Les formes de la vida catalana

Les formes de la vida catalana

Tipus	assaig

Les formes de la vida catalana és un assaig escrit per Josep Ferrater i Mora, publicat l'any 1944 a Santiago de Xile.^[1] Està dedicat a la personalitat de la societat catalana i a l'anàlisi de la influència de les conviccions populars en les col·lectivitats humanes. Mitjançant un rigorós exercici de comprensió històrica, el filòsof fomenta la reflexió cívica i el rebuig a la immoderació, a l'aïllament i a les temptacions de la supèrbia.^[2]

Ferrater escriu Les formes de la vida catalana cinc anys després d'haver-se acabat la Guerra Civil espanyola, en la qual va participar des de les files republicanes. Al llarg d'aquests cinc anys va viure exiliat, primer a París (1939), poc després a Santiago de Cuba (1939-1941), i més tard a Santiago de Xile (1941-1947), des d'on passaria als Estats Units per establir-se definitivament a Pennsilvània, al Bryn Mawr College. Ferrater pouà en les categories noucentistes per elaborar el seu assaig sobre el caràcter psicosocial català per a mirar endavant, per a traçar un projecte que permetés superar la desfeta d'una guerra i els inicis d'una dictadura. És, per tant, una obra que no es pot deslligar, com remarca Josep Maria Terricabras, de l'experiència de l'exili «com a categoria filosòfica».^[3]

Les formes de la vida catalana assenyala quatre trets significatius de la fesomia catalana: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia, i s'articula al voltant d'un suggeridor símil amb la sardana en la qual el poble s'obre i es tanca conduït per la melodia. Ferrater, conscient d'aquesta oscil·lació entre l'obertura i l'aïllament, entre el sacrifici i l'egoisme, anima la societat a decantar-se sense vacil·lacions cap a la humilitat i la distància crítica, enteses com a valors de futur.^[4]

La permanència, la continuïtat en el temps, és per al filòsof una voluntat popular explicitada reiteradament en la història de Catalunya, la que determina l'assumpció del passat i l'experiència constant amb el dolor. L'individu català sovint s'exaspera davant del verbalisme sense continguts, dels castells en l'aire, les teories arrauxades, capricioses, mancades de realitat material que les sostingui. Cal que aquest individu, que és mesurat i s'aferra fermament al món palpable, s'afirmi a través de la prudència irònica, tot repugnant els excessos romàntics i els perills dels gestos forassenyats. L'home prudent és, per tant, aquell que sap admetre tot allò possible, qualsevol límit mentre estigui ben definit, amb un legítim menyspreu pels sotracs de la tragèdia, un cop palesa la seva inutilitat. La ironia, la mesura i el seny són, per a l'autor, una aposta honesta per la continuïtat i per la realitat de la vida catalana. Per a la pervivència de la seva personalitat, al cap i a la fi, dins del triple marc que la condiciona: l'hispànic, el mediterrani i l'europeu.^[2]

D'una banda, l'obra de Ferrater s'inscriu dins del gènere (típic del segle xix encara que gairebé oblidat en l'actualitat) de l'assaig d'estudi de la psicologia col·lectiva dels pobles. Tanmateix, les virtuts catalanes que el filòsof subscriu provenen clarament d'Eugeni d'Ors, un dels principals ideòlegs del catalanisme, no obstant el disseny de la seva reflexió no és mancat d'originalitat i discrepància respecte el seu model.^[2]

D'altra banda, la noció de continuïtat, deu també alguna cosa a un altre filòsof llegit i estudiat a bastament per Ferrater com fou José Ortega y Gasset. A més, és oportú referir-se a un tercer i últim marc per situar Les formes de la vida catalana: l'obra Uchronie, del filòsof Charles Renouvier, atès que la versió castellana d'Uchronie va aparèixer a Buenos Aires en traducció de Ferrater l'any 1945, immediatament després de l'aparició de Les formes de la vida catalana. De Renouvier, Ferrater n'hauria extret una idea que és subjacent en tot el seu assaig i, de manera especial, en el prefaci: la personalitat com a base de la història, com a llibertat a través de la història.^[3]

• Les formes de la vida catalana a ferratermora.org