Punt cardinal

Punts cardinals
Nord-est
Sud-est
Sud-oest
Nord-oest
Brúixola

Els punts cardinals són un sistema de referència cartesià per a representar l'orientació en un mapa.

Hom anomena punts cardinals les quatre[1] direccions o punts principals de la brúixola que al seu torn se subdivideixen mitjançant bisectrius, generant quatre punts més. L'esquema obtingut es coneix com a Rosa dels vents, usada en navegació des de temps ancestrals. Aquesta cobreix les 8, 16 o 32 direccions esquematitzades del moviment en dues dimensions.

Segons algunes opinions, el terme «cardinal» prové del llatí «cardinalis». Amb el mateix significat de principal o essencial.[2]

Al llarg de la història, les distintes cultures han assignat distints valors i símbols a cada direcció.

Orientació

[modifica]

L’acció i efecte d’orientar-se, determinar l’orientació d’un edifici o d’una persona, es pot efectuar de diverses maneres.[3][4]

Quatre punts

[modifica]

Cardinal significa principal, fonamental, superior.[5] Segons això els «punts cardinals» són els principals.

Nord (dalt), Sud (baix), Oest (esquerra o occident) i Est (dreta o orient) amb quatre angles de noranta graus:

Vuit punts

[modifica]

Rosa dels vents amb vuit angles de 45 graus. En sentit de les agulles del rellotge els punts són:

  • Nord (N)
  • Nord-est (NE)
  • Est (E)
  • Sud-est (SE)
  • Sud (S)
  • Sud-oest (SO)
  • Oest (O)
  • Nord-oest (NO)

Els vuit vents principals de l’antiga Grècia foren representats a la Torre dels vents.[6][7][8][9]

Onofre Pou, a l'obra Thesaurus puerilis, va indicar els noms de setze vents en llatí.[10][11]

Setze punts

[modifica]
Rosa dels vents de setze punts

Rosa dels vents amb setze angles de 22,5 graus. En sentit horari els punts són:

  • Nord (N)
  • Nord-nord-est (NNE)
  • Nord-est (NE)
  • Est-nord-est (ENE)
  • Est (E)
  • Est-sud-est (ESE)
  • Sud-est (SE)
  • Sud-sud-est (SSE)
  • Sud (S)
  • Sud-sud-oest (SSO)
  • Sud-oest (SO)
  • Oest-sud-oest (OSO)
  • Oest (O)
  • Oest-nord-oest (ONO)
  • Nord-oest (NO)
  • Nord-nord-oest (NNO)

Origen germànic dels noms

[modifica]
Rosa dels vents romana de dotze punts.

Durant el període migratori, els noms germànics de les direccions cardinals van entrar a les llengües romàniques, on van substituir els noms llatins borealis (o septentrionalis) per nord, australis (o meridionalis) amb sud, occidentalis amb oest i orientalis per est. És possible que algunes persones del nord utilitzessin els noms germànics per a les direccions intermèdies. Per tant, l'orientació medieval escandinava hauria implicat una rotació de 45 graus de les direccions cardinals.[12]

  • est (*aus-t-) de la paraula per aurora. La forma protoindoeuropea és * austo-s de l'arrel * aues - 'brillar (vermell)'.[14] Vegeu Ēostre.
  • sud (*sunþ-), derivat del protoindoeuropeu * sú-n-to-s de l'arrel * seu - 'bullir, bullir'.[15] Similar amb aquesta arrel és la paraula Sol, per tant la regió del Sol.

Més enllà de la geografia

[modifica]

Les direccions cardinals o punts cardinals de vegades es poden estendre per incloure la posició vertical (elevació, altitud, profunditat): nord i sud, est i oest, amunt i avall; o matemàticament les sis direccions dels eixos x, y i z en coordenades cartesianes tridimensionals. Els mapes topogràfics inclouen l'elevació, normalment mitjançant corbes de nivell. Alternativament, l'angle d'elevació es pot combinar amb la direcció cardinal (o, de manera més general, l'angle azimut arbitrari) per formar un sistema de coordenades esfèriques local.

En astronomia

[modifica]

En astronomia, els punts cardinals d'un cos astronòmic tal com es veu al cel són quatre punts definits per les direccions cap a les quals es troben els pols celestes en relació amb el centre del disc de l'objecte al cel.[17][18] Una línia (un gran cercle a l’esfera celeste) des del centre del disc fins al pol nord celeste tallarà la vora del cos (el limb) al punt nord. Aleshores, el punt nord serà el punt de l'extremitat més proper al pol nord celeste. De la mateixa manera, una línia des del centre fins al pol celeste sud definirà el punt sud per la seva intersecció amb el limbe. Els punts en angle recte amb els punts nord i sud són els punts est i oest. Anant al disc en el sentit de les agulles del rellotge des del punt nord, es troba per ordre el punt oest, el punt sud i després el punt est. Això és oposat a l'ordre d'un mapa terrestre perquè es mira cap amunt en lloc de cap avall.

De la mateixa manera, quan es descriu la ubicació d'un objecte astronòmic en relació amb un altre, nord significa més a prop del pol celeste nord, est significa en una ascensió recta més alta, sud significa més a prop del pol celeste sud i oest. significa en una ascensió dreta inferior. Si un està mirant dues estrelles que es troben per sota de l'estrella polar, per exemple, la que està a l'est serà realment més a l'esquerra.

Variacions culturals

[modifica]

En moltes regions del món, els vents predominants canvien de direcció estacionalment i, en conseqüència, moltes cultures associen vents específics amb noms amb direccions cardinals i intercardinals. Per exemple, la cultura grega clàssica va caracteritzar aquests vents com Anemoi.

A l'Europa premoderna, de manera més general, entre vuit i 32 punts de la brúixola (direccions cardinals i intercardinals) rebien noms. Aquests sovint corresponien als vents direccionals de la mar Mediterrània (per exemple, el sud-est estava vinculat al Xaloc, un vent del Sàhara).

Els colors particulars s'associen en algunes tradicions amb els punts cardinals. Aquests són típicament colors naturals de la percepció humana més que colors primaris òptics.

Moltes cultures, especialment a Àsia, inclouen el centre com a cinquè punt cardinal.

Nord d'Euràsia

[modifica]
Nord d'Euràsia N E S W C Font
Eslaus — [19]
Xina [20][21]
Ainus [22][23]
Pobles turquesos [22]
Calmucs — [24]
Tibet [22]

Les cultures d'Àsia central, d'Europa de l'Est i del nord-est asiàtic sovint tenen tradicions que associen els colors amb quatre o cinc punts cardinals.

Els sistemes amb cinc punts cardinals (quatre direccions i el centre) inclouen els de la Xina premoderna, així com les cultures tradicionals turca, tibetana i ainu. En la tradició xinesa, el sistema de cinc punts cardinals està relacionat amb I Ching, el Wu Xing i els cinc planetes a simple vista. En l'astrologia tradicional xinesa, el cinturó zodiacal es divideix en els quatre grups de constel·lacions corresponents a les direccions.

Cada direcció s'identifica sovint amb un color i (almenys a la Xina) amb una criatura mitològica d'aquest color. Els termes geogràfics o ètnics poden contenir el nom del color en lloc del nom de la direcció corresponent.[20][21]

Exemples

[modifica]

Est: Verd (青"qīng" correspon tant al verd com al blau); primavera; Fusta

Tsingtao: "Green Island", una ciutat a la costa est de la Xina
Ucraïna Verda

Sud: Vermell; Estiu; Foc

Riu Roig: al sud de la Xina
Rutènia vermella
Jueus vermells: un grup semimitològic de jueus
Croàcia vermella
Mar Roja

Oest: Blanc; tardor; Metall

Ovella Blanca turcomana
Akdeniz, que significa 'Mar Blanc': Mar Mediterrani en turc
Bàltics, paraules bàltiques que contenen la tija balt- ("blanc")
Belarús, que significa "Rússia Blanca"
Rússia blanca
Sèrbia Blanca
Croàcia Blanca

Nord: Negre; Hivern; Aigua

Heilongjiang: província del "riu Drac Negre" al nord-est de la Xina, també riu Amur
Kara-Khitan Khanate: "Kitans negres" originaris del nord de la Xina
Karadeniz, que literalment significa 'Mar Negre': Mar Negre en turc
hongaresos negres
Rutènia negra

Centre: groc; Terra

Huangshan: "Muntanya groga" al centre de la Xina
Huang He: "Riu Groc" al centre de la Xina
Horda d'Or: "Exèrcit central" dels mongols

Món àrab

[modifica]

Els països on s'utilitza l'àrab es refereixen a les direccions cardinals com Ash Shamal (N), Al Gharb (O), Ash Sharq (E) i Al Janoob (S). A més, Al Wusta s'utilitza per al centre. Tots cinc s'utilitzen per a noms de subdivisions geogràfiques (wilayahs, estats, regions, governorats, províncies, districtes o fins i tot pobles), i alguns són l'origen d'alguns topònims del sud ibèric (com l'Algarve, Portugal i La Axarquía, Espanya).

Nadius americans

[modifica]

A Mesoamèrica i Amèrica del Nord, una sèrie de cosmologies indígenes tradicionals inclouen quatre direccions cardinals i un centre. Alguns també poden incloure a dalt i a sota com a direccions i, per tant, se centren en una cosmologia de set direccions. Entre els Hopi del sud-oest dels Estats Units, les quatre direccions cardinals anomenades no són nord, sud, est i oest, sinó que són les quatre direccions associades als llocs de la sortida i la posta del sol als solsticis d'hivern i d'estiu.[25][26][27][28] Cada direcció pot estar associada a un color, que pot variar molt entre les nacions, però que sol ser un dels colors bàsics que es troben a la natura i pigments naturals, com el negre, el vermell, el blanc i el groc, amb aspectes ocasionals de blau, verd, o altres tonalitats.[29] Hi pot haver una gran varietat en el simbolisme del color, fins i tot entre cultures properes geogràficament.

Índia

[modifica]

Deu deïtats hindús, conegudes com els Lokapala, han estat reconegudes a les escriptures clàssiques índies, simbolitzant les quatre direccions cardinals i quatre intercardinals amb les direccions addicionals de Zenit i Nadir. Cadascuna de les deu direccions té el seu propi nom en sànscrit.[30]

Austràlia indígena

[modifica]

Alguns indígenes australians tenen direccions cardinals profundament arrelades a la seva cultura. Per exemple, el poble Warlpiri té una filosofia cultural profundament connectada a les quatre direccions cardinals[31] i el poble Guugu Yimithirr utilitzen direccions cardinals en lloc de direcció relativa fins i tot quan indiquen la posició d'un objecte proper al seu cos.

La direcció precisa dels punts cardinals sembla ser important en els arranjaments de pedra dels aborígens.

Moltes llengües aborígens contenen paraules per a les quatre direccions cardinals habituals, però algunes contenen paraules per a 5 o fins i tot 6 direccions cardinals.[32]

Vents i punts cardinals

[modifica]

Els antics grecs consideraven quatre vents principals : Bòreas, Notos, Euros i Zèfir, que coincideixen amb els punts cardinals, però n'hi havia altres de secundaris, de menys anomenada, com Argest, el del nord-est.[33]

Teofrast escrigué un tractat sobre els vents: περὶ ἀνέυων (Peri aneuon", Sobre el vent.[34]

La Torre dels vents és un exemple històric de la importància donada als vents i als punts cardinals.[6][7][8][9]

Història de la rosa dels vents a la cartografia

[modifica]
Rosa dels vents de l'Atles Català, atribuït a Cresques Abraham i datat al voltant de 1375. La primera rosa dels vents documentada de la història.
Ramon Muntaner i els vents

Els vaixells de guerra navegaven amb rems i veles. La navegació de vela era molt important. A l'obra de Muntaner hi ha algunes referències precises sobre els vents i els rumbs.

« ... aquesta és rahó: car ells havien lo vent de Lebeig tant complit ques podien a orçar per lur viatge affer. E nos no podiem sobrepujar al vent, peró com erem puix baix que ells no eren... »
— Capítol VIII
[35]
« ... E tantost com lo senyor rei d'Aragó fou en terra les galeres van batre de rems, e a aquell punt que elles bateren de rems l'estol del rei Carles no havia passada la coha de la Volp, e les XXII galees pensaren d'arribar, e faeren vela, que el vent era a l'osta, e a rems e a veles pensaren d'anar vers l'estol del rei Carles... »
— Capítol LXVII
[36]
« Et con lo senyor rey fo a la Font de l'Or et veé la meraveyla de tantes veles qui venien ab lo vent a la boyra, que era meraveylós... »
— Capítol LXVIII
[37]
« ... Que us dire? Qu’entre aquell dia e la nuyt e l'endemà ells foren en la mar de Cap de Creus, en tro a XXV milles en mar sobre el Cap : e com lo sol fo post, ab les veles acostarensen a terra, e feren la via de Cadaqués, quel ventijol era defora al exaloquet : si que a hora de bona paraula foren a dos illes prop de Cadaqués ... »
— Capítol CXXX
[38]

Els punts cardinals han estat. des de sempre, associats als vents. L'origen de la rosa dels vents es troba en la Cartografia portolana, ja que un dels elements centrals d'aquesta cartografia és la xarxa de vents, que en un primer moment resulta de la intersecció dels setze rumbs o -més endavant- dels trenta-dos rumbs sobre un punt del mapa. Habitualment una carta portolana tenia setze d'aquestes interseccions, cada una de les quals és una rosa dels vents implícita. Així mateix quan les brúixoles passaren de ser un tros de pedra imant surant sobre un líquid a disposar d'un mecanisme de pern fix, a mitjan segle xiv, calia que incorporessin algun element dibuixat sobre el fons per facilitar el correcte posicionament de les cartes nàutiques, que -si més no- a finals d'aquell segle ja devien tenir unes característiques relativament similars a les actuals..

Però el primer que feu servir en un mapa un estel de vuit puntes amb la intenció d'assenyalar un punt cardinal fou Angelí Dolcet, les tres obres que se li atribueixen (1330-1339) porten una estel de puntes iguals situades al nord de les seves cartes portolanes, símbol que s'oposa a altres d'iconografia diferent situats al ponent, al migjorn i al llevant dels seus mapes. És de destacar que en el mapa de la Col·lecció Corsini Florència l'estel és situat cap a l'interior de mapa i inserit en una xarxa de vents, amb la qual cosa de cada punta en surt una línia de rumb dirigida a cada un dels punts cardinals. En qualsevol cas, aquest disseny general representava l'estel polar i era el signe distintiu del nord magnètic.

No és, però, fins a l'Atles català en què la rosa dels vents adquireix totes les característiques modernes:

  • És un signe independent de qualsevol altre element iconogràfic.
  • Adquireix una posició visualment rellevant en el mapa, per la qual cosa és desplaçada a l'oest en lloc d'estar situada al nord.
  • És l'únic element ornamental destinat a indicar l'orientació o els vents.
  • En cada punta s'assenyala el nom del vent a què correspon.
  • Disposa de tres subdivisions menors entre cada punta, que sumades a les principals fan un total de trenta-dues direccions, pròpies de les brúixoles de pern fix.
  • La punta que indica el nord té una forma diferent de les altres, molt pròxima a la flor de lis, dibuix que s'acabarà imposant i que probablement és una deformació d'aquest disseny inicial..

El fet que els noms dels vents apareguin en italià ha fet suposar que reprodueix un model anterior extern al taller dels Cresques, potser elaborat pel mateix Dolcet; però les característiques tècniques fan més probable que es tracti de la reproducció del dibuix interior de les brúixoles que fabricaven els Cresques, i Mallorca és l'únic lloc on els cartògrafs fabriquen brúixoles.

  • En el text explicatiu de l’Atles es donen els vuit termes catalans dels vents: tramuntana, grech, levant, exeloch, migjorn, lebeg, ponent, mestre.[39]

Però les innovacions dels Cresques no seran incorporades plenament pels altres cartògrafs, tot i que aviat es dibuixen roses de brúixola. Però fins a la segona meitat del segle xv la seva posició física segueix el model fixat per Dolcet, com a element que simbolitza únicament el nord.

Posteriorment, sobretot al segle xvi, les roses dels vents són indicatives del valor ornamental del mapa i resulta habitual que en aquests se n'hi dibuixin amb una gran abundància, fins al punt que en alguns se n'hi poden arribar a trobar fins a setze, de diferents tipus i mides.

La rosa dels vents, al costat de l'escala gràfica, són els únics elements de la cartografia portolana que han resistit el pas del temps i encara s'utilitzen actualment.

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «punt cardinal». GEC. Arxivat de l'original el 2024-06-01. [Consulta: 2 octubre 2020].
  2. ↑ «cardinal». Search Online Etymology Dictionary. Arxivat de l'original el 2024-06-01. [Consulta: 24 maig 2024].
  3. ↑ «Optimot. Consultes lingüístiques». Llengua catalana. Arxivat de l'original el 2024-05-24. [Consulta: 24 maig 2024].
  4. ↑ Camacho, J.C.P.. Manual de Cartografía (en castellà). Euned, 1997, p. 45. ISBN 978-9977-64-898-9.  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  5. ↑ Roca, P.F.M.. Diccionario etimológico de la lengua castellana, precidido de unos Rudimentos de etimología (en castellà), 1856, p. 223.  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  6. ↑ 6,0 6,1 Kienast, H.J.. The Tower of the Winds in Athens. Archaeological Receipts Fund, 2008. ISBN 978-960-214-614-9 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  7. ↑ 7,0 7,1 Pelet, A. La Tour des vents à Athènes, par Auguste Pelet ... (en francès). Clavel-Ballivet, 1861 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  8. ↑ 8,0 8,1 Le Magasin pittoresque, 1851, p. 185 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  9. ↑ 9,0 9,1 Pelet, A. Description des monuments grecs et romains exécutés en liège (en francès), 1876, p. 3 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  10. ↑ Pou, O. Thesaurus puerilis (en llatí). ex typographia Iacobi à Cendrat, 1600, p. 1.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  11. ↑ Margarit, A.M.B.. Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1984, p. 102 (Estudis de llengua i literatura catalanes). ISBN 978-84-7202-680-3.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  12. ↑ per exemple, Weibull, Lauritz. De gamle nordbornas väderstrecksbegrepp. Scandia 1/1928; Ekblom, R. Alfred the Great as Geographer. Studia Neophilologica 14/1941-2; Ekblom, R. Den forntida nordiska orientering och Wulfstans resa till Truso. Förnvännen. 33/1938; Sköld, Tryggve. Isländska väderstreck. Scripta Islandica. Isländska sällskapets årsbok 16/1965.
  13. ↑ entrada 765-66 del Indogermanisches etymologisches Wörterbuch
  14. ↑ 14,0 14,1 entrada 86-7 del Indogermanisches etymologisches Wörterbuch
  15. ↑ entrada 914-15 del Indogermanisches etymologisches Wörterbuch
  16. ↑ entrada 1173 del Indogermanisches etymologisches Wörterbuch
  17. ↑ Rigge, W. F Popular Astronomy, 26, 1918, pàg. 373. Bibcode: 1918PA.....26..373R. «rigge1918»
  18. ↑ Meadows, Peter. «Solar Observing: Parallactic Angle». Arxivat de l'original el 7 February 2009. [Consulta: 15 novembre 2013].
  19. ↑ Ukrainian Soviet Encyclopedic dictionary, Kiev, 1987.
  20. ↑ 20,0 20,1 «Cardinal colors in Chinese tradition». Arxivat de l'original el 21 February 2007. [Consulta: 17 febrer 2007].
  21. ↑ 21,0 21,1 «Chinese Cosmogony». Arxivat de l'original el 18 desembre 2010. [Consulta: 17 febrer 2007].
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 «Colors of the Four Directions». Arxivat de l'original el 13 setembre 2010. [Consulta: 16 maig 2010].
  23. ↑ Nobuko B. McNeill «Còpia arxivada». International Journal of American Linguistics, 48, 7-1982, pàg. 339–342. Arxivat de l'original el 2023-08-14 [Consulta: 26 maig 2024]. «In Ainu [...] siwnin means both 'yellow' and 'blue' and hu means 'green' and 'red'.»
  24. ↑ Krupp, E. C: "Beyond the Blue Horizon: Myths and Legends of the Sun, Moon, Stars, and Planets", page 371. Oxford University Press, 1992
  25. ↑ University of Arizona Press, ed., ISBN 978-0-8165-1789-3, <https://archive.org/details/hopidictionaryho0000unse>
  26. ↑ Gunter Narr Verlag, ed., ISBN 3-87808-081-6
  27. ↑ The Plimpton Press, ed., <http://curtis.library.northwestern.edu/curtis/viewPage.cgi?showp=1&size=2&id=nai.12.book.00000333&volum=12#nav>[Enllaç no actiu]
  28. ↑ Government Printing Office, ed., <https://archive.org/details/tusayankatcinas00fewk/page/258/mode/1up?q=cardinal>
  29. ↑ Anderson. The Personifications of Celestial Water: The Many Guises of the Storm God in the Pantheon and Cosmology of Teotihuacan, 2013. 
  30. ↑ H. Rodrigues. «The Dikpalas». www.mahavidya.ca, 22-04-2016. Arxivat de l'original el 12 agost 2018. [Consulta: 12 agost 2018].
  31. ↑ Ngurra-kurlu: A way of working with Warlpiri people Pawu-Kurlpurlurnu WJ, Holmes M and Box L. 2008, Desert Knowledge CRC Report 41, Alice Springs
  32. ↑ Orientations of linear stone arrangements in New South Wales Hamacher et al., 2013, Australian Archaeology, 75, 46–54 Arxivat 2013-06-17 a Wayback Machine.
  33. ↑ Mayhew, R. Theophrastus of Eresus: On Winds. Brill, 2017, p. 103. ISBN 978-90-04-35183-7 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  34. ↑ Theophrastus of Eresus on winds and on weather signs.
  35. ↑ Mallol, M.T.F.. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, 2003, p. 332. ISBN 978-84-7283-670-9 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  36. ↑ Muntaner, R.; de Bofarull y de Brocá, A. Crónica catalana de Ramón Muntaner: texto original ... (en castellà). J. Jepús, 1860, p. 115 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  37. ↑ Muntaner, R.; Catalans, I.E.; Filològica, S. La Crònica de Ramon Muntaner : edició i estudi: (pròleg - capítol 146) / Josep Antoni Aguilar Àvila. Institut d'Estudis Catalans, Secció Filològica, 2015, p. 367. ISBN 978-84-9965-265-8 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  38. ↑ Muntaner, R.; Lanz, K.F.W.. Chronica. Literarischer Verein, 1844, p. 241 [Consulta: 20 agost 2021].  Arxivat 2024-06-01 a Wayback Machine.
  39. ↑ Verger, V.M.R.. Cartografia històrica dels Països Catalans. Publicacions de la Universitat de València, 2008, p. 82. ISBN 978-84-370-7088-9.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.

Bibliografia addicional

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Punt cardinal
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Punt_cardinal&oldid=34047269#Vuit_punts»