Mitologia basca

La mitologia basca és el conjunt de creences i mites precristians dels bascos. Tot i la intensa cristianització soferta en l'últim mil·lenni i les persecucions de la Inquisició, el poble basc ha conservat nombroses llegendes que parlen d'una mitologia pròpia molt antiga. Aquesta mitologia ha estat recollida al llarg del segle xx per estudiosos com J. M. Barandiarán i J. Caro Baroja, entre d'altres. Les llegendes de pobles veïns romanitzats, com les de l'Alt Aragó o Astúries mostren una sorprenent similitud.

L'antiga religió basca sembla estar centrada en una divinitat central de caràcter femení, que rep el nom de Mari. El seu consort masculí rep el nom de Maju o Sugaar.

Encara que hi ha nombroses referències a l'existència d'una divinitat celeste, anomenada Urtzi, i que podria ser assimilable al Júpiter romà o al Déu cristià, aquest sembla no tenir cap paper en les llegendes, i és probablement una incorporació d'origen exterior.

L'antiga religió basca és, per tant, de caràcter ctònic, i tots els seus personatges tenen el seu cau a la Terra i no al firmament, que sembla com un paratge buit pel qual Mari o Maju viatgen de muntanya a muntanya, o pasturen ramats de núvols.

Altres personatges de la mitologia basca són les lamies, els mairus, els iratxos, Basajaun, Gaueko, Tartalo, els galtzagorris, el drac primigeni o Herensuge, les sorgines o bruixes, els jentils, Aatxe, etc.

Les principals fonts d'informació sobre les creences no cristianes són:^[1]

• Estrabó, que esmenta el sacrifici de cabres i humans.
• Escriptors àrabs de l'època de la conquesta omeia d'Hispània.
• El diari del segle XII del pelegrí Aymeric Picaud.
• Diverses fonts medievals que fan referències a rituals pagans, inclosos els registres de la Inquisició.
• Col·leccions de mites i contes populars dels segles XIX i XX, com els recollits per José Miguel Barandiaran, que inclouen, amb diferència, el material més gran relacionat amb creences i pràctiques no cristianes.
• L'estudi modern dels topònims al País Basc.

Aide (Aidetikako, Aideko) és la deessa de l'aire i el vent. És una força sobrenatural que pot ajudar o oposar-se a les accions humanes. Segons la mitologia basca, el món té dos aspectes: Berezko (natural) i Aideko (sobrenatural, místic). Per actuar en el domini del primer és necessari emprar forces o mitjans naturals; mentre que en el segon, només val la pregària i la màgia. Aide es pot transformar en Lauso i en Lainaide (boira). Lauso i Aideko invoquen boires denses i núvols que poden ser beneficiosos, neutres o dolents. Tot i això, els núvols causants de tempestes sovint s'associen a Eate i al geni malvat Aidegaxto. També està relacionada amb una divinitat inferior anomenada Egoi, associada als vents del sud.

Amalur és la deessa de la terra. Està relacionada amb Mari, personificació de la natura i alhora divinitat superior que domina a tots els personatges mitològics.

Eate és el déu de les tempestes i catàstrofes naturals, a vegades associat amb el foc i el glaç.

Eguzki (Ekhi, Eki), la deessa del Sol. Protectora de la humanitat i enemiga de tots els mals esperits. Els antics bascos l'anomenaven "àvia"; i celebraven rituals en honor seu durant la posta de sol. Segons la llegenda, aquesta viatjava cada nit a Itxasgorrieta ("Els mars vermellosos"), sota terra, i retornava a l'úter de la seva mare, per tornar a renéixer el matí següent.

Ilargi (Ile, Ilazki), la deessa de la Lluna. Actua de vigilant nocturna i guardiana de la nit, del treball i dels nens. Castiga els lladres i en general els qui infringeixen la llei durant la nit.

Inguma, el déu dels malsons. Era considerat com una força malèfica que entrava a les cases de nit i causava malsons als residents, o fins i tot els matava mentre dormien.

Mari és la mare terra. Té el domini de les forces del clima i de l'interior de la terra. Entre les seves missions està castigar la mentida, el robatori i l'orgull. D'ella venen els béns de la terra i l'aigua dels déus.

Sugaar, el déu de les tempestes i els llamps. Té forma de drac o serpent. Sovint se'l relaciona amb una divinitat inferior, Orko (el déu dels trons), i amb Herensuge (el drac primigeni).

• Aatxe és un esperit que habita a les coves. És capaç de canviar la seva forma, i sovint se'l representa amb la forma d'un toro vermell.
• Akerbeltz és un dimoni amb forma de cabra.
• Basajaun, un ésser dels boscos, amb forma humana, el cos cobert de pèl i una cabellera molt llarga. La seva dona és la Basandere.
• Gaizkin és un esperit que es forma dins dels coixins i provoca malalties. L'única manera de desfer-ne l'encanteri és cremant-lo.
• Gaueko és l'esperit de la nit. És capaç de transformar-se en diferents animals.
• Gizotso és l'equivalent basc de l'home llop. Segons les llegendes, viu pel bosc i apareix de vegades a la nit, amb cadenes.
• Herensuge és un drac de set caps que menja humans.
• Iratxoak són petits dimonis que poden ser útils o entremaliats en funció de com se'ls tracti.
• Xan Artz, també anomenat Hachko, és fill d'una dona humana i un ós bru.
• Jentilak són gegants, sovint representats llançant rocs. Un d'ells és l'Olentzero, que un cop l'any porta regals als infants.
• Lamiak són nimfes amb peus d'ocell que habiten als rius i a les fonts.
• Mairu són gegants que construeixen dòlmens i cercles de pedra.
• Martin Txiki (o San Martin Txiki) és un ésser trampós i astut que roba coneixements secrets a base d'enganys.
• Odei és l'esperit natural del tro i la personificació dels núvols de tempesta.
• Sorginak són bruixes, ajudants de la deessa Mari.
• Tartalo és l'equivalent basc del ciclop, un gegant d'un sol ull.

La tardana cristianització que apuntava el pare José Miguel de Barandiarán a la seva obra L'home primitiu al País Basc, sobretot en aquelles parts allunyades de les vies d'accés romanes,^[2] va poder ser la causa de la pervivència de la primitiva religió basca fins a estadis molt tardans en comparació amb la resta d'Europa; mostra d'això serien les restes de sengles assentaments que els vilatans tenien com a estada de gentils als contraforts d'Aralar encara al segle XIII.^[3] La pervivència de l'entorn rural preeminentment agrícola fins pràcticament mitjans del segle XX ha permès transmetre gran part de les tradicions orals i no és estrany que així l'arquetip de Mari hagi sobreviscut fins a l'actualitat, encara que fos de vegades demonitzada i altres vegades sincretitzada per part de l'Església catòlica.

• Barandiaran, José Miguel. Diccionario ilustrado de mitología vasca y algunas de sus fuentes. Donostia, Baiona: Elkarlanean, 1993. ISBN 2998391. 
• Barandiaran, José Miguel. Mitología vasca. Tolosa: ESPER, 1989. ISBN 9788471484321. 
• Webster, Wentworth. Basque legends. Trieste Publishing, 2005.  (primera ed. 1879)
• Cerquand, Jean-François. Légendes et récits populaires du Pays Basque : Recueillis dans les provinces de Soule et de Basse-Navarre. Avberon, 2006.  (primera ed. 1876)
• Lurker, Manfred. Dictionary of gods and goddesses, devils and demons. Routledge, 1987, p. 104. ISBN 978-0-7102-0877-4. 
• Eliade, Mircea. Charles J. Adams. The Encyclopedia of religion. Volum 2. Macmillan, 1987, p. 81. ISBN 978-0-02-909710-6. 
• Sykes, Egerton. Who's Who in Non-Classical Mythology. Psychology Press, 2002. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mitologia basca

• Mitología. Eusko Ikaskuntza.