Monges Cartoixanes

Infotaula d'ordeCartoixanes
Emblema de la Cartoixa
TipusMonàstic semieremític, contemplatiu
Nom oficialMonges de l'Orde Cartoixà
Nom oficial llatíMoniales Ordinis Cartusiensis
SiglesO. Cart., O.C.
Altres nomsOrde de la Cartoixa
HàbitBlanc, amb túnica; vel negre
LemaStat Crux dum volvitur orbis (La Creu roman mentre la Terra gira)
ObjectiuOració, separació del món i cerca de Déu
FundacióEntre 1140 i 1150, Prébayon (Valclusa) per Beat Joan Hispà (redactor de la regla)
ReglaEstatuts de l'Orde de la Cartoixa (1222); estatuts propis des de 1973
PatronsSant Bru
Branques i reformesBranca femenina de l'Orde de la Cartoixa (1084)
Primera fundacióCartoixa de Prébayon, 1140-1150
Fundacions destacadesNonenque (Marnhagues-et-Latour), Notre-Dame de Reillanne, Trinità (Dego, Savona), Vedana (Sospirolo, Belluno), Modongmyeon Bankyaeri (Corea del Sud)
Fundacions a terres de parla catalanaReial Convent de Santa Maria de Benifassà (1967, Tinença de Benifassà, Baix Maestrat)
Lloc webhttp://www.chartreux.org/en/nuns/NUN.HTM

Les Monges de l'Orde de la Cartoixa o cartoixanes són un orde monàstic femení, branca femenina de l'Orde de la Cartoixa.

Història

[modifica]

L'origen de la branca femenina de la Cartoixa és fosc: el primer monestir, el de Prébayon a la Valclusa, s'afilia a l'orde entre 1140 i 1150, quan li demanaren de fer-ho al prior Joan Hispà de la cartoixa de Montrieux, que redactà una regla inspirada en la dels cartoixans, donant així origen a la branca femenina. Fins llavors, Prébayon havia estat subjecte a la regla de Sant Cesari d'Arle.

Seguien la mateixa regla de l'orde masculí, però els cartoixans adaptaren les seves constitucions, proposant un gènere de vida més cenobític, traient algunes característiques que feien de la Cartoixa un orde proper als eremítics: no hi hauria cel·les individuals com les dels cartoixans i l'ofici nocturn seria recitat i no cantat (llevats de les festes).

Fins al segle xx, només va haver-hi cartoixes femenines a França; en 1794, a causa de la Revolució francesa, van ser tancades totes. El 1816, algunes monges que havien sobreviscut van tornar a agrupar-se i van reviure l'orde.

Actualitat

[modifica]

Només després del Concili Vaticà II, les monges van poder seguir el mateix tipus de vida que els cartoixans. El 1973 s'aprovaren uns estatuts autònoms i constituïren un capítol general propi, independent del dels pares, que té lloc cada dos anys a la Gran Cartoixa, a continuació del dels pares, sota la presidència del prior de la Gran Cartoixa. Les monges depenen del ministre general dels monjos, però cada monestir és autònom i és regit per una priora, amb l'ajut d'altres monges: vicepriora, procuradora, mestra de novícies, etc.

A la fi del 2005, n'hi ha sis fundacions amb unes cinquanta monges, vint d'elles a França. Les fundacions són:

Bibliografia

[modifica]
  • Annuario Pontificio per l'anno 2007, Città del Vaticano: Libreria Editrice Vaticana, 2007. ISBN 978-88-209-7908-9.
  • Nathalie NABERT. Les moniales chartreuses. Ad Solem, 2009.

Vegeu també

[modifica]