Keith Jarrett

Keith Jarrett

Biografia
Naixement	8 maig 1945 (79 anys) Allentown (Pennsilvània)
Formació	Berklee College of Music Emmaus High School (en)
Activitat
Lloc de treball	Nova York
Ocupació	pianista, músic de jazz, compositor, artista d'estudi
Activitat	1958 -
Membre de	Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Charles Lloyd Quartet Art Blakey & The Jazz Messengers
Gènere	Jazz
Instrument	Piano, saxòfon i orgue
Segell discogràfic	ECM Records Atlantic Records
Premis
(2004)  Premi musical Léonie Sonning (1972)  Beca Guggenheim  NEA Jazz Masters
Lloc web	keithjarrett.org

Keith Jarrett (Allentown, Pennsilvània, 8 de maig de 1945) és un pianista multi-instrumentista i compositor estatunidenc.

Pianista prodigi, als 17 anys oferia concerts de dues hores amb material propi, va debutar amb els Jazz Messengers d'Art Blakey i ràpidament va entrar a formar part del quartet de Charles Lloyd, grup punter en el panorama jazzístic de finals dels anys seixanta. Posteriorment, en la que seria una col·laboració curta, va formar part del grup de Miles Davis participant a l'enregistrament de Live / Evil (1970) i, molt puntualment, en alguna sessió de Jack Johnson. Renunciant explícitament als instruments elèctrics, a partir de l'àlbum Facing you (1971, piano sol), la seva carrera estarà íntimament lligada a la discogràfica alemanya ECM, de la qual serà tot un símbol fins a dia d'avui,^[1] abarcant tot tipus de gèneres musicals, des de l'anomenada música clàssica, la música "ethno" (Spirits, 1985), l'avant-garde (Belonging, 1974) fins al ja llegendari Standards Trio (junt amb Gary Peacock i Jack DeJohnette) per esmentar-ne uns quants. L'any 1974 estrena l'obra 3/4 per a piano i orquestra de la compositora i pianista Carla Bley.

Pel que fa a l'èxit comercial, el 2008 el seu àlbum The Köln Concert (1975) és el més venut en la historia del jazz en l'apartat de piano sol, i l'àlbum de piano més venut de tots els temps, amb vendes que superen els 3.5 milions de còpies.^[2]

Jarrett va créixer amb una exposició significativa a la música i, dotat d'oïda absoluta,^[3] de petit ja va mostrar un talent prodigiós. Va fer el primer concert en públic a l'edat de sis anys, i el va acabar amb dues composicions d'ell mateix. En la seva adolescència va estudiar jazz i el seu talent com a pianista va créixer, fins a convertir-se en un nen prodigi. Va rebre una oferta per estudiar composició amb la llegendària Nadia Boulanger a París, però fou amablement refusada per Jarrett i la seva mare. El seu germà més jove, Chris Jarrett, és també pianista i el seu altre germà Scott Jarrett és productor i compositor. En aquests primers anys, va desenvolupar un fort interès pel jazz contemporani: recorda un espectacle de Dave Brubeck com a primera inspiració.

Després de la seva graduació a l'institut, es va traslladar a Boston, Massachusetts, on va estudiar a la Berklee College of Music. Més tard se'n va anar a Nova York, on va tocar al famós club de jazz Village Vanguard. Art Blakey el va contractar per tocar amb la seva banda Jazz Messengers, i posteriorment va esdevenir membre del Charles Lloyd Quartet (un grup que incloïa Jack DeJohnette, un company musical assidu durant la carrera de Jarrett). L'àlbum Forest Flower del quartet de Lloyd del 1966 fou un dels enregistraments de jazz més reeixits dels últims anys 1960.

Jarrett també va començar a enregistrar com a líder d'un trio amb Charlie Haden i Paul Motian. El primer àlbum de Jarrett com a líder, Life Between The Exit Signs (1967), va aparèixer amb el segell Vortex, i fou seguit per Restoration Ruin (1968), probablement l'enregistrament més estrany del catàleg de Jarrett: hi toca el piano i tots els altres instruments que es necessiten per un àlbum de rock folklòric, i fins i tot hi canta. Aquell mateix va sortir un altre àlbum del trio, enregistrat per Atlantic Records i anomenat Somewhere Before.

El quartet de Lloyd es va dissoldre, i Miles Davis el va cridar per integrar-se al seu grup. Durant aquest període, Jarrett va tocar tant l'orgue electrònic com el piano elèctric Fender Rhodes, alternant amb Chick Corea; amb la marxa de Corea, sovint va tocar els dos instruments alhora. Malgrat que no li desagrada tocar instruments de música elèctrics amplificats, es va quedar al grup pel seu respecte per Davis i el seu desig de treballar una altra vegada amb DeJohnette. Jarrett es pot sentir a quatre dels àlbums de Davis, Miles Davis at Fillmore: Live at the Fillmore East, The Cellar Door Sessions (enregistrat entre el 6 i el 9 de desembre de 1970 a un club de Washington, DC) i Live-Evil, que es componia en gran part d'enregistraments de Cellar Door. Les sessions esteses d'aquests enregistraments es poden sentir a The Complete Cellar Door Sessions.

Des de 1971 a 1976, Jarrett va incorporar el saxofonista Dewey Redman al trio existent amb Haden i Motian. L'"American Quartet" era sovint complementat amb un percussionista extra, com Danny Johnson, Guilherme Franco, o Airto Moreira, i ocasionalment pel guitarrista Sam Brown. Els membres tocaven diversos instruments: Jarrett sovint el saxòfon soprano i percussió així com el piano, Redman la musette (un instrument de canya doble xinès) i Motian i Haden una varietat d'instruments de percussió. Haden també produïa una varietat de sons inusuals amb el seu baix acústic, fins i tot executant-lo a través d'un pedal de wah-wah en el tema Mortgage On My Soul, a l'àlbum Bird. El grup va enregistrar per a Atlantic Records, Columbia Records, Impulse! Records i ECM.

Els enregistraments del grup inclouen:

• Birth, El Juicio and The Mourning of a Star (tots el 1971), enregistrat a les mateixes sessions, encara que Redman no apareix en l'últim; aquests àlbums eren publicats per Rècords Atlàntics.
• Expectations (1972), és l'únic àlbum de Jarrett per a Columbia, una sessió ambiciosa, que inclou la guitarra de Sam Brown així com arranjaments de corda i metall
• Fort Yawuh (1973), enregistrat en viu al Village Vanguard a Nova York; el seu primer àlbum amb Impulse! Records
• Backhand (1974)
• Treasure Island (1974)
• Death and the Flower (1974)
• Shades (1975)
• Mysteries (1975)
• Eyes of the Heart (1976), un enregistrament en viu originalment llençat com un LP de cares, amb la quarta cara que conté solcs en blanc.
• The Survivor's Suite (1976)
• Byablue (1976)
• Bop-Be (1977)

Els dos últims àlbums, els dos enregistraven per a Impulse!, presenten principalment les composicions dels altres membres de banda, al contrari dels àlbums previs, que són de Jarrett.

Les composicions de Jarrett i les fortes identitats musicals dels membres de grup donaven un so molt distintiu a aquest grup. La música del grup era una amalgama interessant i emocionant de jazz lliure, així com post-bop, gospel, i improvisacions exòtiques.

Entre la meitat i el final del 1970, Jarrett va dirigir un "Quartet Europeu" amb el qual va enregistrar per l'ECM. A més de Jarrett el formaven el saxofonista Jan Garbarek, el baixista Palle Danielsson, i el bateria Jon Christensen. Aquest conjunt va tocar amb un estil similar al del quartet americà, però amb moltes de les avantguardes i els elements americans substituïts pel folklore europeu que caracteritza l'obra dels artistes de l'ECM en el moment.

Jarrett es va involucrar en una disputa legal després de la publicació de l'àlbum Gaucho el 1980 per la banda estatunidenca de rock Steely Dan. La pista que dona títol a l'àlbum, acreditat a Donald Fagen i Walter Becker, tenia una semblança innegable al tema de Jarrett Long As You Know You're Living Yours, de l'àlbum Belonging. Quan un entrevistador de la revista Musician va assenyalar la similitud, Becker va admetre que li agradava la composició de Jarrett i Fagen va dir que havien estat influenciats per ell. Després que els seus comentaris fossin publicats, Jarrett els va demandar, i Becker i Fagen es van veure obligats a afegir el seu nom als crèdits i incloure Jarrett en els drets d'autor.^[4]

El primer àlbum de Jarrett per ECM, Facing You (1971), va ser un piano solo gravat en l'estudi. Va seguir gravant discos com a solista de piano a l'estudi de manera intermitent al llarg de la seva carrera, inclòs Staircase (1976), The Moth and the Flame (1981), i The Melody at Night, With You (1999). Book of Ways (1986) són solos de clavicordi gravats en un estudi. Els àlbums d'estudi són moderadament reeixits i el 1973, Jarrett també va començar a tocar concerts en solitari totalment improvisats, que el convertiren en un dels millors artistes de jazz de la història. Alguns dels àlbums d'aquests concerts són The Köln Concert (1975), que es va convertir en l'enregistrament de piano més venut de la història,^[5] i Sun Bear Concerts (1976), un conjunt de 10 LP (i més tard de 6 CD).

L'actuació en solitari número 100 de Jarrett al Japó va ser gravada en vídeo al Suntory Hall de Tòquio el 14 d'abril de 1987, i publicada el mateix any. L'enregistrament va ser titulat Solo Tribute. Es tracta d'un conjunt de gairebé totes les cançons estàndard. Una altra gravació de vídeo, titulada Last Solo, va ser publicat el 1987 d'un concert com a solista en viu a Kan-i Hoken Hall, Tòquio, Japó, enregistrat el 25 de gener de 1984. Ambdós, Solo Tribute i Last Solo, es van tornar a publicar en un DVD el 2002. En un altre dels seus concerts en solitari de Jarrett, Dark Intervals (1987, Tòquio), sona menys com una improvisació de forma lliure a causa de la brevetat de les peces, però és un conjunt de composicions curtes totalment improvisades.

A finals de 1990, Jarrett va ser diagnosticat amb la síndrome de fatiga crònica (SFC) i no va poder sortir de casa durant llargs períodes. Va ser durant aquest període que va gravar The Melody at Night, With You, un piano solo compost per estàndards de jazz que presenta molt poca de la reinterpretació que normalment empra. L'àlbum fou un regal de Nadal per la seva segona esposa, Rose Anne.

El 2000, Jarrett va tornar a viatjar, tant en solitari com amb l'Standards Trio. Els primers concerts de Jarrett com a solista després de la seva malaltia van ser dos solos del 2002 al Japó, publicats en el CD de 2005 Radiance (un concert complet a Osaka, i extractes d'un en Tòquio), i un DVD el 2006 Tokyo Solo (amb l'actuació completa de Tòquio). A diferència de concerts anteriors (que van ser en general un parell d'improvisacions contínues 30-40 minuts de durada), els concerts de 2002 consisteixen en una sèrie encadenada de curtes improvisacions (algunes tan curtes com un minut i mig, algunes de quinze o vint minuts).

Al setembre de 2005, al Carnegie Hall, Jarrett va realitzar el seu primer concert en solitari als Estats Units en més de deu anys, i que va donar a conèixer un any més tard en un doble CD (The Carnegie Hall Concert).

El 26 de novembre de 2008, va actuar en solitari a la Salle Pleyel de París, i pocs dies després, l'1 de desembre, al Royal Festival Hall de Londres, la primera vegada que Jarrett va tocar com a solista a Londres en disset anys. Aquests concerts van ser publicats l'octubre de 2009 en l'àlbum de Paris / London: Testament.

El 1983, a proposta del cap d'ECM, Eicher Manfred,^[6] Jarrett va demanar al baixista Gary Peacock i al bateria Jack DeJohnette, amb qui havia treballat en l'àlbum de Peacock Tales of Another, per gravar un àlbum de standards de jazz, titulat simplement Standards, Volume 1. Dos àlbums més, Standards, Volume 1 i Changes, tots dos gravats en la mateixa sessió, el seguiren poc després. L'èxit d'aquests discos i la gira que va seguir el grup, va portar a aquest nou trio a convertir-se en un dels principals grups en el terreny del jazz, i sens dubte un dels més duradors, amb més de vint anys gravant i fent gires.

El trio va gravar nombrosos discs en viu i d'estudi que consistia principalment de material de jazz de repertori. També va produir gravacions amb material original, sobretot Changeless (1987). Diversos discos contenen un tema o dos originals, alguns atribuïts a Jarrett, però la majoria són improvisacions del grup. Els enregistraments en viu Inside Out i Always Let Me Go (ambdós publicats el 2001) va marcar un renovat interès del trio pel free jazz totalment improvisat. En aquest moment de la seva història, la comunicació musical entre aquests tres homes s'havia convertit en ni més ni menys que telepàtica, i les seves improvisacions sovint adquireixen una complexitat que sona gairebé composta. The Standards Trio realitza freqüents gires mundials en sales de concert, els únics llocs on Jarrett, un purista notori per l'acústica, tocarà en aquells dies.

Un enregistrament relacionat, At the Deer Head Inn (1992), és un àlbum en directe gravat amb Paul Motian, que va substituir DeJohnette, a Delaware Water Gap, Pennsilvània, a 40 milles de la ciutat natal de Jarrett, on va tenir el seu primer treball com a pianista de jazz. Era la primera vegada Jarrett i Motian tocaven junts des de la desaparició del quartet nord-americà setze anys abans.

Des de la dècada de 1970, l'èxit de Jarrett com a músic de jazz li ha permès mantenir una carrera paral·lela com a compositor i pianista clàssic, que va registrar gairebé exclusivament per al segell ECM.

In The Light, un disc del 1973, es compon de peces curtes per a piano, cordes, i diversos conjunts de cambra, incloent un quartet de corda i un quintet de metalls, i una peça per violoncels i trombons. Aquesta col·lecció demostra l'afinitat d'un jove compositor d'una varietat d'estils clàssics, amb diversos graus d'èxit.

La taula següent mostra els àlbums originals de Keith Jarrett com a líder i posteriorment aquells en els quals ha exercit com a acompanyant.

Tots els àlbums editats per ECM ^[7]

With Charles Lloyd

• Dream Weaver (1966, Atlantic)
• Forest Flower (1966, Atlantic)
• The Flowering (1966, Atlantic)
• Charles Lloyd in Europe (1966, Atlantic)
• Love-In (1967, Atlantic)
• Journey Within (1967, Atlantic)
• Charles Lloyd in the Soviet Union (1967, Atlantic)
• Soundtrack (1968, Atlantic)

With Miles Davis

• At Fillmore (1970), a double LP recorded on four consecutive nights at New York's Fillmore East in June 1970
• Live-Evil (1970)
• Get Up With It (1974)
• Directions (1980), a release of previously unavailable recordings
• The Columbia Years: 1955–1985 (1990), mainly a collection of previously issued recordings, including some of the Jack Johnson outtakes cited above
• Miles Electric: A Different Kind of Blue (2004), a 1970 performance at the Isle of Wight festival, released on DVD
• The Cellar Door Sessions (2005), complete recordings of the live sessions that produced the live segments of Live-Evil

With others

• Don Jacoby: Swinging Big Sound (1962)
• Art Blakey & the Jazz Messengers: Buttercorn Lady (1966)
• Marion Williams: Standing Here Wondering Which Way to Go (1971)
• Donal Leace: Donal Leace (1971)
• Airto: Free (1972)
• Freddie Hubbard: Sky Dive (1972)
• Paul Motian: Conception Vessel (1972)
• Kenny Wheeler: Gnu High (1975)
• Charlie Haden: Closeness (1976)
• Gary Peacock: Tales of Another (1977)
• Scott Jarrett: Without Rhyme or Reason (1979)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Keith Jarrett