Otàrids

Infotaula d'ésser viuOtàrids
Otariidae Modifica el valor a Wikidata

lleó marí australià Modifica el valor a Wikidata
Període
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaOtariidae Modifica el valor a Wikidata
Gray, 1825
Nomenclatura
Ortografia originalOtariina Modifica el valor a Wikidata
Sinònims
  • Otarioidea
Gèneres
Orelles de lleó marí sud-americà (Otaria flavescens)

Els otàrids (Otariidae) són una família de mamífers marins de la superfamília dels pinnípedes. Agrupen setze espècies en nou gèneres que tenen els noms comuns de lleons marins o ossos marins,[2][3] diferents de les foques autèntiques (Phocidae) i les morses (Odobenidae). Estan adaptats a un estil de vida semiaquàtic, alimentant-se i migrant dins l'aigua però aparellant-se i reposant a terra o sobre el gel. Viuen en aigües subpolars, temperades i equatorials de l'oceà Pacífic i Antàrtic, així com el sud de l'oceà Índic i l'Atlàntic. Són notablement absents de l'Atlàntic nord.

Evolució i taxonomia

[modifica]
Pinnipedia

Phocidae



Otariidae

Os marí septentrional



Otariinae

Lleó marí de Steller


Zalophus

Lleó marí de Califòrnia



Lleó marí de les Galápagos






Lleó marí sud-americà




Lleó marí australià



Lleó marí de Nova Zelanda



Arctocephalus


Os marí afroaustralià



Os marí subantàrtic





Os marí antàrtic




Os marí de Guadalupe



Os marí de Juan Fernández





Os marí de Nova Zelanda




Os marí de les Galápagos



Os marí sud-americà









Odobenidae

 Morsa




Cladograma mostrant relacions entre els otàrids, combinant diverses anàlisis filogenètiques. L'arbre de la foca no està completament resolt.[4]

L'evidència morfològica i molecular recolza un origen monofilètic dels pinnípedes, que comparteixen un avantpassat comú amb els musteloïdeus,[5][6] encara que una hipòtesi anterior suggeria que els otàrids descendien d'un avantpassat comú més estretament relacionat amb l'ós modern.[7] Es manté el debat sobre si els fòcids van divergir dels otarids abans o després de les morses.

Els otàrids van sorgir al Miocè (fa 15-17 milions d'anys) al Pacífic Nord, diversificant-se ràpidament a l'hemisferi sud, on ara viuen la majoria de les espècies. L'otàrid fòssil més antic conegut és l'Eotaria crypta del sud de Califòrnia,[8] mentre que el gènere Callorhinus (os marí septentrional) té el registre fòssil més antic de qualsevol otàrid viu, que s'estén fins al Pliocè mitjà. Probablement va sorgir del gènere extint de foques Thalassoleon.

Tradicionalment, els otàrids s'havien subdividit en les subfamílies d'ossos marins (Arctocephalinae) i lleons marins (Otariinae), amb la principal distinció entre ells la presència d'una gruixuda capa de sotapell a la primera. Amb aquesta categorització, els ossos marins comprenien dos gèneres: Callorhinus al Pacífic nord amb un únic representant, la foca de pell del nord (C. ursinus) i vuit espècies a l'hemisferi sud sota el gènere 'Arctocephalus; mentre que els lleons marins comprenien cinc espècies de menys de cinc gèneres.[9] Anàlisis recents de filogènia molecular suggereixen que Callorhinus ursinus està de fet més estretament relacionat amb diverses espècies de lleons marins.[10] A més, molts dels otàrids semblen ser més filogenèticament diferents del que es pensava anteriorment; per exemple, el lleó marí del Japó (Zalophus japonicus) ara es considera una espècie separada, més que una subespècie del lleó marí de Califòrnia (Zalophus californius).

A la llum d'aquesta evidència, la separació de la subfamília s'ha eliminat completament i la família dels otàrids s'ha organitzat en set gèneres amb 16 espècies i dues subespècies.[11][12]

No obstant això, a causa de les similituds morfològiques i de comportament entre els «ossos marins» i els «lleons marins», aquests segueixen sent categories útils quan es discuteixen les diferències entre grups d'espècies. En comparació amb els lleons marins, les foques de pell són generalment més petits, presenten un major dimorfisme sexual, mengen preses més petites i fan viatges més llargs per buscar aliment; i, per descomptat, hi ha el contrast entre el pèl gruixut de lleó marí curt i el pelatge de l'os marí.

Anatomia i aparença

[modifica]
Lleó marí de Califòrnia a Santa Cruz.
Otàrid a la costa de Namíbia

Els otàrids tenen aletes frontals i músculs pectorals proporcionalment molt més grossos que els fòcids, i tenen la capacitat de girar les extremitats posteriors cap endavant i caminar de quatre potes, fent-los molt més maniobrables a terra. Generalment, es considera que estan menys adaptats a un estil de vida aquàtic, ja que es reprodueixen principalment a terra i treuen amb més freqüència que les foques reals. No obstant això, poden assolir ràfegues més altes de velocitat i tenir una major maniobrabilitat a l'aigua. El seu poder de natació deriva de l'ús de les aletes més que dels moviments sinuosos de tot el cos típics dels fòcids i les morses.

Els otàrids es distingeixen a més per un cap més semblant a un gos, canines afilades i ben desenvolupades i les pinnes externes visibles esmentades anteriorment. Les seves dents postcanines són generalment simples i de forma cònica. La fórmula dental per als segells d'orelles és: 3.1.4.1-3 2.1.4.1. Els lleons marins estan coberts de pèls de guàrdia gruixuts, mentre que les foques tenen un pelatge gruixut, que històricament els ha convertit en objectes d'explotació comercial.

Els otàrids masculins varien en grandària des dels 70 kg (150 lb) de la foca de les Galàpagos, el més petit de tots els otàrids, fins al lleó marí de Steller de més de 1.000 kg (2.200 lliures). Els otàrids mascles madurs pesen de dues a sis vegades més que les femelles, amb el cap, el coll i el pit proporcionalment més grans, cosa que els converteix en els mamífers més dimòrfics sexualment.[13]

Comportament

[modifica]

Tots els otàrids es reprodueixen a terra durant èpoques de reproducció ben definides. Excepte el lleó marí australià, que té un cicle de reproducció atípic de 17,5 mesos, formen agregacions estrictament anuals a les platges o substrats rocosos, sovint a les illes. Totes les espècies són polígines; és a dir, els mascles d'èxit es reprodueixen amb diverses femelles. En la majoria de les espècies, els mascles arriben primer als llocs de cria i estableixen i mantenen territoris mitjançant exhibicions vocals i visuals i baralles ocasionals. Les femelles solen arribar a la costa un dia més o menys abans de donar a llum. Encara que es consideren animals socials, no s'estableixen jerarquies o estatus permanents a les colònies. La mesura en què els mascles controlen les femelles o els territoris varia entre les espècies. Així, la foca de pell del nord i el lleó marí sud-americà tendeixen a criar femelles específiques associades a l'harem, ocasionant-les ferides, mentre que el lleó marí de Steller i el lleó marí de Nova Zelanda controlen els territoris espaials, però generalment no interfereixen amb el moviment de les femelles. Les femelles de lleons marins de Nova Zelanda són els únics otàrids que es desplacen fins a 2 km. als boscos per protegir els seus cadells durant l'època de reproducció.[14][15][16][17]

Els otariids són carnívors, s'alimenten de peixos, calamars i krill. Els lleons marins acostumen a alimentar-se més a prop de la costa a les zones de surgència, s'alimenten de peixos més grans, mentre que els ossos marins més petits tendeixen a fer viatges més llargs a la costa i poden subsistir amb un gran nombre de preses més petites. Algunes femelles poden fer immersions de fins a 400 m.[18]

Referències

[modifica]
  1. Entrada «Otariidae» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 16 juny 2024].
  2. «Otariidae - fur seals, sea lions | Wildlife Journal Junior». [Consulta: 1r setembre 2021].
  3. «Eared Seals, Fur Seals, and Sea Lions (Otariidae) | Encyclopedia.com». [Consulta: 1r setembre 2021].
  4. Berta, Annalisa; Churchill, Morgan; Boessenecker, Robert W. «The Origin and Evolutionary Biology of Pinnipeds: Seals, Sea Lions, and Walruses». Annual Review of Earth and Planetary Sciences. Annual Reviews, 46, 1, 30-05-2018, pàg. 203-228. Bibcode: 2018AREPS..46..203B. DOI: 10.1146/annurev-earth-082517-010009. ISSN: 0084-6597.
  5. Hassanin, Alexandre; Veron, Géraldine; Ropiquet, Anne; Vuuren, Bettine Jansen van; Lécu, Alexis; Goodman, Steven M.; Haider, Jibran; Nguyen, Trung Thanh «Evolutionary history of Carnivora (Mammalia, Laurasiatheria) inferred from mitochondrial genomes» (en anglès). PLOS ONE, 16, 2, 16-02-2021, pàg. e0240770. DOI: 10.1371/journal.pone.0240770. ISSN: 1932-6203. PMC: 7886153. PMID: 33591975.
  6. Berta, Annalisa. Pinniped Evolution. Elsevier, 2009, p. 861–868. DOI 10.1016/b978-0-12-373553-9.00199-1. ISBN 9780123735539 [Consulta: 4 juliol 2022]. 
  7. Lento, G. M.; Hickson, R. E.; Chambers, G. K.; Penny, D. «Use of spectral analysis to test hypotheses on the origin of pinnipeds.» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 12, 1, 01-01-1995, pàg. 28–52. DOI: 10.1093/oxfordjournals.molbev.a040189. ISSN: 0737-4038.
  8. Boessenecker, R. W.; Churchill, M. «The oldest known fur seal». Biology Letters, 11, 2, 2015, pàg. 20140835. DOI: 10.1098/rsbl.2014.0835. PMC: 4360102. PMID: 25672999.
  9. J.E. King. Seals of the World. 2nd. Nova York: Cornell University Press, 1983. ISBN 978-0-7022-1694-7. 
  10. Wynen, L; Goldsworthy, SD; Insley, SJ; Adams, M; Bickham, JW; Francis, J; Gallo, JP; Hoelzel, AR; Majluf, P; 8 «Phylogenetic relationships within the eared seals (Otariidae: Carnivora): implications for the historical biogeography of the family». Mol. Phylogenet. Evol., 21, 2, 2001, pàg. 270–284. DOI: 10.1006/mpev.2001.1012. PMID: 11697921.
  11. Brunner, S. «Fur seals and sea lions (Otariidae): identification of species and taxonomic review». Systematics and Biodiversity, 1, 3, 2003, pàg. 339–439. DOI: 10.1017/S147720000300121X.
  12. Otariidae (TSN 180615) al web del Sistema Integrat d'Informació Taxonòmica. (anglès)
  13. Weckerly, FW Journal of Mammalogy, 79, 1, 1998, pàg. 33–42. DOI: 10.2307/1382840. JSTOR: 1382840 [Consulta: free].
  14. Augé, Amélie; Chilvers; Moore; Mathieu; Robertson «Aggregation and dispersion of female New Zealand sea lions at the Sandy Bay breeding colony, Auckland Islands: How unusual is their spatial behaviour?» (en anglès). Behaviour, 146, 9, 01-01-2009, pàg. 1287–1311. DOI: 10.1163/15683909X427687. ISSN: 0005-7959.
  15. Augé, Amélie A.; Chilvers, B. Louise; Mathieu, Renaud; Moore, Antoni B. «On-land habitat preferences of female New Zealand sea lions at Sandy Bay, Auckland Islands» (en anglès). Marine Mammal Science, 28, 3, 2012, pàg. 620–637. DOI: 10.1111/j.1748-7692.2011.00515.x. ISSN: 1748-7692.
  16. Frans, Veronica F.; Augé, Amélie A.; Edelhoff, Hendrik; Erasmi, Stefan; Balkenhol, Niko; Engler, Jan O. «Quantifying apart what belongs together: A multi-state species distribution modelling framework for species using distinct habitats» (en anglès). Methods in Ecology and Evolution, 9, 1, 2018, pàg. 98–108. DOI: 10.1111/2041-210X.12847. ISSN: 2041-210X.
  17. Frans, Veronica F.; Augé, Amélie A.; Fyfe, Jim; Zhang, Yuqian; McNally, Nathan; Edelhoff, Hendrik; Balkenhol, Niko; Engler, Jan O. «Integrated SDM database: Enhancing the relevance and utility of species distribution models in conservation management» (en anglès). Methods in Ecology and Evolution, 13, 2022, pàg. 243–261. DOI: 10.1111/2041-210X.13736. ISSN: 2041-210X.
  18. Webber, M.A.. «Family Otariidae | Food an Feeding». A: Don E. Wilson, Russell A. Mittermeier (eds.). Handbook of the Mammals of the World. 4. Sea Mammals (en anglès). Barcelona: Lynx Edicions, 2014, p. 52–55. ISBN 978-84-96553-93-4. 

Enllaços externs

[modifica]