Muntanyes Transantàrtiques

Muntanyes Transantàrtiques

Tipus	serralada
Localitzat a l'entitat geogràfica	Antàrtida
Localització
Continent	Antàrtida
Entitat territorial administrativa	Regió Antàrtica
85° S, 175° O / 85°S,175°O / -85; -175
Característiques
Altitud	4.528 m
Dimensió	300 () × 3.500 () km
Punt més alt	Mont Kirkpatrick  (4.528 m )
Material	roca ígnia
Superfície	584.000 km²
Història
Període	Cambrià

Les Muntanyes Transantàrtiques són una cadena muntanyosa antàrtica que s'estén (amb alguna interrupció) entre el cap Adare i la terra de Coats. Aquestes muntanyes divideixen l'Antàrtida oriental de l'occidental. Inclou els grups de muntanya continus però amb diversos noms que van de l'oest del Mar de Ross i els costats occidentals i sud de la Barrera de gel de Ross; també les muntanyes Horlick, les muntanyes Thiel, muntanyes Pensacola, Shackleton Range i muntanyes Theron.

Aquest nom va ser suggerit per l'ACAN (Comissió Assessora sobre noms a l'Antàrtida) nord-americana el 1962 i des d'aleshores és acceptat internacionalment.

La denominació «muntanyes Transantàrtiques» (anglès: Transantarctic Mountains ,) va ser utilitzat per primera vegada el 1960 pel geòleg estatunidenc Warren B. Hamilton.^[1] Va ser recomanat el 1962 pel «Comitè Consultiu sobre Nomenclatura Antàrtica» (Advisory Committee on Antarctic Names), un organisme estatunidenc per als noms geogràfics antàrtics. Aquesta apel·lació, purament descriptiva en contrast amb molts altres noms geogràfics del setè continent, és ara acceptada internacionalment.^{[AD 1]}

Les muntanyes Transantàrtiques s'estén amb una forma de sigmoide intermèdia entre una «S» i una S llarga «∫» sobre la major part de l'Antàrtida de la terra d'Oates, aproximadament 69° 15' de latitud sud a la terra de Victoria septentrional, fins a la terra de la Reina Isabel, a la costa austral de la mar de Weddell. Amb una longitud total al voltant dels 3.200 km, és una de les cadenes muntanyenques més llargues de la Terra.^[2] Discorre en dos terços de la seva longitud seguint tota la costa occidental de la mar de Ross, la part meridional de la qual està ocupada per la barrera de gel del mateix nom i separa el terç restant l'Antàrtida Oriental de l'Antàrtida Occidental. Limita als seus vessants occidental i meridional amb l'altiplà antàrtic i s'acosta al pol sud a menys de 300 km, aproximadament a 87° 30' de latitud sud.

Encara que han estat en suspens des del Tractat Antàrtic el 1959, cinc països han realitzat reivindicacions territorials sobre la cadena: Austràlia (Territori Antàrtic Australià), Nova Zelanda (Dependència de Ross), Xile (Territori Antàrtic Xilè), Regne Unit (Territori Antàrtic Britànic) i l'Argentina (Antàrtida Argentina). La part de la cadena que es troba a la terra de Marie Byrd roman sense reclamar.

Des de la punta de la Terra de Victòria fins a la serralada Wisconsin de les muntanyes Horlick, la serralada Transantàrtiques forma una barrera contínua d'entre 40 a 400 km d'amplària que segueix en paral·lel a la costa de la mar de Ross. La seva major amplària es troba entre la península d'Adare i la serralada USARP, a la terra de Victoria septentrional. S'estreny en molts llocs, especialment a la serralada Príncep Albert, a la serralada Cook i a la serralada Duncan. Només està intercalada per glaceres que flueixen des del indlandsis de l'Antàrtida Oriental cap a la mar de Ross.^[3] Així, la glacera Priestley separa la terra de Victòria septentrional de la seva part meridional; la glacera Byrd, separa aquesta última de la serralada Transantàrtiques central; la glacera Beardmore, separa aquesta última de la serralada de la Reina Maud; i la glacera Reedy separa aquesta última de les muntanyes Horlick.^[4]

Més enllà de la serralada Wisconsin, la serralada Transantàrtiques és discontínua: les muntanyes Horlick acaben amb la cadena Ohio, després estan la serralada Thiel, les muntanyes Pensacola i la serralada Argentina, aquestes dues últimes, separades per la glacera Support Force.^[3]

En els quatre grups de massissos més grans, des de la terra de Victòria fins a la serralada de la Reina Maud, hi ha pics que superen els 4.000 m m d'altitud. El 4.528 més alt, la muntanya Kirkpatrick, s'eleva a 4.528 m m. Més enllà de la serralada de la Reina Maud, l'altitud disminueix gradualment.^[5] I des de les muntanyes Horlick fins a la serralada Argentina, i també darrere de la part principal de la serralada Transantàrtiques, molts dels pics emergeixen de la capa de gel en forma de nunataks.^[3]

La serralada Transantàrtiqueses divideix en grups i en massissos:^[3]

Subdivisions de la serralada Transantàrtica

Subdivisió de 1r nivell	Subdivisió de 2n nivell	Subdivisió de 3r nivell	Punt culminant	Altitud (m)	Mapa topogràfic (segons l'USGS)
Terra de Victòria septentrional	Muntanyes USARP	Turons Wilson, serralada Daniels, becs Emlen, nunataks Outback, turons Helliwell, serralada Morozumi, nunataks Monument, turons Sequence	Big Brother Bluff	2.840
	Muntanya Bowers	Serralada dels Exploradors, serralada Posey, serralada Lanterman, massís Molar	Muntanya Marwick	2.590
	Muntanyes Freyberg	Serralada Alamein, serralada Salamander, Altures Gallipoli	Mont Camelot	2.590
	Muntanyes ANARE		Pic Drabek	2.090
	Muntanyes Concord	Serralada Everett, serralada Mirabito, serralada King, massís Leitch, serralada Quartzite occidental, serralada Quartzite oriental	Pic Thomson	2.350
	Muntanyes de l'Almirallat	Alçades Robinson, serralada Homerun, serralada Lyttleton, serralada Dunedin, serralada Dubridge, serralada McGregor, península Adare, península Hallett	Muntanya Minto	4.163
	Muntanyes Victòria	Serralada Millen, serralada dels Cartògrafs, serralada Barker, pics Lawrence, península Daniell, île Coulman	Muntanya Riddolls	3.295
	Muntanyes Southern Cross	turons Cabal, turons Lichen, serralada Taula, serralada Deep Freeze, serralada Arrowhead, serralada del Montagnard, Northern Foothills	Muntanya Hewson	3.720
Terra de Victòria meridional (Príncep Alberto i McMurdo)	Muntanyes del Príncep Alberto	serralada Eisenhower	Pic Timber	3.070
	Serralada Kirkwood		Muntanya Endeavour	1.810
	Serralada Convoy	turons d'Allan, turons de Coombs	Muntanya Brooke	2.675
	Zona de les valls seques de McMurdo	Serralada Clare, serralada Gonville i Caius, serralada Willett, serralada St Johns, serralada Olympus, serralada Asgard, turons Kukri	Shapeless Mountain	2.739
	Arxipèlag de Ross i península Brown	Illa Beaufort, illa de Ross, illa Black, illa White	Muntanya Erebus	3.794
	Muntanyes Quartermain	Muntanyes Lashly	Mont Feather	2.985
	Serralada de la Royal Society		Mont Lister	4.025
	Serralada Warren		Muntanya Guyon	2.541
	Serralada Boomerang		Bec Alligator
	Serralada Worcester		Muntanya Harmsworth	2.765
	Muntanyes Cook	Arestes Finger, serralada Conway, turons Brown	Mont Longhurst	2.846
	Muntanyes Darwin	turons Meteorite	Muntanya Ellis	2.330
	Serralada Britannia		Muntanya McClintock	3.492
Serralada Transantàrtica central	Serralada Churchill	Turons Darley, nunataks Lonewolf, nunataks Wallabies, nunataks All-Blacks, nunataks Wilhoite, nunataks Mizar, serralada dels Arpenteurs, serralada Swithinbank, serralada Nash, serralada dels Geòlegs, cordillera	Hunt Mountain	3.239
	Serralada de la Reine-Elizabeth	Turons Campbell, turons Taylor, serralada Frigate, serralada Holland, muntanyes Moore	Mont Markham	4.351
	Serralada Miller		Dôme Martin	2.680
	Serralada Reina Alexandra	Alçades Morris, turons MacAlpine, turons Colbert, muntanyes Adams, muntanyes Marshall, illa Buckley	Muntanya Kirkpatrick	4.528
Serralada de la Reina Maud	Serralada Commonwealth	Serralada Separation	Flat Top	4.000
	Serralada Hughes		Mont Kaplan	4.230
	Serralada Dominion		Mont Mills	2.954
	Serralada Supporters		Muntanya White	3.470
	Muntanyes Grosvenor	massís Otway	Pic Mom	3.260
	Muntanyes Barton		Muntanya Usher	3.648
	Monts Bush	Anderson Heights	Dôme Husky	3.581
	Muntanyes del Príncep Olaf	Pics Cathedral, turons Gabbro, serralada Lillie, Seabee Heights, turons Cumulus, massís Roberts	Muntanya Wade	4.084
	Muntanyes Duncan		Muntanya Schevill	1.997
	Serralada Herbert		Muntanya Fridtjof Nansen	4.069
	Serralada Quarles		Muntanya Ruth Gade	3.513
	Meseta Rawson		Muntanya Alice Gade	3.410
	Muntanyes Hays	Pics Medina, turons Karo, altiplà Nilsen, muntanyes Rawson	No nomenat	3.940
	Muntanyes Tapley		Butte Evans	2.570
	Muntanyes Gothic	Pics Organ Pipe	Muntanya Zanuck	2.526
	Serralada de Harold Byrd	Nunataks Fallone, chaîne Bender, becs Berry	Mont Mahan	1.260
	Escarp Watson	Meseta Califòrnia, altiplà Stanford, altiplà Michigan, turons Quartz, turons Caloplaca	Pic Teller	3.550
	Muntanyes La Gorce	Turons Davis	Muntanya Paine	3.330
Muntanyes Horlick	Serralada Wisconsin	Nunataks Ford, nunataks Gierloff, Long Hills	Pic Faure	3.941
	serralada Ohio		Mont Schopf	2.990
Muntanyes extremoorientals	Serralada Thiel	Massís Ford, turons Stewart	Cima Anderson	2.812
	Muntanyes Pensacola	serralada Patuxent, nunataks Rambo, serralada Neptune, turons Williams, turons Schmidt, serralada Forrestal, becs Cordiner, Massís Santa Teresita Massís Dufek	Pic England	2.150
	Serralada Argentina	Turons Schneider, pujols Panzarini	Muntanya Spann	925

Hi ha almenys una vintena de cims de més de 4.000 metres d'altitud a la serralada Transantàrtiques, i també hi ha dissert pics ultraprominents:^[5][6]

Les principals glaceres de la cadena Transantàrtiques són glaceres emissàries, originades a l'indlandsis de l'Antàrtida Oriental, que constrets en valls s'estenen, sent els més importants, en corrents glacials: és cas de la glacera David, a la Terra de Victoria meridional, que s'acaba a la llengua de gel Drygalski a la barrera de Ross; de la glacera Byrd, entre la Terra de Victoria meridional i la Serralada Transantàrtiques central; i de la glacera Scott, a la serralada de la Reina Maud, que alimenten la barrera de Ross.^[7] Altres glaceres emissàries són, de nord a sud, les glaceres Mariner, Aviator, Reeves, Mawson, Ferrar, Skelton, Mulock, Darwin, Nimrod, Beardmore, Shackleton, Amundsen i Reedy.^[3] Generalment són perpendiculars a l'orientació de la cadena, seguint grans falles geològiques, que permeten definir els seus grups i massissos. Les glaceres Rennick i Lillie tenen la particularitat de saltar directament a l'oceà Austral al nord de la terra d'Oates.^[3] El corrent glacial de la Fundació (o glacera Badia Bon Succés) i el seu afluent la glacera Academy, així com la glacera Support Force, són corrents glacials que voregen les muntanyes a l'extrem oriental de la cadena i que, a l'esatr molt poc restringits pel relleu, alimenten la barrera de gel Filchner-Ronne.^[7] Les glaceres secundàries s'originen als vessants de la cadena Transantàrtica i són glaceres de vall.

Els dos únics rius reconeguts del continent flueixen a la cadena Transantàrtica: l'Onyx i l'Alpheus.^{[AD 2]} Tots els altres cursos d'aigua són rierols. L'Onyx flueix durant uns trenta quilòmetres cap a l'oest, al costat oposat a la costa, a la vall de Wright, un de les valls seques de McMurdo, entre les serralades Olympus, al nord, i Asgard, al sud, per a desembocar al llac Vanda. Flueix una mitjana de dos mesos per any, generalment des de principis de desembre fins a principis de febrer, i la major part de l'aigua de desglaç s'evapora fins i tot abans d'arribar al llac.^[8] En aquesta vall, part de la neu que cau a terra es sublima i els sòls estan generalment secs.^[9] L'Alpheus està format per aigua de desglaç retinguda per la morrena lateral esquerra de la glacera Koettlitz, en el falda meridional de la serralada de la Royal Society, i acaba en un curs subglacial a l'estret de McMurdo.

Al final de Neoproterozoic, l'aparició d'un rift va provocar l'obertura del super-paleocontinent Rodinia, a través d'un sòcol constituït per gneis, esquistos i granit d'edat arqueana, visible solament a la regió de la glacera Nimrod. Aquest rift va comportar l'establiment d'un marge passiu a nivell de l'actual serralada Transantàrtica, associat a una important sedimentació, amb dipòsits de roques siliciclàstiques presents a les muntanyes Pensacola (formació de Hannah Ridge) i la serralada Transantàrtica central (grup de Beardmore). A la terra de Victoria meridional, el sòcol consta de roques metamòrfiques (formació de Horney, grups de Koettlitz i de Skelton) amb intrusions d'edat del Neoproterozoic al Càmbric primerenc.^[10]

Durant el període Càmbric, el moviment de les plaques es va invertir i va donar lloc a una zona de subducció. Això es va traduir en la compressió de les roques sedimentàries i magmàtiques existents, provocant un metamorfisme més o menys important, així com la formació de nombrosos plutons granítics.S'emeten roques volcàniques silicatades al nivell de la serralada de la Reina Maud i de la serralada Thiel. Els batòlits són responsables de la deformació dels estrats i del metamorfisme que va conduir a l'orogènia de Ross. Les roques siliciclàstiques i carbonatades d'edat càmbrica a ordovícica es van formar a les muntanyes Pensacola (formació de Patuxent) i a la serralada Transantàrtica central (grup de Byrd). A la terra de Victòria septentrional es troben presents tres terrans, interpretats com la presència de dues zones de subducció paral·leles, formant així dos arcs volcànics. El marge continental correspon al terrà de Wilson, compost per roques metamòrfiques amb intrusions des del Càmbric a l'Ordovícic Primerenc.^[10]. El terrà de Bowers, vorejat a banda i banda per les falles de Lanterman i de Leap Year, correspondria a la secció entre les dues zones de subducció, amb el seu arc volcànic; està compost per estrats siliciclàstics fosilífers i volcaniclàstics amb roques volcàniques màfiques rematades per conglomerats.^[10]. Finalment, el de la badia Robertson correspon a la resta de l'escorça oceànica i dels seus sediments formant un prisma d'acreció, compost per una seqüència de turbidites d'edat càmbrica a ordovícica i que, fortament plegat com el de Bowers, no obstant això, està poc metamorfosat.^[11]

Com a conseqüència d'aquests esdeveniments, va existir una cadena muntanyenca al nivell de l'actual cadena Transantàrtica. No obstant això, entre el final del Silúric i el començament del Devonià, va ser tallada la superfície d'erosió de Kukri, sense que resultés, no obstant això, en un peneplà.[El. 6] Una sedimentació significativa va conduir a la formació d'arenisca a arenita rica en quars al mig continental (grup de Taylor).^[12]. 7] A mesura que la subducció va continuar al llarg del Paleozoic, en la vora de l'oceà Panthalassa,[El. 2][El. 8] els arcs volcànics exhibeixen activitat magmàtica intermitent, en particular en la terra de Victòria septentrional i a la terra de Marie Byrd, amb extensions notablement a la Patagònia i a Austràlia meridional.^[12]. En el Carbonífer, no obstant això, aquesta activitat va romandre prou allunyada de la major part de la cadena Transantàrtica com perquè es vegi poc afectada per les deformacions —fins i tot experimentant una nova superfície d'erosió, coneguda com de Maia, en les capes devòniques i a vegades confosa amb la de Kukri— i per la sedimentació. En el cas contrari, aquests sediments van ser alliberats per la glaciació que es produeix al final d'aquest període.^[13]

Entre el Permià i el Triàsic, les conques sedimentàries de l'interior de la Terra de Victòria i una conca estructural van evolucionar cap a una conca d'abantpaís localitzada darrere de la cadena Transantàrtica central, probablement sota la influència de l'orogènia panafricana, així com una plataforma aïllada al nivell de la serralada Thiel, la qual cosa resulta en una continuació de l'acumulació de sediments, formant el grup de Victòria.^[12] Les arenisques del grup de Taylor i els sediments del grup de Victòria formen junts el supergrup de Beacon, que constitueix una gran part dels cims i crestes rocoses de la serralada Transantàrtica en la major part de la seva longitud. Els estrats associats amb el grup de Victòria es compon de diamictita d'origen glacial, de carbó i de shale, indicatius d'un clima temperat i humit i finalment de siltita i d'arenisca d'orígens diversos, però progressivament més volcàniques.Al començament del Juràsic, la influència de la subducció en la geologia de la regió arriba a la seva fi amb l'inici de la ruptura que condueix a la fracturació de Gondwana. La ruptura va ser probable1.000 ment iniciada per una ploma mantèl·lica, amb un magma ric en sílice (formacions de Hanson i del pic Shafer), seguit de l'aparició de la província magmàtica de Ferrar (formació d'Exposure Hill), de naturalesa basàltica i caracteritzada per dipòsits piroclàstics, en forma de lahars, bretxes i tobes, per bugades de lava de diversos centenars de metres de gruix i per intrusions de làmines que superen els 1.000 m m.^[12]. El context geològic podria explicar-se per una conca d'arc posterior i explicaria que el marge continental es desplaci després cap a l'exterior de la cadena. La fracturació del Gondwana va comportar una important reorganització dels blocs tectònics, en particular el d'Ellsworth-Whitmore que es mou i pivota, com uns altres a la regió, separant-se de la cadena Transantàrtica i unint-se a l'Antàrtida Oriental.^[14]

Aquestes limitacions tectòniques també condueixen a l'aixecament de la serralada des del Cretàcic.^[12] L'engruiximent de l'escorça continental indueix una frontera litosfèrica entre la vora del crató de l'Antàrtida Oriental i les zones d'atenuació cortical en la mar de Ross, amb l'aparició del rift de l'Antàrtida Occidental, i en la mar de Weddell.^[12]. L'aixecament culmina en l'Eocè i genera els relleus actuals, però es desconeix el seu origen. En tot cas, aquest procés aniria acompanyat de fractures i denudacions que segmentarien els diferents massissos al llarg d'aquestes falles majors. El producte d'aquesta erosió ompliria en gran manera les conques del rift Antàrtic occidental. El grup volcànic de l'estret de McMurdo va sorgir a principis de l'Eocè en la seva vora sud-oriental; inclou la muntanya Morning, la muntanya Discovery, la muntanya Erebus, la muntanya Terror, la muntanya Bird i la muntanya Melbourne. El seu vincle amb la província volcànica de la terra de Marie Byrd, en la vora oposada del rift, implica certament la presència d'una ploma mantèl·lica.^[15]. No es pot descartar la influència d'un rebot isostàtic en el Miocè en l'elevació de la serralada al llarg de la mar de Ross. Sigui com sigui, el relleu que constitueix probablement inicia la glaciació antàrtica.^[16]

• Gunter Faure; Teresa M. Mensing The Transantarctic Mountains – Rocks, Ice, Meteorites and Water (en anglès). Springer, 2010, p. 804. DOI 10.1007/978-90-481-9390-5. ISBN 978-1-4020-8406-5. 
• Damien Gildea Les montagnes de l'Antarctique– escalades dans les glaces du Sud (en francès). Traducció: Éric Vola. Bruxelles: Nevicata, 2010, p. 189. ISBN 978-2-87523-000-3. .
• David H. Elliot {{{títol}}} (en anglès). Londres: Geological Society, 2013. DOI 10.1144/SP381.14. 

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Muntanyes Transantàrtiques

• «Tectonics of the Transantarctic Mountains» (en anglès).
• «Transantarctic Mountains at Peakbagger.com» (en anglès).