Operation Petticoat
  | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Blake Edwards |
| Protagonistes | |
| Producció | Robert Arthur |
| Dissenyador de producció | Alexander Golitzen |
| Guió | Stanley Shapiro i Maurice Richlin |
| Música | Henry Mancini i David Rose |
| Fotografia | Russell Harlan |
| Muntatge | Ted J. Kent i Frank Gross |
| Vestuari | Bill Thomas |
| Productora | Universal Pictures |
| Distribuïdor | Universal Pictures i Netflix |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
| Estrena | 1959 |
| Durada | 124 min |
| Idioma original | anglès |
| Color | en color |
| Recaptació | 23.300.000 $ (Estats Units d'Amèrica) |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia i cinema bèl·lic |
| Tema | Segona Guerra Mundial i guerra submarina |
| Lloc de la narració | Filipines |
| Premis i nominacions | |
| Nominacions | |
         | |
Operation Petticoat és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Blake Edwards i estrenada l'any 1959.
Argument
[modifica]Enmig de la Segona Guerra Mundial, la tripulació del submarí Sea Tiger veu alterada la seva rutina quan es veu obligada a conviure amb un grup d'infermeres de la Marina. A sobre, els tripulants es veuen obligats a submergir la nau mentre l'estaven pintant de vermell i blanc. Quan tornen a sortir a la superfície, descobreixen que es troben en el primer submarí de color rosa del món.
Crítica
[modifica]Un submarí pintat de rosa, unes quantes infermeres i la parella protagonista són els elements que va estudiar Edwards per aconseguir un dels primers grans èxits de la seva carrera. El film, superficial encara que molt efectiu com a comèdia, va ser nominat a l'Oscar al millor guió original, i, tot i competir en aquesta mateixa categoria amb Les Quatre Cents Coups i Perseguit per la mort, va ser vençuda per una altra comèdia molt menys inspirada, Pillow Talk.[1]
Repartiment
[modifica]- Cary Grant: Capità de corbeta (més tard vicealmirall) Matt T. Sherman
- Tony Curtis: Segon tinent oficial (més tard capità) Nicholas Holden
- Joan O'Brien: Infermera Dolores Crandall
- Dina Merrill: Infermera Barbara Duran
- Gene Evans: Cap de màquines Molumphry
- Dick Sargent: Ensenya Stovall
- Virginia Gregg: Infermera Edna Heywood
- Robert F. Simon: Capità J.B. Henderson
- Robert Gist: Tinent Watson
- Gavin MacLeod: Ernest Hunkle
- George Dunn: «Profeta»
- Dick Crockett: Harmon
- Madlyn Rhue: Infermera Reid
- Marion Ross: Infermera Colfax
- Clarence Lung: Sargent Ramon Gillardo
- Frankie Darro: Segon agent farmacèutic Dooley
- Tony Pastor Jr.: Fox
- Robert F. Hoy: Reiner
- Nicky Blair: Seaman Kraus
- John W. Morley: Williams
- Arthur O'Connell: Segon del cap de màquines Sam Tostin
- Alan Scott: Cap de les destruccions
Premis i nominacions
[modifica]- Nominacions
- 1960: Oscar al millor guió original per Paul King, Joseph Stone, Stanley Shapiro i Maurice Richlin
- 1960: Globus d'Or a la millor pel·lícula musical o còmica
- 1960: Globus d'Or al millor actor musical o còmic per Cary Grant
Referències
[modifica]- ↑ «Crítica del film». La Vanguardia, 12-11-2012.
