Gneu Nevi

Gneu Nevi

Nom original	(la) Gnaeus Naevius
Biografia
Naixement	(la) Cnaeus Naevius 275 aC Càpua, antiga ciutat etrusca (Itàlia)
Mort	201 aC (73/74 anys) Útica (Tunísia)
Activitat
Ocupació	poeta, dramaturg, escriptor
Període	República Romana mitjana
Família
Pares	valor desconegut   i valor desconegut

Gneu Nevi (llatí: Gnaeus Naevius) va ser un poeta romà nascut probablement a la Campània aproximadament entre l'any 275 aC i 265 aC. Formava part de la gens Nèvia, una gens romana d'origen plebeu.

Se sap a través de Varró que va combatre a la Primera Guerra Púnica, que va començar l'any 264 aC i va durar vint-i-quatre anys. Va començar la seva carrera escrivint drames un gènere que havia introduït a Roma Livi Andrònic feia poc temps. Nevi va representar a Roma la seva primera obra l'any 235 aC, segons Aulus Gel·li. Es coneixen entre 30 i 40 títols de comèdies, moltes de les quals semblen adaptades del grec. Després, va escriure poesia èpica. També va escriure uns divertiments anomenats Ludi (jocs) o Saturae (sàtires). Se'n conserven alguns fragments. Va morir aproximadament l'any 202 aC.

Nevi, natural de la Campània, va lluitar en el bàndol romà durant la Primera Guerra Púnica. Inicià la seva tasca com a poeta dramàtic no gaire temps després que Livi Andrònic, entre els anys 235-231 aC, i aviat, gràcies al seu talent còmic, passà al davant del seu predecessor. La seva sàtira no s'arronsa ni tan sols davant d'Escipió, el qual, sorprès pel seu pare en una situació comprometedora, ha de tornar a casa amb una vestimenta inadequada. D'altra banda, es diu que es va guanyar l'hostilitat de la influent família dels Metels a causa d'aquest vers: «per voluntat del fat [és a dir, sense mèrits propis] els Metels esdevenen cònsols a Roma». D'aquesta manera, Nevi assenyala un vici de la política romana (ja que, segons confirmen els Fastos Consulars, durant molt de temps predomina un restringit nombre de noms gentilicis). A causa d'aquest vers, Nevi va ser empresonat. Va morir a finals del segle iii aC, segurament l'any 202 aC, a Útica.

Les obres de Nevi són les següents:

• Poema èpic: Bellum Poenicum.
• Obres dramàtiques:
  • Tragèdies: Aesiona (Hesiona), Danae, Equos Troianus, Hector proficiscens, Iphigenia, Lucurgus, Andromacha.
  • Praetextae: Clastidium, Lupus-Romulus (potser formada per dues obres independents), Veii (insegura).
  • Comèdies: Acontizomenos, Agitatoria, Agrypnuntes, Apella (insegura), Ariolus, Astiologa, Carbonaria, Chlamydaria, Colax, Commotria, Corollaria, Dementes, Demetrius, Dolus, Figulus, Glaucoma, Gymnasticus, Lampadio, Nagido, Nautae, Nervolaria, Paelex, Personata, Proiectus, Quadrigeniti (Quadrigemini?), Stalagmus, Stigmatias, Tarentilla, Technicus, Testicularia, Tribacelus, Triphallus, Tunicularia.
• Varia: Satura (insegura).

El desig d'una vida cultural pròpia del tipus grec és un al·licient pel naixement del drama a Roma. Els béns culturals grecs, que arriben a Roma com a botí des d'Itàlia meridional i Sicília, provoquen noves exigències i interessos, creant un context favorable pel naixement de la literatura. Un primer moment important per a la comèdia està marcat per Nevi, que, a més, també rep influències d'altres fonts d'origen itàlic.

El Bellum Poenicum, un poema èpic significatiu per a la seva època l'origen del qual es remunta a grans esdeveniments històrics, va ser compost per Nevi a partir d'una mirada retrospectiva cap a la seva pròpia experiència. La Primera Guerra Púnica suposa la conquesta de Sicília i consolida la unitat d'Itàlia. La nova identitat creada per aquests fets troba un reflex artístic en aquest poema èpic. L'obra es dividia en diversos llibres, tasca realitzada pel filòleg Octavi Lampadió al segle ii aC, i estava format per uns 4000-5000 versos. Estructura:

• El primer llibre narra un esdeveniment de l'any 263 aC. D'altra banda, és possible demostrar que en el llibre primer i en el tercer Nevi parlava de les aventures d'Enees. Si volem mantenir el nombre de llibres donats per la tradició, podem admetre que Nevi va incloure els fets prehistòrics com un excursus (excurs), procediment característic de l'èpica i de la monografia històrica (així és el poema, segons el contingut). En aquest primer llibre s'explica la fugida de Troia d'Enees i el seu pare Anquises amb els companys, i, com en el primer llibre de l'Eneida, Venus parla amb Júpiter durant una tempesta marina i l'heroi consola els seus homes.
• El segon llibre començava amb una assemblea dels déus, i probablement es narrava la trobada entre Enees i Dido. Es pot pensar fins i tot que la maledicció de Dido a Virgili (llibre IV) derivava de Nevi. La profecia d'un futur venjador no té a l'Eneida una funció estructural immediata, però en Nevi seria un pont entre el mite i el marc històric (Amílcar). L'episodi mític serveix com a fonament per a la comprensió del present; Nevi no actua de manera diferent als historiadors romans posteriors, els quals es remuntaven a èpoques passades per explicar els problemes del seu propi temps.
• En el tercer llibre es parlava de la fundació de Roma. Ròmul apareixia com a net d'Enees.
• Els últims quatre llibres tractaven els esdeveniments després de la Primera Guerra Púnica (cada llibre corresponia a cinc anys).

Igual que Livi Andronic, Nevi no es limita a un sol gènere literari. Com a poeta èpic s'inclou dins de la tradició hel·lenística, però ja és comparable a Livi Andronic. Obté el tema dels seus records personals, però també de relats romans. La seva relació amb Quint Fabi Pictor és discutida, i de vegades també el filocartaginès Filí d'Agrigent apareix com a possible font. Per a la llegenda dels orígens, s'ha proposat, a més de la tradició oral, Timeu de Tauromènion.

Les seves comèdies, molt apreciades, segueixen la línia de la Comèdia Nova (tot i que també de la Comèdia Mitjana), però extreuen la seva força còmica de fonts indígenes. Les tragèdies tenen similituds pel que fa a l'argument amb Èsquil (Hector proficiscens, Lucurgus) i Eurípides (Iphigenia), i algunes ja entren en competició amb les de Livi Andronic (Danae, Equos Troianus).

Nevi és considerat com el creador a Roma no només de l'èpica històrica, sinó també del drama històric. De la vestimenta oficial dels romans importants, la toga praetexta, el gènere que crea pren el nom de fabula praetexta o praetextata. Per exemple, el drama Clastidium tracta sobre la victòria de Marcel sobre el cabdill gal Viridomarus l'any 222 aC.

La independència de Nevi en relació als seus models està testimoniada per Terenci (Andria, 15-19), segons el qual Nevi hauria contaminat, és a dir, unit entre si, obres diferents. Un element important de la seva tècnica literària és la romanització: els títols de les obres són en part llatinitzats (com ja feia Livi Andronic). Trobem, per exemple, la presència del sufix –aria (Corollaria, «La comèdia de la corona», i Tunicularia, «La comèdia de la túnica»). D'altra banda, l'autor parla amb naturalitat del gust romà per la carn de porc, de ploraneres itàliques i de l'avarícia dels habitants de ciutats veïnes. Per aquest motiu, s'ha considerat que potser va ser també l'inventor de la comèdia d'ambientació romana, la Fabula togata. És també típicament romana la manca de diferències mètriques entre els diferents gèneres dramàtics.

Pel que fa a les obres dramàtiques, els versos tràgics i còmics obeeixen les mateixes lleis i mostren les mateixes al·literacions i el mateix ús de paraules derivades de la mateixa arrel. L'estil de la comèdia, tal com el coneixem amb Plaute, ja ha rebut influències de Nevi. Els ritmes són més variats en Nevi que no pas en la Comèdia Nova.

Igual que Livi Andronic, Nevi també utilitza de forma diferent el llenguatge en l'èpica i en el drama. En el Bellum Poenicum s'acostumen a distingir diferents nivells estilístics: els passatges mitològics i religiosos solen ser artístics i rics en al·literacions i assonàncies, mentre que les parts històriques són simples i de caràcter similar a les cròniques. La llengua de les parts històriques recorda la senzilla dignitat de les inscripcions triomfals romanes; com en les antigues representacions romanes de fets històrics, la realitat apareix tan plena de significat que fa innecessari qualsevol tipus d'ornament. A més, la dicció artística no està limitada al mite, ni la simplicitat a la història.

Finalment, trobem en Nevi elements determinants per a l'èpica llatina: la llatinització d'epítets homèrics compostos, el predomini del present com a temps de la narració i els rudiments d'una sintaxi textual èpica.

L'epitafi de Nevi afirma que després de la seva mort els habitants de Roma van deixar de saber parlar llatí. Aquest fet reflecteix la importància del seu èxit lingüístic segons els seus contemporanis. Ciceró compara l'art de Nevi amb el de l'escultor Miró. La llengua de Nevi era considerada l'expressió d'un llatí pur, tot i que una mica antiquat.

Plaute i Virgili van superar Nevi, motiu pel qual les obres d'aquest van perdre la seva qualitat d'imprescindibles i van desaparèixer. Del Bellum Poenicum existia una redacció no dividida en llibres; una altra, fragmentada en set llibres, remunta a Lampadió, gramàtic de l'època republicana (no sabem si aquest mateix autor va revisar al mateix temps el text). Els fragments conservats per Macrobi i pel Servibus Danielis, importants pel contingut, remunten probablement al famós gramàtic Eli Donat. Lexicògrafs com Noni Marcel i gramàtics com Priscià de Cesarea no coneixien ja l'obra completa, només determinats passatges.

Virgili està familiaritzat amb els tràgics llatins antics. L'Eneida recorda en alguns aspectes l’Equos Troianus de Nevi, però sobretot el Bellum Poenicum; en aquest la història correspon a l'acció principal, el mite al fons. En canvi, l'acció de l'Eneida es desenvolupa en una època mítica, i la història hi apareix com una profecia. Probablement Virgili deu a Nevi l'origen mític de la rivalitat ancestral entre Roma i Cartago. Després de l'exuberant abundància lingüística d'Enni, Virgili recupera a un nou nivell el camí de la senzilla dignitat d'expressió que distingeix Nevi.

El nostre coneixement de les comèdies de Nevi es basa en Marc Terenci Varró, Remi Palemó i els arcaistes del segle ii. L'edat mitjana sembla conèixer Nevi només com a poeta còmic. A partir de l'Humanisme es recullen els fragments de Nevi, tot i que durant molt de temps se'l situa a l'ombra d'Enni. L'interès del Romanticisme per Nevi, més arcaic que Enni, revifa la investigació.

Amb Nevi apareix per primera vegada a la literatura llatina un poeta amb un fort segell personal, perquè basant-se en la seva pròpia experiència crea l'èpica històrica romana i la praetexta. Un mèrit aconseguit per Nevi és la llatinització dels epítets homèrics compostos; només Enni assolirà l'hexàmetre. D'altra banda, el vigor lingüístic de les seves comèdies anticipa a Plaute.^[1]

• von Albrecht, Michael, Historia de la Literatura romana. Desde Andrónico hasta Boecio, Barcelona, Herder 1997-1999, vol I.
• Kytzler, Bernhard, Breve diccionario de autores griegos y latinos, Madrid, Gredos, 1989.

• The Latin Library: fragments de Nevi en llatí