Pèire Bèc
 | No s'ha de confondre amb Sèrgi Bec. |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 11 desembre 1921  18è districte de París (França) |
| Mort | 30 juny 2014 (92 anys) Poitiers (França) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Filologia romànica i cultura occitana |
| Lloc de treball | París Poitiers |
| Ocupació | professor d'alemany (–1963), filòleg, lingüista, medievalista, poeta, professor d'universitat, escriptor, romanista, germanista, novel·lista |
| Ocupador | Universitat de Poitiers |
| Membre de | CESCM (en)  (realitzador) (1966–1981)Institut d'Estudis Occitans (president) (1962–1980) Société française de langue et littérature médiévales d'oc et d'oïl (fr) (president) |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Pierre Gallais |
| Família | |
| Cònjuge | Éliane Gauzit |
| Fills | Marie-Aline Bec |
| Premis | |
 | |
Pèire Bèc (18è districte de París, 11 de desembre de 1921 - Poitiers, 30 de juny de 2014)[1] fou un poeta i lingüista occità. Ha estat un dels principals especialistes en lingüística romànica i occitana del segle xx.
Biografia
[modifica]Nascut a París, passà la infantesa a Comenge, on hi va aprendre l'occità. Fou deportat a Alemanya del 1943 al 1945 i en tornar estudià a París, on es doctorà el 1959. També hi fou un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Occitans, del qual en va ser president des del 1961.[2]
Va ser professor titular de la universitat de Poitiers i director adjunt del Centre d'Études Supérieures de Civilisation Médiévale, també de Poitiers. Se'l considera un dels principals especialistes en dialectologia de la llengua d'oc i literatura occitana medieval, activitat compartida per l'acció occitanista, la recerca filològica i la creació literària. Com a romanista era també especialista en estudis literaris medievals, tasques que va desenvolupar des de la Universitat de Poitiers, on va exercir de professor fins a la jubilació el 1989. Va compaginar l'activitat científica i literària amb l'acció occitanista. El 1945 va ser un dels fundadors de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO), organisme que va presidir del 1962 al 1980, i va col·laborar amb nombroses publicacions com Cahiers de Civilisation Médiévale, Revue de Linguistique Romane, Estudis Romànics, Òc, etc.[1]
Va ser autor de nombroses obres, entre les quals destaquen el seu Manual pràctic de filologia romànica (1973) o La llengua occitana (1963), encara avui obres de referència bàsica. Com a occitanista també va ser un dels primers lingüistes que va impulsar als anys 70 l'establiment de l'occità estàndard o referencial, sobre bases científiques i filològiques, com la grafia clàssica establerta per Loïs Alibert (1935), al costat d'autors com Robèrt Lafont o Jacme Taupiac.[1]
El 1982 formà part de la Comissió de Normalització Lingüística de l'Aranès, amb Jaume Taupiac i Miquel Grosclaude, els quals establiren unes normes lingüístiques oficialitzades el 1983 i que seguien les indicacions donades per l'IEO respecte al gascó.
El 25 d'octubre de 2010, Pèire Bèc fou designat com a guanyador del Prèmi Robèrt Lafont, instituït aquell mateix any, per "la defensa, projecció i promoció de la llengua occitana".
Obres
[modifica]Literatura
[modifica]- Petite anthologie de la lyrique occitane du Moyen Âge (1954)
- Les saluts d'amour du troubadour Arnaud de Mareuil (1961)
- La langue occitane (1963; en català, La llengua occitana, 1977, traducció de Jem Cabanes, Ed. 62)
- Manuel pratique de Philologie romane (1969)
- Burlesque et obscénité chez les troubadours (1984)
- Chants d'amour des femmes troubadours (1995)
- Au briu de l'estona (1955) poesia
- Sonets barròcs entà Iseut (1979) poesia
- Lo hiu tibat (1978) novel·la
- Sebastian (1980) novel·la
- Raconte d'una mort tranquilla (1993) narració
- Contes de l'unic (1977) narració
Lingüística
[modifica]- Manuel pratique d'occitan moderne (Picard, 1973; 2a edició, 1983)
- Manuel pratique de philologie romane (Picard, 1970 (vol. 1), 1971 (vol. 2) - reedició, 2000)
- Les Interférences linguistiques entre gascon et languedocien dans les parlers du Comminges et du Couserans (PUF, 1968): Essai d'aréologie systématique.
Premis i reconeixements
[modifica]- 2010 - Prèmi Robèrt Lafont[3]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Mor l'occitanista Pèire Bèc». Generalitat de Catalunya, 01-07-2014. [Consulta: 1r juliol 2014].
- ↑ «Pèire Bèc». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «El Departament de Cultura lliura el Prèmi Robèrt Lafont al gramàtic i lexicògraf Jacme Taupiac». Generalitat de Catalunya [Consulta: 12 juny 2014]. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-07-15. [Consulta: 12 juny 2014].