Rafael Echagüe y Bermingham

Rafael Echagüe y Bermingham

Nom original	(es) Rafael Echagüe
Biografia
Naixement	13 febrer 1815 Sant Sebastià (Guipúscoa)
Mort	23 novembre 1915 (100 anys) Madrid
Senador del Regne
16 abril 1872 – 23 novembre 1887
Capità general de Catalunya
24 març 1865 – octubre 1865 ← Rafael Mayalde y Villarroya – Fernando Cotoner y Chacón Manrique de Lara y Despuig →
Senador vitalici
10 novembre 1863 – 1868
Governador de Filipines
9 juliol 1862 – 24 març 1865 ← Joaquín del Solar e Ibáñez – Salvador Valdés →
Governador de Puerto Rico
agost 1861 – 1862 ← Sabí Gamir i Maladeny – Rafael Izquierdo Gutiérrez →
Diputat al Congrés dels Diputats
16 juny 1860 – 29 novembre 1860 ← Antonio Aguilar y Correa Circumscripció electoral: Còrdova
Capità general de València
1r juliol 1858 – 1r juny 1860 ← Diego de los Ríos y Rubio – José Antonio de Orozco y Zúñiga →
Diputat al Congrés dels Diputats
2 octubre 1855 – 2 setembre 1856 Circumscripció electoral: Huelva
Capità general de les Bascongades
29 setembre 1855 – 14 juliol 1856
Activitat
Lloc de treball	Madrid
Ocupació	polític, militar
Carrera militar
Rang militar	general
Conflicte	Primera Guerra Carlina Primera Guerra del Marroc Tercera Guerra Carlina
Altres
Títol	Comte
Premis
Gran Creu de l'Orde de Sant Hermenegild  Creu Llorejada de Sant Ferran  Gran Creu de l'Orde de Carles III  Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica  Creu de l'Orde de Crist

Rafael Echagüe y Bermingham (castellà: Rafael Echagüe) (Sant Sebastià, 13 de febrer de 1815 - Madrid, 23 de novembre de 1915) fou un militar espanyol.

Descendent d'una família de la noblesa basca. Als divuit anys ja era capità de les tropes liberals que sostenien la causa d'Isabel II (1833). Prengué part en la guerra civil contra els carlins, i en el seus inicis com ajudant de camp del general O'Donell,^[1]i després com a coronel d'un regiment d'infanteria; en acabar aquella lluita fratricida, que durà set anys, s'afilià al Partit Moderat, prenent part en la revolta d'alguns regiments de cavalleria al front (28 de juny de 1854), a la qual s'hi posaren els generals O'Donell i Dulce, aconseguint els insurrectes una assenyalada victòria en els camps de Vicálvaro (Vicalvarada) sobre les tropes fidels al ministeri moderat, que caigué del poder. Fou diputat a les Corts en 1855 i en 1860.^[2]

Ascendí a general pel seu antic cap, el general O'Donell. Durant el seu ministeri es distingí notablement en la guerra d'Àfrica, especialment en el combat del Serrallo, contra forces molt superiors (novembre de 1859), en el que sofrí una ferida; per la seva conducta en aquella campanya rebé el títol de comte del Serrallo, i més endavant ascendí a tinent general. Gaudí de gran prestigi dintre del partit liberal, en el que desenvolupà un paper molt important, especialment durant els preparatius de la famosa revolució de Setembre, que li costà el tron a Isabel II. El ministeri presidit per González Bravo (7 de juliol de 1868) el feu detenir i deportar a Canàries junt amb els generals Serrano i d'altres pertanyents al partit unionista i progressista.

Desenvolupà comandaments importants en l'última guerra carlista (1873-76) com a general en cap dels exèrcits del Nord i del Centre, distingint-se especialment en la presa de les altures de las Muñecas i en la insurrecció del Setge de Bilbao. En premi a aquests serveis, el rei Alfons XII li concedí la grandesa d'Espanya i li confià el comandament del cos d'alabarders. Posseïa apreciades condecoracions, tant nacionals com estrangeres. També fou senador vitalici.^[3]

• Enciclopèdia Espasa Volum núm. 2, pàg. 2 (ISBN 84-239-4519-7)