Mário Soares
Mário Alberto Nobre Lopes Soares (Lisboa, Portugal 1924 - 2017) va ser un polític portuguès, dues vegades Primer Ministre de Portugal i dues vegades també President de Portugal.
Biografia
[modifica]Nascut el 7 de desembre de 1924 a Lisboa. Es va llicenciar en Ciències Històrico-Filosòfiques a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa, l'any 1951, i en Dret, en la Facultat de Dret de la mateixa universitat, l'any 1957.
Morí el 7 de gener de 2017 en un hospital de la capital portuguesa.[1]
Acció política
[modifica]Mentre estudià a la universitat milità en el Partit Comunista Portuguès, sent l'encarregat de la secció juvenil.
Allunyat dels seus companys comunistes, l'abril de 1964, a Ginebra, Suïssa, Soares juntament amb Francisco Ramos da Costa i Manuel Tito de Morais crearen l'Acção Socialista Portuguesa (Acció Socialista Portuguesa). El 1968 Soares fou arrestat per la polícia militar (PIDE) durant el govern del general Salazar, conegut com a Estado Novo, i fou sentenciat per un tribunal a ser reclòs en una presó a la colònia de São Tomé al Golf de Guinea. Vuit mesos després aconseguí tornar a Portugal gràcies a la caiguda del dictador Salazar, que havia estat reemplaçat per Marcello Caetano.
El 1970 Soares s'exilià a Roma, i posteriorment, a París, Vincennes i Rennes. El 19 d'abril de 1973 l'Acció Socialista Portuguesa va esdevenir el Partit Socialista de Portugal, sent escollit secretari general del partit, a imatge del Partit Socialista d'Alemanya constituït per Willy Brandt.
L'1 de maig de 1974, després del 25 d'abril, data de la Revolució dels Clavells, Soares va desembarcar a la ciutat de Lisboa, retornant del seu exili a París. Va ser rebut entre una multitud de portuguesos entre els quals hi havia Álvaro Cunhal: ideològicament diferents, van pujar agafats del braç per primera i última vegada.
En el primer govern democràtic de Portugal Soares fou nomenat Ministre d'Afers Exteriors el 1975. En aquest càrrec va ser un dels ferms impulsors de la independència de les colònies portugueses, com Moçambic. Així mateix, el 1976 es decidí abandonar el territori de Timor-Leste, deixant les portes obertes per a la invasió indonèsia de Timor Oriental, que va provocar durant tres dècades la mort d'entre 100.000 i 180.000 soldats i civils van morir en combat o de fam.[2]
Primer Ministre
[modifica]El 1976 es realitzaren les primeres eleccions completament democràtiques de Portugal, aconseguint el Partit Socialista de Soares la victòria simple i necessitant la creació d'un govern de coalició amb el Partit Popular de Portugal, amb Soares com a Primer Ministre de Portugal. Davant una situació econòmica desastrosa, el govern de Soares emprengué mesures polítiques d'austeritat, les quals el feren molt impopular i generaren revoltes internes. El 1978, davant els embats polítics dels seus ex-companys comunistes, hagué de renunciar al seu càrrec.
Després d'una sèrie de governs conservadors, Soares torna a guanyar les eleccions el 1983, convertint-se de nou en Primer Ministre. En aquesta nova etapa Portugal accelerarà les converses per poder entrar a la Comunitat Econòmica Europea, aconseguint-ho el 1986.
Presidència de la República
[modifica]En les eleccions a la presidència del país, Soares vencé el 1986 el candidat conservador Diogo Freitas do Amaral per tan sols un punt de diferència percentual. El 1991 fou reelegit per continuar en el seu càrrec, aquest cop per més del 70% dels vots emesos.
El 1996 abandonà definitivament el seu càrrec, sent succeït pel també socialista Jorge Sampaio
Vida política postpresidencial
[modifica]
El 1999 fou escollit diputat pel Parlament Europeu entre aquell mateix any i el 2004. En aquella legislatura el Partit Socialista Europeu el presentà com a candidat a presidir el Parlament perdent davant la diputada popular Nicole Fontaine.
El 1991 fundà la seva pròpia Fundació, Fundació Mário Soares. El 1995 fo guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional. El 1998 fou guardonat amb el Premi Internacional Simón Bolívar pel govern de Veneçuela i la UNESCO, juntament amb Milad Hanna.
L'any 2005 es presentà com a candidat del Partit Socialista a les eleccions presidencials portugueses, intentant aconseguir així un tercer mandat. L'aparició del candidat independent socialista Manuel Alegre comportà la derrota del candidat oficialista davant el centrista Aníbal Cavaco Silva, que va vèncer en primera volta.[3]
Referències
[modifica]- ↑ «Mor qui va ser president de Portugal, Mario Soares, als 92 anys». 324.cat, 07-01-2017 [Consulta: 7 gener 2017].
- ↑ «Chega! The CAVR Report» (en anglès). Commission for Reception, Truth and Reconciliation in East Timor. [Consulta: 22 maig 2024].
- ↑ «El conservador Cavaco Silva vence en las presidenciales de Portugal» (en castellà). Cadena SER, 22-01-2006. [Consulta: 24 maig 2024].
Enllaços externs
[modifica]- (portuguès) Fundação Mário Soares
- (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional 1995 Arxivat 2010-03-23 a Wayback Machine.
1981: José López Portillo · 1982: Enrique V. Iglesias · 1983: Belisario Betancur · 1984: Grup de Contadora · 1985: Raúl Alfonsín · 1986: Universitat de Salamanca i Coïmbra · 1987: Javier Pérez de Cuéllar · 1988: Óscar Arias · 1989: Jacques Delors i Mikhaïl Gorbatxov · 1990: Hans-Dietrich Genscher · 1991: ACNUR · 1992: Nelson Mandela i Frederik de Klerk · 1993: Cascos Blaus a Iugoslàvia · 1994: Iàssir Arafat i Isaac Rabin · 1995: Mário Soares · 1996: Helmut Kohl · 1997: Guatemala i Unidad Revolucionaria Nacional Gutemalteca · 1998: Fatiha Boudiaf, Rigoberta Menchú, Fatana Ishaq Gailani, Somaly Mam, Emma Bonino, Graça Machel i Olayinka Koso-Thomas · 1999: Pedro Duque, John Glenn, Chiaki Mukai i Valeri Poliakov · 2000: Fernando Henrique Cardoso · 2001: Estació Espacial Internacional · 2002: Comitè Científic per la Investigació a l'Antàrtida · 2003: Luiz Inácio Lula da Silva · 2004: Programa Erasmus · 2005: Simone Veil · 2006: Fundació Bill i Melinda Gates · 2007: Al Gore · 2008: Ifakara Health Research and Development Centre, Malaria Research and Training Centre, Kintampo Health Research Centre i Centre d'Investigació en Salut de Manhiça · 2009: Organització Mundial de la Salut · 2010: The Transplantation Society i Organització Nacional de Trasplantaments · 2011: Bill Drayton · 2012: Moviment Internacional de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja · 2013: Institut Max Planck · 2014: Programa Fulbright · 2015: Viquipèdia · 2016:Conferència de l'ONU sobre el canvi climàtic · 2017: Hispanic Society of America |
