Partit Popular Europeu

No s'ha de confondre amb Grup del Partit Popular Europeu.

Partit Popular Europeu

(en) European People’s Party
Dades
Nom curt	EPP, PPE, EVP, PPE, PPE, PPE, EVP i PPE
Tipus	partit polític europeu (1976–)
Ideologia	conservadorisme liberal neoliberalisme democràcia cristiana europeisme
Alineació política	centredreta
Forma jurídica	partit polític europeu
Història
Creació	8 juliol 1976
Activitat
Membre de	Unió Internacional Demòcrata Internacional Demòcrata de Centre
Membres	12 (2022)
Membres	11 (2021)
Membres	13 (2019)
Membres	16 (2020)
Membres	10 (2023)
Governança corporativa
Seu	Rue du Commerce—Handelsstraat, 10 Brussel·les (Bèlgica)
Presidència	Manfred Weber (2022–)
Secretari general	Thanasis Bakolas (2022–)
Joventuts	Joventuts del Partit Popular Europeu
Format per	SME Europe (en)
Afiliació internacional	Internacional Demòcrata de Centre Unió Internacional Demòcrata
Grup al Parlament Europeu	Grup del Partit Popular Europeu
Parlament Europeu (2024)	182 / 720
Altres
Color
Número de telèfon	+32-2-2854140
Lloc web	epp.eu

El Partit Popular Europeu (PPE) és un partit polític europeu de centredreta i proeuropeu, fundat el 1976 per partits democristians, però posteriorment ha ampliat la seva composició per a incloure a partits conservadors, liberals i altres perspectives de centredreta.^[1][2][3] L'1 de juliol del 2022 el partit va elegir com a president al president del Grup del Partit Popular Europeu i eurodiputat per Alemanya Manfred Weber.^[4]

Tots els seus membres formen part del Grup del Partit Popular Europeu al Parlament Europeu, on són el principal grup des de 1999. El partit també es present a la Comissió Europea, on té la presidència des de 2004, el Consell Europeu i al Comitè Europeu de les Regions,^[5] així com a les assemblees parlamentàries del Consell d'Europa,^[6] de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN).^[7][8]

El Partit Popular Europeu inclou partits tan importants com la Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya, el Partit Popular d'Espanya, la Plataforma Cívica de Polònia, el Partit Nacional Liberal de Romania o Els Republicans de França, i compta amb membres en tots els estats membres de la Unió Europea.^[9]

Segons la pàgina web, el Partit Popular Europeu «és la família política del centredreta, les arrels del qual s'enfonsen en el profund de la història i la civilització del continent europeu i que ha estat pioner en el projecte europeu des de la seva creació».^[10]

El partit va ser formalment fundat a Luxemburg el 8 de juliol de 1976 pels partits alemanys Unió Demòcrata Cristiana i Unió Social Cristiana de Baviera, pels belgues Cristià Demòcrata i Flamenc i Centre Demòcrata Humanista, l'irlandès Fine Gael, l'italià Democràcia Cristiana (actualment dissolt), el luxemburguès Partit Popular Social Cristià i els holandesos Partit Popular Catòlic, Unió Cristiana Històrica i Partit Antirevolucionari, actualment integrats a la Crida Demòcrata Cristiana.^[11]

No obstant això, moltes associacions polítiques de centredreta ja existien per a llavors i poden ser vistes com a predecessores del Partit Popular Europeu. L'exemple més clar són els Nous Equips Internacionals de 1947, transformat en 1965 a la Unió Europea de Demòcrates Cristians, que al seu torn descendeix del Secretariat Permanent dels partits d'inspiració social-cristiana, fundat en 1925 per l'italià Luigi Sturzo i el francès Georges Bidault.^[12] També existia el Grup Demòcrata-Cristià en el Parlament Europeu, que fins a 1979 es triaven en els diferents parlaments dels Estats membre de la Comunitat Europea.^[13]

Si bé, els inicis no van ser senzills, ja que els partits alemanys apostaven per l'obertura del Partit Popular Europeu a conservadors i liberals per a evitar que el Parlament Europeu fos controlat pels socialistes, però van trobar l'oposició de la majoria dels partits. Això va donar com a resultat la creació de la Unió Demòcrata Europea, amb partits d'Àustria, Portugal, el Regne Unit, Suècia o Grècia, a més dels alemanys del PPE, que van establir una doble militància europea.^[11]

En 1979 es van celebrar les primeres eleccions directes per a triar el Parlament Europeu, obtenint el Partit Popular Europeu 107 dels 410 escons en disputa, augmentant a 117 de 434 després de l'entrada de Grècia en la Comunitat Europea. Aquestes eleccions van ser guanyades per la confederació de partits socialistes que van aconseguir 113 escons.^[14]

En el V Congrés, celebrat en 1984 a la ciutat italiana de Roma, el partit va adoptar un Programa d'acció per a les segones eleccions directes al Parlament Europeu, que es van celebrar aquell mateix any guanyant 110 escons dels 434 en disputa, 20 per sota dels aconseguits pels socialistes.^[15] Un any més tard seria triat el neerlandès Piet Bukman com a líder del partit.^[12]

En 1986 es va produir l'entrada d'Espanya i Portugal en la Comunitat Europea, la qual cosa va ampliar el Parlament Europeu fins als 518 escons, augmentant en 9 escons la seva presència en la cambra gràcies a l'entrada del portuguès Partit Socialdemòcrata i els espanyols Partit Demòcrata Popular, la Unió Democràtica de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc.^[16][17]

En 1987, el Partit Popular Europeu va triar en el VII Congrés, celebrat a Luxemburg a Jacques Santer com a president, durant tres anys en el càrrec i sent substituït per Wilfried Martens en 1990 en el VIII Congrés a la ciutat irlandesa de Dublín.^[12] Un any abans, el PPE aconseguia 121 escons de 518 en les eleccions de 1989, gairebé 60 menys que els socialistes.^[18]

La divisió del centredreta es va mantenir fins als anys 90, quan l'obertura ideològica del Partit Popular en cerca d'aconseguir majories que permetessin realitzar les seves idees, i després de l'entrada de nous països a la Unió Europea, va fer perdre força a la Unió Europea de Demòcrates Cristians que va acabar per ser absorbida pel PPE en 1999.^[10] Ja en 2002 el polític finès Sauli Niinistö va impulsar la fusió de la Unió Demòcrata, de la qual era president, i el Partit Popular Europeu, amb Wilfried Martens al capdavant, que es va fer realitat l'octubre de 2002, en el XV Congrés del PPE a la ciutat portuguesa d'Estoril.^[19] Com a reconeixement als seus esforços, Niinistö va ser nomenat president honorari del Partit Popular Europeu aquell mateix any.^[20]

Abans d'aquesta unió formal, l'1 de maig de 1992 els grups del PPE i de la UDE es van fusionar formant el Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Europeus, que després del resultat de les eleccions de 1994, on el Partit Popular va obtenir 157 escons dels 567 en disputa i els Demòcrates 26 diputats,^[21] va aconseguir guanyar les eleccions de 1999 aconseguint 233 escons dels 626 del Parlament Europeu, enfront dels 180 del Grup del Partit Socialista Europeu.^[22]

Durant aquests anys, la família popular va anar ampliant-se amb entrades com les del Partit Popular espanyol i del Partit Popular austríac en 1991, els partits conservadors escandinaus, així com el Partit Popular del Tirol del Sud en 1993, el Reagrupament Democràtic xipriota i el Partit Popular Democristià suís en 1994, els partits dels països de l'est candidats a entrar en la Comunitat en 1996, o el partit italià Forza Itàlia en 1999.^[9][12]

En aquest període també es va crear el Comitè de les Regions (1994), on el Partit Popular Europeu va arrencar amb 85 membres i la presidència a càrrec del francès Jacques Blanc, i diferents associacions vinculades al Partit Popular Europeu com la Unió Europea de Persones Majors en 1995 o la primera xarxa PIMES Europa en 1996, dissolta en 2012.^[23]

Després de l'arribada del segle XXI el Partit Popular Europeu aposta per la construcció federal de la Unió Europea amb la Convenció sobre el futur d'Europa per a la redacció de la Constitució Europea. Si bé, el XV Congrés de la ciutat portuguesa d'Estoril s'aprova el document «Una Constitució per a una Europa forta» on no s'aposta per un model determinat després de desavinences entre els conservadors alemanys i els espanyols, francesos, italians i anglesos.^[24]

En les eleccions europees de 2004, el PPE va aconseguir 268 diputats, els seus millors resultats històrics, i aconseguint una diferència de més de 60 escons amb el Partit Socialista Europeu. Abans d'aquestes eleccions, van entrar nous partits com la italiana Cristians Democràtics Units, la francesa Agrupació per la República o els eslovacs Unió Demòcrata i Cristiana Eslovaca-Partit Democràtic i Moviment Democràtic Cristià, aquests com a observadors.^[25]

En 2006 va començar una nova divisió en el Partit Popular Europeu, aquesta vegada per la dreta, ja que el Partit Conservador britànic i el Partit Democràtic Cívic de Txèquia van fundar el Moviment per a la Reforma Europea, una entitat de partits euroescèptics al marge del Parlament Europeu que,^[26] després de les eleccions del 2009 va formar el Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus i posteriorment el partit europeu Aliança dels Conservadors i Reformistes Europeus.^[27] Malgrat aquesta divisió, el Partit Popular Europeu no va sofrir excessivament i va aconseguir formar un grup polític en el Parlament Europeu de 265 escons, enfront dels 184 del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates i els 55 diputats del nou grup euroescèptic.^[28]

Després de la sortida dels partits més euroescèptics, en el Congrés de 2012 a la ciutat romanesa de Bucarest, el PPE va aprovar un manifest on, entre les prioritats polítiques del partit, s'incloïen una «Unió política europea», la «realització del mercat únic europeu», l'«elecció directa del president de la Comissió Europea» i l'«enfortiment dels partits polítics europeus».^[29][30]

El 8 d'octubre de 2013, Wilfried Martens va deixar el càrrec de president del Partit Popular Europeu per motius de salut, afligit d'un càncer de pàncrees, morint l'endemà passat.^[31] En substitució va ser nomenat el francès Joseph Daul, membre de Els Republicans, i sent confirmat per l'Assemblea Política del PPE el 12 de novembre amb el suport de 112 dels 124 representants dels partits integrants.^[32]

Amb les bases acordades a Bucarest, el Partit Popular Europeu va afrontar les eleccions de 2014 amb el luxemburguès Jean-Claude Juncker com a candidat a la presidència de la Comissió Europea i aconseguint 212 diputats i un grup parlamentari de 221 escons, enfront dels 184 del Partit Socialista Europeu i els 191 del Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates.^[33][34] Després de les eleccions, populars, socialistes i liberals van arribar a un acord amb el qual Juncker va aconseguir ser elegit com a president de la Comissió i el PPE va aconseguir una gran quota de poder amb la presidència del Parlament Europeu els dos últims anys i mig de legislatura, així com altres 6 membres de la taula, i 13 comissaris de la Comissió Juncker, aquests després d'acord del Consell Europeu.^{[35][36][37][38]}

La disputa sobre la deriva autoritària del líder hongarès de Fidesz, Viktor Orbán, va produir una fractura en el Partit Popular Europeu en vespres de les eleccions al Parlament Europeu de 2019.^[39] D'una banda, el PPE s'ha mostrat poc inclinat durant anys a abordar les crítiques contra l'incompliment de les regles de l'Estat de Dret del Fidesz, expressades per part del Parlament Europeu,^[40] i per l'altre costat el president de la Comissió Europea en aquell moment, Jean-Claude Juncker, un prominent membre del PPE, va afirmar "que el seu lloc [el del Fidesz] no es troba en el si del Grup del Partit Popular Europeu".^[41] Les campanyes d'Orbán contra el multimilionari George Soros i Jean-Claude Juncker van produir àmplies ressonàncies a Europa qüestionant l'esforç del Partit Popular Europeu per a promocionar al seu candidat Manfred Weber com a pròxim president de la Comissió a la tardor 2019.^[42][43]

Després d'anys de posposar una discussió interna sobre la deriva autoritària de Fidesz, el PPE es va veure obligat a enfrontar-se al problema a dos mesos de les eleccions europees, ja que 13 partits membres van sol·licitar l'exclusió de Fidesz a causa dels seus atacs contra Jean-Claude Juncker. Així 190 dels 193 delegats van decidir el 20 de març de 2019 aplicar-li una suspensió parcial al Fidesz. Això li va privar "fins a un altre avís" de vot i assistència a les reunions del Partit Popular Europeu, però continuà sent membre del PPE i es quedà en el Grup del Partit Popular Europeu del Parlament Europeu, no complint la seva amenaça d'abandonar el PPE en cas de sanció.^[44]

El darrer capítol de la disputa es va donar a inicis de 2021, quan el Grup del Partit Popular Europeu va començar una reforma reglamentària interna que permetia suspendre o excloure a les delegacions nacionals que no respectessin els valors del grup, un canvi enfocat a poder expulsar al Fidesz, que va ser aprovada el 3 de març de 2021 i que va suposar la sortida voluntària del partit de Viktor Orbán abans de la seva expulsió,^[45] malgrat que el partit hongarès va oferir una cooperació des de fora del mateix partit.^[46] Això va accelerar també la sortida del Fidesz del Partit Popular Europeu, que mantenia la seva suspensió, i que es va formalitzar el 18 de març del mateix any.^[47]

El juny de 2022 el Partit Popular Europeu va celebrar el seu primer Congrés després de la sortida del Fidesz i d'Angela Merkel del poder a Alemanya, on van escollir al president del Grup del Partit Popular Europeu i eurodiputat alemany Manfred Weber, com a president del partit. Amb la vista posada en les eleccions al Parlament Europeu de 2024, el partit es va conjurar per aconseguir nous escons en tots els estats membres de la Unió Europea i recuperar la confiança dels votants per tornar a ser el partit polític més fort de la unió, que estava sota mínims amb el control del govern de 7 dels 27 països de la Unió Europea,^[4] i va tornar a designar l'alemanya Ursula von der Leyen com a candidata a presidir la Comissió Europea.^[48]

Des de la seva fundació, el Partit Popular Europeu ha tingut set presidents i sis secretaris generals:

President Període Partit polític Leo Tindemans 1976-1985 Cristià Democràtic i Flamenc ( Bèlgica) Piet Bukman 1985-1987 Crida Demòcrata Cristiana ( Països Baixos) Jacques Santer 1987-1990 Partit Popular Social Cristià ( Luxemburg) Wilfried Martens 1990-2013 Cristià Democràtic i Flamenc ( Bèlgica) Joseph Daul 2013-2019 Els Republicans ( França) Donald Tusk 2019-2022 Plataforma Cívica ( Polònia) Manfred Weber 2022- Unió Social Cristiana de Baviera ( Alemanya)

Secretari General Període Partit polític Jean Seitlinger 1976-1983 Unió per a la Democràcia Francesa ( França) Thomas Jansen 1983-1994 Unió Demòcrata Cristiana ( Alemanya) Klaus Welle 1994-1999 Unió Demòcrata Cristiana ( Alemanya) Alejandro Agag 1999-2002 Partit Popular ( Espanya) Antonio López-Istúriz 2002-2022 Partit Popular ( Espanya) Thanasis Bakolas 2022- Nova Democràcia ( Grècia)

El Partit Popular Europeu marca les seves línies polítiques en els Congressos de la formació. Durant el XX Congrés celebrat en 2012 a Bucarest, el partit va actualitzar el seu programa base, després de vint anys de la redacció de l'anterior en el Congrés d'Atenes de 1992,^[49] i va aprovar un manifest polític en el qual es van sintetitzar els seus principals valors i prioritats polítiques.^[50] A més, com a part de la campanya cap a les eleccions europees de 2019, a la ciutat irlandesa de Zagreb, el partit va aprovar l'últim manifest electoral.^[51]

Entre els principals valors del Partit Popular Europeu, el manifest destaca:^[49]

• La llibertat com a dret humà fonamental, unida a la responsabilitat.
• El respecte a les tradicions i a l'associacionisme.
• La solidaritat per a ajudar els més necessitats, els qui al seu torn han d'esforçar-se a millorar la seva situació dins de les seves capacitats.
• L'assegurament d'unes finances públiques consolidades.
• La preservació del medi ambient.
• La subsidiarietat.
• La democràcia pluralista i l'economia social de mercat.

En les prioritats del programa base del Partit Popular Europeu s'esmenten:^[29][50]

• Una unió política europea.
• L'elecció directa del president de la Comissió Europea.
• La realització del mercat únic.
• La promoció de la família i el millorament de l'educació i la salut.
• L'enfortiment de l'una política comuna d'immigració i asil i la integració dels immigrants.
• La continuació de l'expansió de la Unió Europea, el desenvolupament de l'Associació Oriental i d'un marc de relació especial amb els països que no poden o no desitgen adherir-se a la unió.
• La definició d'una política energètica comuna.
• L'enfortiment dels partits polítics europeus.

Finalment, del manifest electoral del partit per a les eleccions al Parlament Europeu de 2019, es destaca:^[51]

• Defensa del model i valors socials europeus i protecció de la democràcia en un món globalitzat.
• Reducció de la burocràcia i impostos més justos.
• Protegim la nostra democràcia i els valors europeus.
• Augment de la despesa militar i major control de la immigració il·legal.
• Defensa de la responsabilitat d'Europa en el món.
• Lluita contra el terrorisme i la delinqüència organitzada.
• Lluita contra el canvi climàtic.
• Defensa del model familiar tradicional.
• Reforçar l'euro i reformar els mercats financers europeus.
• Augment del nivell de vida en cada regió
• Noves oportunitats per als joves.
• Defensa dels agricultors que conreen aliments saludables.
• Obertura al potencial de la intel·ligència artificial i la robòtica.
• Augment de les inversions en innovació.

El PPE opera com una associació internacional sense ànim de lucre segons la llei belga. Els estatuts del Partit Popular Europeu (Statuts du Parti Populaire Européen) es van adoptar originàriament el 29 d'abril de 1976.

L'organització interna del Partit Popular Europeu es compon de tres estaments estatutaris, la Presidència, l'Assemblea Política i els Congressos, i de tres no reglamentats, que són les Cimeres, les Reunions ministerials i els Grups de Treball.

La Presidència és l'òrgan executiu del partit. Decideix sobre les orientacions polítiques generals del PPE i presideix la seva Assemblea Política. La Presidència està composta pel president, deu vicepresidents, els presidents honoraris, el secretari general i el tresorer. El president del Grup del Partit Popular Europeu en el Parlament Europeu, els presidents de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i el Consell Europeu, i l'Alt Representant (si són membres d'un partit del PPE) són tots vicepresidents ex officio.

Des de juny de 2022, la presidència del Partit Popular Europeu (ordenada segons els vots rebuts al Congrés del PPE celebrat a Rotterdam) és la següent:^[4][52]

• Manfred Weber - President (president del Grup del Partit Popular Europeu i eurodiputat per Alemanya).
• Thanasis Bakolas - Secretari general (conseller principal del Primer Ministre grec).
• Mariya Gabriel - Vicepresidenta (comissària de la UE per Bulgària).
• Esther de Lange - Vicepresidenta (eurodiputada per Països Baixos).
• Johannes Hahn - Vicepresident (comissari de la UE per Àustria).
• Siegfried Mureșan - Vicepresident (eurodiputat per Romania).
• Dubravka Šuica - Vicepresidenta (comissària de la UE per Croàcia).
• Petteri Orpo - Vicepresident (líder del partit finlandès Kokoomus).
• David McAllister - Vicepresident (antic ministre-president de Baixa Saxònia i eurodiputat per Alemanya).
• Andrzej Halicki - Vicepresident (eurodiputat per Polònia).
• Antonio Tajani - Vicepresident (expresident del Parlament Europeu i eurodiputat per Itàlia).
• Esteban Gonzalez Pons - Vicepresident (eurodiputat per Espanya).
• Paulo Rangel - Tresorer (eurodiputat per Portugal).
• Ursula von der Leyen - Vicepresidenta ex officio (presidenta de la Comissió Europea).
• Roberta Metsola - Vicepresidenta ex officio (vicepresidenta del Parlament Europeu).
• Olgierd Geblewicz - Vicepresident ex offico (president del Grup del Partit Popular Europeu en el Comitè de les Regions).
• Sauli Niinistö - President honorari (president de Finlàndia).

L'Assemblea Política defineix les posicions polítiques del Partit Popular Europeu entre els Congressos i decideix sobre les sol·licituds d'adhesió, les directrius polítiques i el pressupost. L'espai es reuneix almenys tres vegades a l'any.^[53]

Formen part de l'Assemblea Política:

• Els membres de la presidència del partit, inclosos els vicepresidents ex officio.
• Els membres de la presidència del Grup del Partit Popular Europeu.
• Els presidents dels partits membre i associats, així com de les associacions membre (o representant en el seu nom).
• Els presidents de les delegacions nacionals del Grup Polític en el Parlament Europeu.
• Els presidents dels grups del PPE en el Comitè de les Regions i en altres assemblees parlamentàries.

El Congrés és l'òrgan de decisió més alt del Partit Popular Europeu. Es compon de delegats dels partits membres, associacions del PPE, diputats del Grup del Partit Popular Europeu, la Presidència del PPE, caps de partit i de govern nacionals i Comissaris europeus que pertanyen a un partit membre, amb el nombre de delegats ponderats d'acord amb la participació del partits dins del grup parlamentari, i delegats individuals elegits pels partits membres d'acord amb les normes dels partits membres.^[54]

D'acord amb els estatuts del Partit Popular Europeu, el Congrés ha de reunir-se una vegada cada tres anys, però també es reuneix normalment durant els anys d'eleccions al Parlament Europeu (cada cinc anys), i també s'han convocat Congressos extraordinaris. El Congrés elegeix la Presidència del PPE cada tres anys, decideix sobre els principals documents polítics i programes electorals, i proporciona una plataforma per als caps de govern i líders dels partits.^[55]

Des de 1980, de manera prèvia a les reunions del Consell Europeu, els membres de més alt rang d'un govern pertanyent a un partit del Partit Popular Europeu (inclosos viceprimer ministres en governs de coalició) i el líder del major partit a la oposició pertanyent al PPE, es reuneixen a fi d'examinar l'ordre del dia i coordinar les posicions en els diferents temes a tractar.

A més, assisteixen a les reunions la presidència del partit, els càrrecs més rellevants del Partit Popular Europeu en les institucions, com són el president de la Comissió Europea o del Consell Europeu, i líders de partits membre de països no comunitaris.^[56]

Des de 2007, el Partit Popular Europeu organitza de manera regular, reunions ministerials abans de les reunions del Consell de la Unió Europea. Aquestes reunions tenen els mateixos objectius del cim: l'anàlisi de l'ordre del dia i la coordinació de posicions a tractar.

Aquestes reunions, a les quals acudeix un representant de cada país membre en la branca a debatre, generalment un ministre o un secretari d'Estat, així com membres especialitzats del Grup del Partit Popular Europeu, es divideixen en 10 àrees de treball configurades de la següent manera: afers exteriors, defensa, assumptes generals, assumptes econòmics i financers, interior, justícia, agricultura, energia, salut i comerç.^[57]

Els grups de treball, si bé no estan en els estatuts del partit, són la columna vertebral de la labor política de Partit Popular Europeu. En ells, els representants dels partits membre poden desenvolupar les posicions estratègiques comunes sobre determinats aspectes polítics i presentar recomanacions per a aprovar en l'Assemblea Política.

Aquests grups també tenen mandats específics de treball per a la preparació de cimeres i congressos del PPE, i són els responsables de l'organització de conferències, taules rodones o altres esdeveniments que siguin interessants per a l'organització.^[53]

El PPE és el principal partit de la Unió Europea (UE), amb 166 diputats en el Parlament Europeu, tots ells presents en el Grup del Partit Popular Europeu, el qual compta amb 178 membres en total.^[58] A més compta amb 10 membres de la Comissió Europea, inclosa la presidenta Ursula von der Leyen, i 11 en el Consell Europeu, on és el principal partit.^[59]

El Partit Popular Europeu té onze caps d'Estat o de Govern, dels 27 que assisteixen a les cimeres del Consell Europeu, a més de la presidenta de la Comissió Europea, sense dret a vot.

Estat	Representant	Càrrec	Partit polític	Data d'entrada
Àustria	Karl Nehammer	Canceller	Partit Popular d'Àustria	6 de desembre de 2021
Croàcia	Andrej Plenković	Primer ministre	Unió Democràtica Croata	19 d'octubre de 2016
Finlàndia	Petteri Orpo	Primer ministre	Partit de la Coalició Nacional	20 de juny de 2023
Grècia	Kiriakos Mitsotakis	Primer ministre	Nova Democràcia	8 de juliol de 2019
Irlanda	Leo Varadkar	Primer ministre	Fine Gael	17 de desembre de 2022
Letònia	Evika Siliņa	Primera ministra	Unitat	15 de setembre de 2023
Luxemburg	Luc Frieden	Primer ministre	Partit Popular Social Cristià	17 de novembre de 2023
Polònia	Donald Tusk	Primer ministre	Plataforma Cívica	13 de desembre de 2023
Romania	Klaus Iohannis	President	Partit Nacional Liberal	21 de desembre de 2014
Suècia	Ulf Kristersson	Primer ministre	Partit Moderat	18 d'octubre de 2022
Xipre	Níkos Christodoulídis	President	Independent (Suport de Reagrupament Democràtic)	28 de febrer de 2023

Després de la victòria del Partit Popular Europeu a les eleccions al Parlament Europeu de 2019, l'alemanya Ursula von der Leyen va ser nominada pel partit com a presidenta de la Comissió. Va ser recolzada pel Consell Europeu i triada per majoria absoluta en el Parlament Europeu. L'1 de desembre de 2019 la Comissió von der Leyen va assumir oficialment el càrrec i incloïa a 10 titulars del PPE de 27 comissaris europeus.

Estat	Comissionat	Càrrec	Partit polític
Alemanya	Ursula von der Leyen	Presidenta de la Comissió Europea	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya
Letònia	Valdis Dombrovskis	Vicepresident executiu Una economia al servei de les persones	Unitat
Croàcia	Dubravka Šuica	Vicepresidenta Democràcia i Demografia	Unió Democràtica Croata
Grècia	Margaritis Skhinàs	Vicepresident Protecció de l'estil de vida europeu Promoció del Mode de Vida Europeu	Nova Democràcia
Àustria	Johannes Hahn	Pressupost i Administració	Partit Popular d'Àustria
Irlanda	Mairead McGuinness	Serveis Financers, Estabilitat Financera i Unió dels Mercats de Capitals	Nova Democràcia
Bulgària	Iliana Ivanova	Innovació, Recerca, Cultura, Educació i Joventut	Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària
Xipre	Stella Kyriakides	Salut i Seguretat Alimentària	Reagrupament Democràtic
Romania	Adina-Ioana Vălean	Transports	Partit Nacional Liberal
Hongria	Olivér Várhelyi	Veïnatge i Ampliació	Independent (forma part a títol individual del PPE)

El PPE té el grup més gran del Parlament Europeu: el Grup del Partit Popular Europeu. Tots els eurodiputats triats en llistes de partits membre del Partit Popular Europeu estan obligats a unir-se al grup del Parlament Europeu.^[55] El Grup està presidit pel diputat alemany Manfred Weber des de l'any 2014.^[60]

El Partit Popular Europeu també té grup polític a l'Assemblea Parlamentària del Comitè de les Regions, sent el major grup de la cambra, que inclouen presidents de governs regionals, alcaldes i membres de consells municipals dels 27 estats membre.^[5] El Grup PPE té com a portaveu al polac Olgierd Geblewicz, president de Pomerània, i controla també la presidència del comitè amb el grec Apostolos Tzitzikostas.^[10][61]

El Partit Popular Europeu té nombroses presidències més enllà de la Unió Europea, especialment amb els seus partits membres associats, col·laboradors i observadors, i presència en altres cambres com el Consell d'Europa, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa o l'Assemblea Parlamentària de l'OTAN.

El Partit Popular Europeu té membres associats, col·laboradors i observadors a 16 països de fora de la Unió Europea, tots del continent europeu o de l'àmbit d'influència mediterrani. En 3 d'aquests països tenen el control del Govern, a més de la presidència de Sèrbia.

Estat	Representant	Càrrec	Partit polític	Data d'entrada
Moldàvia	Maia Sandu	Presidenta	Partit d'Acció i Solidaritat	24 de desembre de 2020
Sèrbia	Aleksandar Vučić	President	Partit Progressista Serbi	31 de maig de 2017
Sèrbia	Ana Brnabić	Primer Ministre	Partit Progressista Serbi	29 de juny de 2017
Suïssa	Viola Amherd	Presidenta N	El Centre	1 de gener de 2024

El Grup del Partit Popular Europeu i dels Demòcrates Cristians a l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa defensa la llibertat d'expressió i d'informació, així com la lliure circulació d'idees i la tolerància religiosa. Promou el principi de subsidiarietat i autonomia local, així com la defensa de les minories nacionals, socials i d'un altre tipus.^[62] El Grup PPE/DC, amb 168 membres, està dirigit per Stella Kyriakides, de Reagrupament Democràtic de Xipre.^[7][63]

El grup PPE/DC al Consell d'Europa també inclou membres de partits que no estan relacionats amb el mateix PPE, inclosos membres de la Unió Patriòtica (Liechtenstein), el Partit dels Ciutadans Progressistes (Liechtenstein), i la Unió Nacional i Democràtica (Mònaco).^[64]

El Grup del Partit Popular Europeu a l'Assemblea Parlamentària de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) és el grup polític més actiu d'aquest organisme. El Grup es reuneix regularment i promou les posicions del PPE. Els membres del Grup del PPE també participen en les missions de supervisió electoral de l'OSCE, està presidit per Walburga Habsburg Douglas (Suècia) i té com a vicepresidents a Consiglio Di Nino (Canadà), Vilija Aleknaitė Abramikiene (Lituània), Laura Allegrini (Itàlia) i George Tsereteli (Geòrgia).^[7]

El Grup també inclou membres de partits no relacionats amb el Partit Popular Europeu, que comparteixen objectius. Entre ells hi ha membres de la Unió Patriòtica (Liechtenstein), la Unió pel Principat (Mònaco), el Partit Conservador del Regne Unit, el Partit Conservador del Canadà i el Partit Republicà dels Estats Units.^[65]

El PPE també és present i actiu a l'Assemblea Parlamentària de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN), i forma el Grup del Partit Popular Europeu i Membres Associats en aquest. Està dirigit pel polític alemany de la CDU Karl Lamers, que també és l'actual president de l'Assemblea. El Grup també incloïa membres del Partit Conservador del Canadà i el Partit Republicà dels Estats Units, però ara són membres del Grup Conservador.^[7][8]

El Partit Popular Europeu té estretes relacions amb l'Institut Republicà Internacional (IRI), una organització finançada pel govern dels Estats Units especialment per promoure la democràcia i la democratització. El PPE i l'IRI cooperen en el marc de la Iniciativa d'Associació Europea.^[7][66][67]

El difunt president del PPE, Wilfried Martens, va donar suport al senador John McCain, el candidat republicà a president, en les eleccions presidencials de 2008.^[68] McCain també va ser president de l'IRI. En 2011 Martens i McCain van fer declaracions de premsa conjuntes expressant la seva preocupació per l'estat de la democràcia a Ucraïna.^[69]

El Partit Popular Europeu és també membre d'altres associacions internacionals de centredreta, com són la Unió Internacional Demòcrata (IDU) i la Internacional Demòcrata de Centre (IDC-CDI), on són l'ala europea de l'entitat.^[7][70][71]

El Partit Popular Europeu, després de la revisió de la regulació de la Unió Europea sobre partits polítics, que va permetre la creació de fundacions vinculades als partits, té tres entitats finançades directament pel PPE.

El Centre d'Estudis Europeus Wilfried Martens (que deu el seu nom al fundador del Partit Popular Europeu, el belga Wilfried Martens) neix en 2007 com a laboratori d'idees oficial del PPE, agrupant actualment més de 50 fundacions i centres d'estudi, entre elles la Fundació Hanns Seidel i la Fundació Konrad Adenauer d'Alemanya, la Fundació Concordia i Llibertat i la Fundació per a l'Anàlisi i els Estudis Socials d'Espanya, l'Institut per la Democràcia Konstantinos Karamanlis de Grècia, la Fundació Jarl Hjalmarson de Suècia o l'Acadèmia política del Partit Popular d'Àustria, entre d'altres.^[72]

Aquest centre té com a objectius «fer avançar el pensament de centredreta, la qual cosa contribueix a la formulació de polítiques nacionals i comunitàries, que serveixen com a marc per a les fundacions i acadèmies polítiques nacionals i estimular el debat públic sobre la Unió Europea». Les seves activitats es divideixen en diversos grups temàtics: «estructures de partit i institucions de la UE», «polítiques econòmiques i socials», «política exterior», «medi ambient i energia», «valors i religió» i «polítics i l'opinió pública europea».

El centre participa de l'elaboració dels documents electorals del Partit Popular Europeu, crea campanyes i accions com el «tellbarroso.eu» («Digues-li a Barroso»), fent costat a José Manuel Barroso per a la presidència de la Comissió en les eleccions de 2009, organitza seminaris i formacions polítiques sobre la Unió Europea, i produeix estudis de recerca i publicacions diverses vegades a l'any.^[73]

L'Institut Robert Schuman (abreujat d'Unió de l'Institut Robert Schuman per al Desenvolupament de la Democràcia a Europa central i oriental), liderat per l'eurodiputada Doris Pack, és la institució per a la formació del Partit Popular Europeu, amb seu a Budapest, Hongria. Va ser fundada en 1995 i la seva activitat principal comprèn la formació política i ciutadana, especialment als països de l'est i del sud-est europeu.^[74]

La Fundació Robert Schuman (abreujat de Fundació Robert Schuman per a la cooperació entre els demòcrates cristians a Europa) és un grup de reflexió del Partit Popular Europeu que actua en favor de la construcció europea, sempre basada en els principis de Robert Schuman, un dels «Pares de la Unió Europea».^[75] També ha creat un sistema de pràctiques en el Parlament Europeu per a joves del centre i est d'Europa, així com d'Amèrica Llatina o Rússia.^[76]

Els estatuts del Partit Popular Europeu defineix que el nombre de membres és il·limitat, però no pot ser inferior a dos, i els agrupa en quatre categories amb dret a vot (partit membre ordinari, associació membre i membre individual) i tres sense dret a vot (partit membre associat, partit membre col·laborador i partit membre observador).^[55]

Segons els estatuts del Partit Popular Europeu, es pot concedir la figura de membre ordinari a qualsevol partit demòcrata cristià o d'ideologia similar, amb seu a la Unió Europea i que subscrigui el programa polític i el codi de conducta del PPE.^[55]

Actualment, els membres ordinaris són els següents:^[9]

Estat	Nom (català)	Nom (llengua del país)	abr.	Eurodiputats
Alemanya	Unió Demòcrata Cristiana d'Alemanya	Christlich Demokratische Union Deutschlands	CDU	23 / 96
	Unió Social Cristiana de Baviera	Christlich-Soziale Union in Bayern	CSU	6 / 96
Àustria	Partit Popular d'Àustria	Österreichische Volkspartei	ÖVP	7 / 19
Bèlgica	Cristià Democràtic i Flamenc	Christen-Democratisch en Vlaams	CD&V	2 / 21
	Els Compromesos	Les Engagés	LE	1 / 21
Bulgària	Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària	Граждани за европейско развитие на България Gràjdani za Evropeisko Razvítie na Balgària	GERB	5 / 17
	Demòcrates per una Bulgària Forta	Демократи за силна България Demokrati za Silna Bălgarija	BD	1 / 17
	Moviment Bulgària pels Ciutadans	Движение „България на гражданите“ Dvizhenie „Bulgariya na grazhdanite“	BCM	0 / 17
	Unió de Forces Democràtiques	Съюз на демократичните сили Săjuz na Demokratičnite Sili	UDF	1 / 17
Croàcia	Partit Democristià Croat	Hrvatska Demokršćanska Stranka	HDS	0 / 12
	Unió Democràtica Croata	Hrvatska Demokratska Zajednica	HDZ	4 / 12
Dinamarca	Partit Popular Conservador	Det Konservative Folkeparti	DKF	1 / 14
	Demòcrata Cristians	KristenDemokraterne	KD	0 / 14
Eslovàquia	Aliança	Aliancia-Szövetség	Ali	0 / 14
	Demòcrates	Demokrati		0 / 14
	Eslovàquia	Slovensko		1 / 14
	Moviment Democràtic Cristià	Kresťanskodemokratické Hnutie	KDH	2 / 14
Eslovènia	Nova Eslovènia	Nova Slovenija	NSi	1 / 8
	Partit Democràtic Eslovè	Slovenska Demokratska Stranka	SDS	3 / 8
	Partit Popular Eslovè	Slovenska Ljudska Stranka	SLS
Espanya	Partit Popular	Partido Popular	PP	13 / 59
Estònia	Unió Pro Pàtria i Res Pública	Erakond Isamaa ja Res Publica Liit	IRL	1 / 7
Finlàndia	Demòcrata-Cristians	Suomen Kristillisdemokraatit	SK	3 / 14
	Partit de la Coalició Nacional	Kansallinen Kokoomus	KOK	0 / 14
França	Els Republicans	Les Républicains	LR	7 / 79
Grècia	Nova Democràcia	Νέα Δημοκρατία Néa Dimokratía	ND	7 / 21
Hongria	Partit Popular Democristià	Kereszténydemokrata Néppárt	KDNP	1 / 21
Irlanda	Fine Gael	Fine Gael	FG	5 / 13
Itàlia	Alternativa Popular	Alternativa Popolare	AP	0 / 76
	Força Itàlia	Forza Italia	FI	10 / 76
	Partit Autonomista Trentino Tirolès	Partito Autonomista Trentino Tirolese	PATT	0 / 76
	Partit Popular del Tirol del Sud	Südtiroler Volkspartei	SVP	1 / 76
	Populars per Itàlia	Popolari per l'Italia	PpI	0 / 76
	Unió dels Demòcrates Cristians i de Centre	Unione dei Democratici Cristiani e Democratici di Centro	UDC	0 / 76
Letònia	Unitat	Vienotība	V	3 / 8
Lituània	Unió Patriòtica - Democristians Lituans	Tėvynės Sąjunga - Lietuvos Krikščionys Demokratai	TS-LKD	4 / 11
Luxemburg	Partit Popular Social Cristià	Chrëschtlech Sozial Vollekspartei	CSV	2 / 6
Malta	Partit Nacionalista	Partit Nazzjonalista	PN	2 / 6
Països Baixos	Crida Demòcrata Cristiana	Christen Democratisch Appèl	CDA	5 / 21
Polònia	Partit Popular Polonès	Polskie Stronnictwo Ludowe	PSL	2 / 52
	Plataforma Cívica	Platforma Obywatelska	PO	11 / 52
Portugal	Partido Socialdemòcrata	Partido Social Democrata	PSD	6 / 21
	Centre Democràtic Social / Partit Popular	Centro Democrático Social / Partido Popular	CDS/PP	1 / 21
Romania	Partit Nacional Liberal	Partidul Naţional Liberal	PNL	10 / 33
	Partit del Moviment Popular	Partidul Mișcarea Populară	PMP	2 / 33
	Unió Democràtica dels Hongaresos de Romania	Uniunea Democrată a Maghiarilor din România Romániai Magyar Demokrata Szövetség	RMDSZ/UDMR	2 / 33
Suècia	Partit Moderat	Moderaterna	M	4 / 21
	Demòcrata-Cristians	Kristdemokraterna	KD	1 / 21
Txèquia	TOP 09	TOP 09	TOP 09	2 / 21
	Unió Democristiana–Partit Popular Txecoslovac	Křesťanská a Demokratická Unie-Československá Strana Lidová	KDU-ČSL	2 / 21
Xipre	Reagrupament Democràtic	Δημοκρατικός Συναγερμός Dimokratikós Sinayermós	DISY	2 / 6

La figura de membre associat es pot atorgar a qualsevol partit demòcrata cristià o d'ideologia similar, d'estats en procés d'entrada a la Unió Europea o d'estats pertanyents a l'Associació Europea de Lliure Comerç i que subscrigui el programa polític i el codi de conducta del PPE. Aquests partits no poden participar de les decisions del PPE ni dels seus òrgans interns. Si l'Estat del partit es converteix en membre de la UE, el partit passa automàticament a ser membre ordinari.

L'estatus de col·laborador es concedeix a qualsevol partit polític fora de la Unió Europea, representat en una organització internacional com el Consell d'Europa, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa i la Unió per la Mediterrània. La pertinença a la Internacional Demòcrata de Centre o a la Unió Demòcrata Internacional és un criteri positiu per la seva entrada.

Per acabar, la figura del partit observador es pot concedir a partits propers ideològicament al PPE d'estats membre de la Unió Europea, estats que hagin sol·licitat l'adhesió a la Unió, així com dels estats europeus que són membres del Consell d'Europa.^[55]

Actualment formen part d'aquestes figures de membres, els següents partits:^[9]

Estat	Nom (català)	Nom (llengua del país)	abr.	Estat
Albània	Partit Democràtic d'Albània	Partia Demokratike e Shqipërisë	PDSH	Associat
Armènia	Partit Republicà d'Armènia	Հայաստանի Հանրապետական Կուսակցութուն Hayastani Hanrapetakan Kusaktsutyun	HHK	Observador
	Patrimoni	Ժառանգություն Zharangutyun	HER	Observador
Belarús	Democràcia Cristiana Belarussa	Беларуская хрысьціянская дэмакратыя	BCD	Observador
	Moviment per la Llibertat		MFF	Observador
	Partit Cívic Unit de Belarús	Аб'яднаная грамадзянская партыя Беларусі	UCP	Observador
Bòsnia i Hercegovina	Partit d'Acció Democràtica	Stranka Demokratske Akcije	SDA	Associat
	Partit del Progrés Democràtic	Партија демократског прогреса Partija Demokratskog Progresa	PDP	Associat
	Unió Democràtica Croata de Bòsnia i Hercegovina	Hrvatska Demokratska Zajednica Bosne i Hercegovine	HDZ	Associat
	Unió Democràtica Croata 1990	Hrvatska Demokratska Zajednica 1990	HDZ1990	Observador
Geòrgia	Geòrgia Europea	ევროპული საქართველო Evropuli Sakartvelo	ES	Observador
	Moviment Nacional Unit	ერთიანი ნაციონალური მოძრაობა Ertiani Nazionaluri Modsraoba	ENM	Observador
Islàndia	Partit de la Independència	Sjálfstæðisflokkurinn	xD	Associat
Kosovo	Lliga Democràtica de Kosovo	Lidhja Demokratike e Kosovës	LDK	Observador
Líban	Forces Libaneses	القوات اللبنانية Al-Quwat Al-Lubnāniyya Forces libanaises		Col·laborador
	Falanges Libaneses	حزب الكتائب اللبنانية Ḥizb al-Katāʾib al-Lubnāniyya Phalanges libanaises		Col·laborador
Macedònia del Nord	Organització Revolucionària Interior Macedònia - Moviment Nacional Búlgar	Внатрешна македонска револуционерна организација - Демократска партија за македонско национално единство Vnatrešna Makedonska Revolucionerna Organizacija - Demokratska Partija za Makedonsko Nacionalno Edinstvo	VMRO-DPMNE	Associat
Moldàvia	Partit d'Acció i Solidaritat	Partidul Acțiune Solidi Solidaritate	PAS	Associat
	Partit Liberal Democràtic de Moldàvia	Partidul Liberal Democrat din Moldova	PLDM	Observador
	Partit Polític "Plataforma de la Dignitat i la Veritat"	Partidul Politic „Platforma Demnitate și Adevăr”	PPPDA	Observador
Montenegro	Partit Bosnià	Бошњачка странка Bošnjačka stranka	BS	Associat
Marroc	Concentració Nacional dels Independents	التجمع الوطني للاحرار ⴰⴳⵔⴰⵡ ⴰⵏⴰⵎⵓⵔ ⵉ ⵢⵏⵙⵉⵎⴰⵏⵏ Rassemblement National des Indépendants	RNI	Col·laborador
	Partit de l'Istiqlal	حزب الإستقلال ⴰⴽⴰⴱⴰⵔ ⵏ ⵍⵉⵙⵜⵉⵇⵍⴰⵍ Parti de l'indépendance	Istiqlal	Col·laborador
Noruega	Partit Conservador de Noruega	Høyre	H	Associat
	Partit Democristià	Kristelig Folkeparti	KrF	Observador
San Marino	Partit Demòcrata Cristià Sanmarinès	Partito Democratico Cristiano Sammarinese	PDCS	Observador
Sèrbia	Aliança d'Hongaresos de Voivodina	Vajdasági Magyar Szövetség Савез војвођанских Мађара Savez vojvođanskih Mađara	CBM	Associat
	Partit Progressista Serbi	Српска напредна странка Srpska napredna stranka	SNS	Associat
Suïssa	El Centre	Die Mitte Le Centre Alleanza del Centro Allianza dal Center	CVP/PDC/PPD	Associat
Ucraïna	Aliança Democràtica Ucraïnesa per a la Reforma	Український демократичний альянс за реформи Віталія Кличка Ukraiinski demokratitxni alians za reformi Vitàlia Klitxà	UDAR/УДАР	Associat
	Unió Panucraïnesa "Pàtria"	Всеукраїнське об'єднання "Батьківщина" Vseukrayins'ke obyednannia "Bat'kivshchyna"		Associat
	Unió Samopomich	Об'єднання «Самопоміч» Ob'yednannya «Samopomich»		Observador
	Solidaritat Europea	Європейська Солідарність Jevropejśka Solidarnist	ES	Associat

Les associacions membre del Partit Popular Europeu són organitzacions específiques que s'enfoquen en assumptes puntuals i que moltes vegades organitzen, per si mateixes, seminaris, conferències i altres esdeveniments. Segons el Reglament Intern del partit, les associacions membre «hauran de deixar clarament palesa en la seva denominació el seu vincle amb el PPE» i «permetre l'ingrés de les associacions nacionals corresponents dels Partits Membres ordinaris i associats».^[55]

Actualment, aquesta condició s'ha concedit a les següents associacions:^[77]

L'Aliança LGBT+ va ser la darrera associació en sumar-se al Partit Popular Europeu, malgrat que es va fundar el 2013, amb organitzacions LGBT de centredreta d'Alemanya i els països nòrdics, amb l'objectiu de promoure els drets del col·lectiu. Actualment, està formada per 11 entitats de 10 estats diferents, i està presidida pel noruec Helge Ytterøy L'orange de l'entitat Åpne Høyre.^[78]

L'associació Dones del Partit Popular Europeu (EPP Women per les seves sigles en anglès) és reconeguda pel PPE com la seva organització oficial de dones. Liderada per l'eurodiputada Doris Pack, i amb més de 50 organitzacions membre de tota Europa, es dedica a la promoció de la participació política de les dones i d'assumptes relacionats amb les dones.^[79]

L'associació Estudiants Demòcrates Europeus (EDS per les seves sigles en anglès), és l'organització estudiantil del partit. Des de la seva fundació en 1958, l'associació reuneix joves estudiants i líders polítics per a promoure intercanvis polítics proeuropeus, valors generals com la llibertat, la democràcia i els drets humans, i treballar en pro de l'educació, com és el cas del Procés de Bolonya.^[80]

L'entitat, liderada pel català Carlo Giacomo Angrisano,^[81] no és una organització centralitzada, sinó una "organització d'organitzacions" amb una estructura de xarxa l'objectiu de la qual és harmonitzar l'acció de tots els seus membres per a donar als estudiants una veu més forta. L'entitat compta amb 40 organitzacions membre, representant a més de 500.000 d'estudiants en més de 30 països.^[82]

Les Joventuts del Partit Popular Europeu (YEPP per les seves sigles en anglès) és l'organització oficial de joves del PPE i està liderada per la portuguesa Lídia Pereira.^[83] L'entitat, fundada en 1997 s'organitza segons els seus propis estatuts, i tria als seus propis representants, tan interns com en els diferents estaments del PPE.^[84]

Com la resta d'organitzacions del Partit Popular Europeu, els seus membres són organitzacions de joventut dels partits membre. Amb 59 organitzacions, el seu objectiu és donar als joves un mitjà per a influir en les seves societats amb idees democratacristianes i conservadores. Reuneix a entre un i dos milions de joves de més de 40 països d'Europa.^[85]

La xarxa Pimes Europa (SME Union per les seves sigles en anglès) té com a objectiu millorar la política europea perquè sigui més oberta als petits i mitjans empresaris. Aquesta entitat té una especial importància per al Partit Popular Europeu, ja que considera a les Pimes com una important font de treball, prosperitat i creixement.

Una de les principals prioritats de l'associació, dirigida per l'eurodiputat Ivan Stefanec, proposa reformar el marc legal de petites i mitjanes empreses a la Unió Europea, i promoure així els seus interessos a Europa perquè siguin veritable motor de l'economia del continent.^[86]

La Unió Europea de Persones Majors (ESU per les seves sigles en anglès), va ser fundada a Madrid l'any 1995 i està liderada per An Hermans del partit belga Cristià Demòcrata i Flamenc. És l'organització política més gran de persones majors, amb més de 30 organitzacions de 26 estats.^[87]

La ESCU està dedicada a la lluita pel millorament dels drets dels majors i la seva incorporació en la societat. Els seus objectius són la promoció del rol dels majors en una societat europea que avança en edat, la lluita contra la discriminació dels ancians, el sistema de pensions europeu, relacions intergeneracionals i la participació.^[88]

La Unió Europea de Treballadors Demòcrata Cristians (EUCDW per les seves sigles en anglès) és l'organització de treballadors del Partit Popular Europeu, que agrupa 18 organitzacions de diversos països europeus,^[89] i està liderada per l'eurodiputat alemany Elmar Brok.

La EUCDW busca la unificació política d'una Europa democràtica, promoure el desenvolupament del PPE sobre les bases de l'ensenyament social cristià, representar i defensar els interessos dels treballadors en la política europea, treballar pels principis de l'ensenyament social cristià i augmentar la cooperació amb els treballadors i els seus representants per a concretar el model social europeu.^[90]

Finalment, tots els membres del Grup del Partit Popular Europeu elegits en una llista d'un partit membre són també membres individuals ex officio de l'associació. També es poden convertir en membres individuals altres eurodiputats del Parlament Europeu a proposta de la Presidència de l'associació. Els drets de veu i vot dels membres individuals dins dels òrgans de l'associació, segons els estatuts, són personals i inalienables.^[55]

• Unió Europea
• Partit polític europeu

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Popular Europeu

• Partit Popular Europeu - Lloc web oficial