Muàwiya ibn Abi-Sufyan

Muàwiya ibn Abi-Sufyan

Nom original	(ar) معاوية
Biografia
Naixement	603 (Gregorià) la Meca (Aràbia Saudita)
Mort	18 abril 680 (Gregorià) (76/77 anys) Medina (Aràbia Saudita)
Sepultura	Damasc
1r Califa omeia
28 juliol 661 – 27 abril 680 – Yazid I →
Governor of the Levant (en)
639 – 661 ← Abu-Ubayda ibn al-Jarrah – ad-Dahhak ibn Qays al-Fihrí →
Dades personals
Religió	Islam
Activitat
Ocupació	polític, governador, poeta, escriptor, califa
Família
Família	Omeies
Cònjuge	Qurayba bint Abi Umayya Maisun bint Bahdal
Fills	Yazid I  () Muàwiya ibn Abi-SufyanMaisun bint Bahdal
Pares	Abu-Sufyan ibn Harb   i Hind bint Utba
Germans	Yazid ibn Abi-Sufyan Utba ibn Abi-Sufyan ʻAnbasah ibn aby sufyān Juwayriyya bint Abi-Sufyan Ziyad ibn Abihi Ramla bint Abi-Sufyan

Muàwiya ibn Abi-Sufyan o Muàwiya I (àrab: معاوية بن أبي سفيان, Muʿāwiya ibn Abī Sufyān) (602 - 680) fou califa omeia sufyànida de Damasc (661 - 680). El seu pare Abu-Sufyan ibn Harb era un cap de clan de la Meca. La seva germana Umm-Habiba, que era vídua, es va casar amb Mahoma el 630. Poc després Abu-Sufyan es va sotmetre al Profeta i es va fer musulmà. Muàwiya potser ja havia adoptat les creences en secret des del 628.

El 634 el califa Abu-Bakr as-Siddiq el va enviar a Síria on va dirigir l'avantguarda de l'exèrcit manat pel seu germà Yazid ibn Abi-Sufyan, lluitant contra els romans d'Orient. Hauria pres part a la conquesta de Jerusalem el 637. Yazid va morir de pesta a Anwas i el 639 el califa Úmar ibn al-Khattab el va nomenar al seu lloc (potser governador del jund de Damasc, però no està clar si també el d'al-Urdunn; la seva autoritat s'hauria estès a Homs i Kinnasrin, però no al jund de Filistin) i el 640 va dirigir la conquesta de Cesarea de Capadòcia. El 644 va morir Umar i llavors Muàwiyya era governador de Damasc i al-Urdunn i almenys des d'aquest any Umayr ibn Sad al-Ansari ho era d'Homs (potser també de Kinnasrin). Una nota d'al-Baladhurí diu que Uthman ibn Affan va nomenar (o va confirmar el nomenament) de Muàwiya com a governador de Síria i d'Umayr com a governador d'Al-Jazira. També se li va confiar a Umayr el jund de Filistin però després fou revocat dels seus governs que van quedar reunits en mans de Muàwiya (vers 646 o 647). El 646 les forces del governador van arribar fins a Amòrion en territori romà d'Orient i va repoblar Trípoli, que els romans d'Orient van evacuar, amb jueus.^[1] La frontera efectiva va restar a la zona d'Adana.

Síria va quedar lliure de conflictes interns excepte de un menor causat per Abu Dharr que fou ràpidament dominat. Contra l'Imperi Romà d'Orient va lliurar combats a la seva flota, i va fer incursions a Xipre, Rodes i Sicília i el 655, amb 200 vaixells, va derrotar una flota de Constant II formada per entre 700 i 1.000 vaixells, en la batalla dels Pals.^[2]

Entre els oposats al califa Uthman ibn Affan no hi va haver sirians (656). El califa va cridar en ajut a alguns governadors entre els quals a Muàwiya, que va enviar un contingent que va fer mitja volta a Wadi l-Kura quan va saber que el califa havia estat assassinat. Va seguir la guerra civil entre Alí ibn Abi-Tàlib i els seus opositors a Bàssora i la Meca. Alí volia destituir Muàwiya com a governador i aquest va evitar prestar-li jurament i va fomentar l'hostilitat a Alí al qual acusava veladament de ser el responsable de la mort d'Uthman. Llavors Amr ibn al-As va acceptar secretament fer costat a Muàwiya amb la promesa de rebre quan fos possible el govern d'Egipte. Sota els seus consells Muàwiya va reunir una aliança de voluntats en favor de la seva causa i l'enviat d'Alí que demanava el jurament de fidelitat fou reenviat amb la notícia que Muàwiya s'alçava en revolta contra Alí «per haver mort Uthman». La batalla de Siffin va anar seguida de l'arbitratge que va estar dominat per Amr ibn al-As^[3] i el 658 aquest i altres notables van reconèixer Muàwiya com a califa.

El juliol del 658 Egipte era conquerit i Amr nomenat governador. Un intent de revolta favorable al sirià a Bàssora, dirigida per Ibn al-Hadhramí, va fracassar però la situació d'Alí era feble i de fet només controlava l'Iraq, Hijaz i el Iemen. És possible que a principis del 660 s'hagués ajustat una treva entre les dues parts després de quatre anys de combats de baixa intensitat. El juliol del 660 Jerusalem feia homenatge a Muàwiya i el gener del 661 Alí fou assassinat pel kharigita Ibn Múljam. La pujada al califat del seu germà al-Hàssan ibn Abi-Tàlib fou efímera atès que Muàwiya va avançar cap a l'Iraq amb un exèrcit i al-Hàssan va abdicar amb una compensació. El sirià va entrar a Kufa (entre el juliol i el setembre del 661).

Des de llavors es va dedicar a consolidar el seu poder. Va fortificar les ciutats de la costa siriana i Alexandria (obres acabades el 670). Després de la mort de Constant II el 668 va seguir una política agressiva per mar i Sicília fou atacada (669) al mateix temps que l'exèrcit de terra al nord d'Àfrica prenia Kairuan com a base de les seves incursions cap al territori de la moderna Algèria. Rodes fou ocupada el 672 i Creta el 674 i després unes expedicions navals dugueren al bloqueig de la mar de Màrmara i Constantinoble, bloqueig que va durar set anys (673 a 679), fins que la flota àrab fou destruïda pels genovesos. En aquestos anys es van fer expedicions anuals (as-sayfa) a Anatòlia. Internament els àrabs nòmades Qays Aylan no obeïen els oficials àrabs nomenats pel califa a al-Jazira. Muàwiya va instal·lar les tribus dels Múdar i els Rabia a les regions que van rebre el seu nom (Diyar Múdar i Diyar Rabia) i va separar del govern d'Homs el de Kinnasrin-Jazira que va formar jund separat. A l'Iraq les tribus Bakr ibn Wàïl i Banu Tamim només es van establir a Kufa i Bàssora en nombre limitat i van retornar a les seves pastures originals o es van establir a llocs més llunyans com el Khuzestan, Fars, Kirman i Sistan. El 665 el govern de Bàssora i Orient va passar a Ziyad ibn Abihi; en aquest «Orient» s'incloïa el Khorasan i Sistan, i províncies més llunyanes com Transoxiana, Vall de Ferganà, Zabulistan, Makran i Sind, i eren les tropes de Bàssora i en especial de les tribus de kays, tamim i bakr, les que van portar el pes de la lluita. Ziyad ibn Abih va controlar el seu govern de manera quasi autònoma i va enviar 50.000 guerrers tribals àrabs (amb les famílies) al Khorasan. Arreu els notables tribals (àixraf) que donaven suport als sufyànides eren la base del poder del califa. Els governadors de les províncies foren els seus parents o persones properes al seu cercle familiar.

Cap al final del seu regnat va haver de pactar pagar un tribut als romans d'Orient per poder fer front als mardaïtes. Va obligar a fer jurament al seu fill Yazid I com a successor, que tenia el suport dels kalbites, principal suport dels omeies sufyànides. Els Banu Hàixim que es podien sentir menyspreats van rebre beneficis del califa. Al jurament es van oposar Abd-Al·lah ibn az-Zubayr i al-Hussayn ibn Alí ibn Abi-Tàlib, al Hijaz, que van al·legar que era contrari al costum àrab.

Va morir el 680. El seu fill Yazid I el va succeir.

• Ubayd-Al·lah ibn Úmar

• C. H. Becker, The Expansion of the Saracens; the East (erstudi separat, després part de la Cambridge Medieval History, volum II, cap. 11)