Plus ultra
 | Aquest article tracta sobre un lema llatí. Vegeu-ne altres significats a «Plus Ultra (hidroavió)». |
.svg)
Plus ultra (del llatí que significa "més enllà") és un lema llatí, actualment lema d'Espanya. Fou adoptat per l'emperador Carles V com a lema personal d'expressió del dinamisme del nou imperi. El lema prové de la influència del metge i conseller personal de Carles I, l'humanista milanès Luigi Marliano,[1] que va aconsellar al jove duc i futur emperador el 1515, quan va arribar la seva majoria d'edat i va ser proclamat gran mestre de l'Orde del Toisó d'Or, posar dins del seu blasó el lema Plus oultre en francès, que després es va llatinitzar a Plus ultra.[2] Aquest lema es va utilitzar per a animar a oblidar l'antic advertiment als navegants de la mitologia grega, segons la qual Hèrcules havia posat dos pilars a l'estret de Gibraltar, i es creia que eren els límits del món, l'última frontera per als navegants del Mediterrani. Era el Non Terrae Plus ultra (no existeix terra més enllà) en referència també a Finisterre. Aquest lema va perdre el seu poder simbòlic quan Cristòfol Colom va arribar a Amèrica creuant l'oceà Atlàntic el 1492. Des de llavors, aquest ha estat el lema nacional d'Espanya. En l'actual escut constitucional, el lema està inscrit al voltant de les dues columnes d'Hèrcules.
Jacint Verdaguer també en féu un poema amb aquest títol, "Plus ultra"[3] (1903), d'interpretació mística, que modernament Pascal Comelade i Enric Casasses musicaren (l'any 2006, dins del disc La manera més salvatge, Discmedi, Barcelona, 2006[4]) a partir d'una cançó, Knockin' on Heaven's Door, de Bob Dylan:
Poema
[modifica]
Estello, fai-te clara
car cerque moun camin
Allà dellà de l'espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo camp del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l'afrau
una efímera lluerna.
– Estrelleta- jo li he dit -,
de la mar cerúlea gemma,
de les flors de l'alt verger
series tu la darrera?
– No só la darrera, no,
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament,
lo que prenies per terme.
L'univers és infinit
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de mons formiguegen.
Dels camins de l'infinit
són los mons la polsinera
que puja i baixa a sos peus
quan Jehovà s'hi passeja.
(Jacint Verdaguer, Al Cel, 1903[5])
Referències
[modifica]- ↑ Giovio, Paolo. Diálogo delas empresas militares y amorosas, compuesto en lengua italiana, 1658.
- ↑ Ferer, Mary Tiffany. Music and Ceremony at the Court of Charles V. The Boydell Press, 2012. ISBN 9781843836995.
- ↑ Poemes Verdaguer. Fundació Jacint Verdaguer [Folgueroles], 2006 [Consulta: 16 juny 2022].
- ↑ «Plus Ultra». Viasona [Consulta: 16 juny 2022].
- ↑ Verdaguer i Santaló, Jacint. Pere Tió i Puntí. Al Cel. Folgueroles: Verdaguer Edicions, 2017, p. 134-135. ISBN 9788494458620 [Consulta: 6 setembre 2023].
Vegeu també
[modifica]