Leo the Last

Infotaula de pel·lículaLeo the Last
Fitxa
DireccióJohn Boorman Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióRobert Chartoff i Irwin Winkler Modifica el valor a Wikidata
GuióJohn Boorman i George Tabori Modifica el valor a Wikidata
MúsicaFred Myrow Modifica el valor a Wikidata
FotografiaPeter Suschitzky Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorUnited Artists i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenRegne Unit Modifica el valor a Wikidata
Estrena1970 Modifica el valor a Wikidata
Durada104 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
RodatgeLondres Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gènerecomèdia dramàtica Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióLondres Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0065974 FilmAffinity: 179994 Allocine: 8041 Rottentomatoes: m/leo-the-last Letterboxd: leo-the-last Allmovie: v99279 TCM: 17200 TV.com: movies/leo-the-last AFI: 22522 TMDB.org: 77333 Modifica el valor a Wikidata

Leo the Last és una pel·lícula britànica de John Boorman estrenada el 1970.

Amb Leo the Last, John Boorman torna a Anglaterra i roda finalment una pel·lícula de la qual ha escrit el guió.

Va dirigir la seva pel·lícula en decorats reals en un carrer de Notting-Hill Gate a Londres. Aquest antic barri residencial estava a punt de la demolició, quan els productors de la pel·lícula van obtenir l'autorització de rodar. A canvi d'aquesta autorització, van construir un terreny de joc per als nens.

Argument

[modifica]

Observant ocells amb uns binocles, Leo, un ric hereu descobreix un barri pobre poblat de negres. Decideix ajudar-los, i en particular Salambo, una jove prostituta.[1]

Repartiment

[modifica]

Premis

[modifica]

Bibliografia

[modifica]
  • Monthly Film Bulletin, n° 439 (anglès)
  • Sight and Sound, estiu 1970, article p. 158 + notule p. 170(anglès)
  • Cahiers du cinéma, n° 222, juliol de 1970(francès)
  • Positif, n° 118, estiu 1970 (francès)

Referències

[modifica]
  1. The New York Times. Leo the Last (en anglès). The New York Times.