Palamisme

El palamisme és el nom que reben les opinions teològiques del sacerdot cristià de l'Imperi Romà d'Orient Gregori Palamàs (c.12961359).

S'entén el palamisme com una defensa de l'hesicasme contra les propostes de Barlaam de Seminara. El seus seguidors són anomenats palamites.

Va sorgir a partir del segle xiv i es considera en gran manera com una mena de reacció «passiva» davant la decadència que patia l'Església Ortodoxa Grega, decadència deguda sobretot a la constant pèrdua de territoris i poder per part de l'Imperi Romà d'Orient.

Segons el palamisme, l'hesicasme aconsegueix reunir la passió (el «cor»), el desig i la intel·ligència. Per sostenir tal opinió, Palamàs considera el «cor» de l'ésser humà com un centre en què s'integra tot el seu ésser i per la qual cosa aquest ésser queda alhora integrat, mitjançant l'assemblea (l'Església) que és il·luminada per l'Esperit Sant, a la humanitat «crística» i per tant el cristianisme considera Crist també Déu, i s'aconsegueix així una comunió i una unió mística de la humanitat amb Déu.[1]

Palamàs defensava l'opinió que els humans poden arribar a ser com Déu si s'aconseguia la divinització sense comprometre la transcendència, Palamàs distingia entre l'essència inaccessible de Déu i les energies a través de les quals la humanitat pren consciència i li permet compartir la seva vida divina. La idea central de la teologia de Palamàs és la distinció entre l'essència divina i l'energia divina, encara que no en fa una distinció conceptual.[2]

El palamisme és un element central de la teologia ortodoxa oriental, i forma part dels dogmes de l'Església Ortodoxa a partir del V Concili de Constantinoble. El palamisme ha estat definit com «la més profunda assimilació de les tradicions monàstiques i dogmàtiques, combinada amb un repudi de la noció filosòfica de la saviesa externa».[3]

Històricament, el cristianisme occidental ha rebutjat el palamisme, sobretot la distinció que fa entre essència i energia, caracteritzant-lo com una visió herètica i una escissió inacceptable de la Trinitat i evocadora del politeisme. A més, la pràctica associada a l'hesicasme i utilitzada per obtenir Theosis es va qualificar de «màgica». Alguns pensadors catòlics han pres una visió positiva dels ensenyaments de Palamàs, fins i tot s'accepta la distinció essència-energia, argumentant que no representa una divisió teològica insuperable entre el catolicisme i l'ortodòxia oriental.[4]

El rebuig del palamisme per part d'Occident i per part d'aquells d'Orient que van afavorir la unió amb Occident (els anomenats latinophrones ('amics dels llatins'), va contribuir que a Orient fos ràpidament acceptat.[5]

Referències

[modifica]
  1. Smith, William (ed.). «Palamas Gregorius». A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology. [Consulta: 8 setembre 2022].
  2. O'Collins, Gerard; Edward G. Farrugia. Front cover image for A concise dictionary of theology A concise dictionary of theology. Nova York: Paulist Press, 2013. ISBN 9780809148271. 
  3. Fortescue, A. «Hesychasm». The Catholic Encyclopedia. [Consulta: 8 setembre 2022].
  4. Christensen, Michael J. (ed.). Partakers of the divine nature : the history and development of deification in the Christian traditions. Grand Rapids, Mich.: Baker Academic, 2008, p. 243-244. ISBN 9780801034404. 
  5. Jugie, Martin. «Palamism as official church doctrine». bekkos.wordpress.com. [Consulta: 8 setembre 2022].