Regne de Sukhothai
| ||||
| | ||||
 Abast aproximat de la zona d'influència del regne de Sukhothai (finals del segle xiii). | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Sukhothai (1238–1347, 1430–1438) Phitsanulok (1347–1430) | |||
| Idioma oficial | Dialecte Sukhothai | |||
| Religió | Budisme theravada | |||
| Període històric | ||||
| Establiment | 1238 | |||
| Dissolució | 1583 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Feudalisme | |||
El regne de Sukhothai va ser una antiga monarquia al centre-nord de Tailàndia. A principis del segle xiv, aquest regne controlava la major part de l'actual Tailàndia. Només les províncies orientals van romandre sota control khmer.[1]:223
El regne de Sukhothai existí de manera independent des del 1238 fins a l'any 1438. L'antiga capital, a uns 12 quilòmetres de l'actual Sukhothai, a Tambon Mueang Kao, està en ruïnes (Parc Històric de Sukhothai) i ha estat designada com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.[2] La història del regne de Sukhothai va tenir la seva importància fins i tot després de la revolució de 1932. Les investigacions i escrits sobre la història de Sukhothai són força abundants.[3]
Història
[modifica].jpg)
Va ser fundat a mitjans del segle xiii quan un governant local tai va acabdillar una revolta en contra del domini Khmer. Inicialment, va existir només com un petit poder regional fins al seu tercer governador, Ramkhamhaeng, que va heretar el regne cap el 1279. Ell va estendre el seu poder cap al sud, a la península de Malaca, cap a l'oest a l'interior del que actualment és Birmània, i al nord-est en el territori de l'actual Laos. Quan va morir Ramkhamhaeng, l'any 1298, el regne va començar a perdre poder. El 1349, els exèrcits del regne d'Ayutthaya van envair Sukhothai i van posar el territori sota el seu control, havent de pagar-ne tributs.[1]:222 El 1378, el rei Luethai va fer un pas més incorporant-lo com ha estat vassall.[4]:29–30
Quan Mahathammaracha IV va morir el 1438, el rei Borommaracha II d'Ayutthaya va situar el seu fill Ramesuan (el futur rei Borommatrailokanat d'Ayutthaya) com a vicerei de Sukhothai, presumptament acompanyat de personal administratiu d'Ayutthaya i una guarnició militar, i representa el final de Sukhothai com un regne independent.[5]
Després de la batalla del riu Sittaung, el 1583, el rei Naresuan de Phitsanulok (i príncep hereu d'Ayutthaya) va traslladar de manera forçosa a persones de les ciutats de Phitsanulok, Sukhothai, Phichai, Sawankhalok (Si Satchanalai), Kamphaeng Phet, Phichit i Prabang al sud de la plana central, [8] a causa de la guerra amb els birmans i per un terratrèmol.[6]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Coedès, George. Walter F. Vella. The Indianized States of Southeast Asia. University of Hawaii Press, 1968. ISBN 978-0-8248-0368-1.
- ↑ «Còpia arxivada». Thailand's World. Arxivat de l'original el 2008-09-13. [Consulta: 28 octubre 2018].
- ↑ Bradley, C.B. «The Oldest Known Writing in Siamese; the inscription of Phra Ram Khamhaeng of Sukhothai, 1293 A.D.». Journal of the Siam Society. Siam Heritage Trust, JSS Vol. 6.1b, digital, 1909 [Consulta: 17 març 2013].
- ↑ Chakrabongse, C., 1960, Lords of Life, London: Alvin Redman Limited
- ↑ David K. Wyatt. Thailand: A Short History. 2a edició. Silkworm Books, 2004, p. 59.
- ↑ Phisēt Čhīačhanphong. พระมหาธรรมราชากษัตราธิราช. กรุงเทพฯ: สำนักพิมพ์มติชน, 2003, p. 57. ISBN 974-322-818-7.
