[9] Un altre grup uigur coneguts com els Sary-Uigur es van establir entre 860 i 866 al Gansu occidental i a la regió de Kan-Chou, on el kan es va titular qaghan. Almenys a Kan-Chou van abandonar el maniqueisme i van esdevenir budistes. Aquest kanat va durar fins al 1028. Però de més llarga durada fou el kanat del nord del Tarim que es va estendre fins al segle xiii. També aquí el maniqueisme va perdre posicions i al segle xiii els uigurs eren budistes o nestorians.

Al segle xii els uigurs eren vassalls dels kara khitai; els seus sobirans portaven el títol de iduq qut o idiqut (santa majestat) agafat dels turcs basmil que el portaven al segle viii quan van dominar aquesta mateixa regió. El 1209 el idiqut Bartchuq va rebutjar reconèixer la sobirania del gur khan kara khitai i va acceptar la de Genguis Kan; el comissari del gurkhan a Uigúria, Chaukam, que residia a Turfan o a Kara-Khodja, fou assassinat.^[10] Genguis Kan, que tenia simpatia per la cultura uigur, va donar la mà de la seva filla Alaltun (o Altun-baki) al idiqul.^[11]

• Kutlugh Bilgä 744-746/756
• Bayanchur 746/756-759
• Eltegin 759-779
• Tonga Bagha Alp Kutlugh Bilgä 779-790
• Taras Bolmish Kutlugh Bilgä 790-791
• Aichur Kutlugh Bilgä 790-794
• Germà d'Aichur 794
• Azho 794-795
• Kutlugh II Bilgä 795-805
• Tangri Bilgä 805-808
• Ai Tangri Quot Bulmish 808-821
• Kun Tangri Ulugh Bulmish 821-824
• Hazar Tegin 824-832
• Kho Tegin 832-839
• Kichik Tegin 839-840
• Ughe Tegin 840-846
• Enian Tegin 846-847
• Mangli 847-857
• Pu-Ku 864-874

• Desconeguts vers 860-930
• Kul Bilgä Tangri Khan vers 930-947
• Tangri Bogu Tangrikan 947-948
• Desconeguts 948-981
• Arslan Khan 981-985
• Als Xi-Xia (tangut) 985

• Desconeguts vers 860-920
• Jen-mei I vers 920-924
• Ti-yin 924-926
• Atuyu 926-?
• Jen-yu Shun hua Khagan ? -933
• Jen-mei II Feng hua 933-940
• Desconeguts 940-961
• Ching-Chiung 961-976
• Yehloho Sha-chao 976-1004
• Yehloho Chung-shun Pao-te 1004-1016
• Yehloho Kueiha 1016-1023
• Yehloho tung-shun 1023-1025
• Pao-Kuo Yeh-lo-ko 1025-1028
• Als Xi Xia (tangut) 1028

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kanat Uigur

• Manz, Beatrice Forbes «History of the Civilizations of Central Asia, Vol. IV: The Age of Achievement: AD 750 to the End of the Fifteenth Century, edited by M. S. Asimov and C. E. Bosworth. 485 pages, maps, bibliography, index. Paris, France: Unesco Publishing, 1998. ISBN 92-3-103467-7» (en anglès). Review of Middle East Studies, 35, 1, 7-2001, pàg. 90–91. DOI: 10.1017/S002631840004178X. ISSN: 0026-3184.
• Barfield, Thomas J. (Thomas Jefferson). The perilous frontier : nomadic empires and China. Cambridge, Mass. : B. Blackwell, 1989. ISBN 978-1-55786-043-9. 
• Baumer, Christoph. The History of Central Asia: The Age of the Steppe Warriors (Volume 1) (en anglès). Bloomsbury Academic, 2012-12-11. ISBN 978-1-78076-060-5. 
• Beckwith, Christopher I. The Tibetan Empire in central Asia : a history of the struggle for great power among Tibetans, Turks, Arabs, and Chinese during the early Middle Ages. Princeton, N.J. : Princeton University Press, 1987. ISBN 978-0-691-05494-0. 
• Benson, Linda. China's last Nomads : the history and culture of China's Kazaks. Armonk, N.Y. : M.E. Sharpe, 1998. ISBN 978-1-56324-781-1. 
• Bregel, Yuri. An Historical Atlas of Central Asia (en anglès). Brill, 2003-06-27. ISBN 978-90-474-0121-6. 
• Asimov, Muhammad Seyfeydinovich; Bosworth, Clifford Edmund. UNESCO. History of civilizations of Central Asia: The Age of Achievement: A.D. 750 to the End of the Fifteenth Century (en anglès). UNESCO Publishing, 2000-12-31. ISBN 978-92-3-103654-5. 
• Bughra, Imin (1983), The history of East Turkestan, Istanbul: Istanbul publications
• Drompp, Michael Robert. Tang China And The Collapse Of The Uighur Empire: A Documentary History (en anglès). BRILL, 2005. ISBN 978-90-04-14129-2. 
• Golden, Peter B. An Introduction to the History of the Turkic Peoples (en anglès), 1992. ISBN 3-477-03274-X. 
• Golden, Peter B. Central Asia in world history. New York : Oxford University Press, 2011. ISBN 978-0-19-533819-5. 
• Haywood, John. Historical Atlas of the Medieval World, AD 600-1492 (en anglès). Barnes & Noble, 2000. ISBN 978-0-7607-1976-3. 
• Henning, W. B. «Argi and the “Tokharians”» (en anglès). Bulletin of the School of Oriental and African Studies, 9, 3, 10-1938, pàg. 545–571. DOI: 10.1017/S0041977X0007837X. ISSN: 0041-977X.
• Latourette, Kenneth Scott. The Chinese, Their History and Culture (en anglès). Macmillan, 1964. 
• Mackerras, Colin; Sinor, Denis. «Chapter 12 - The Uighurs». A: The Cambridge History of Early Inner Asia (en anglès). Cambridge University Press, 1990-03. ISBN 978-0-521-24304-9. 
• Mackerras, Colin. The Uighur Empire According to the Tʻang Dynastic Histories: A Study in Sino-Uighur Relations 744-840 (en anglès). Australian National University Press, 1972. ISBN 978-0-7081-0457-6. 
• Millward, James A. Eurasian Crossroads: A History of Xinjiang (en anglès). Columbia University Press, 2007. ISBN 978-0-231-13924-3. 
• Rong, Xinjiang. Eighteen Lectures on Dunhuang (en anglès). BRILL, 2013-07-01. ISBN 978-90-04-25233-2. 
• Sinor, Denis. The Cambridge History of Early Inner Asia (en anglès). Cambridge University Press, 1990-03. ISBN 978-0-521-24304-9. 
• Lei, W. A. N.. The First Chinese Travel Record on the Arab World: Commercial and Diplomatic Communications during the Islamic Golden Age (en anglès). مركز الملك فيصل للبحوث والدراسات الإسلامية. ISBN 978-603-8206-21-8. 
• Zhenping, Wang. Tang China in Multi-Polar Asia: A History of Diplomacy and War. University of Hawai'i Press, 2013. ISBN 978-0-8248-3644-3. 
• Xiong, Victor Cunrui. Historical Dictionary of Medieval China (en anglès). Rowman & Littlefield, 2009. ISBN 978-0-8108-6053-7. 
• Xue, Zongzheng (1992), Turkic peoples, 中国社会科学出版社