Erguibat

Infotaula grup humàErguibat

Localització dels erguibat
Tipusètnia i tribu Modifica el valor a Wikidata
Població total113.000 (2015)
LlenguaÀrab hassania
ReligióIslam
Grups relacionatsTekna, Oulad Delim, Sanhadja
Regions amb poblacions significatives
Sàhara Occidental 76.000 (2016)[1]
Marroc 37.000 (2016)[2]
Mapa de distribució
lang= Modifica el valor a Wikidata

Els erguibat, reguibat, rgaybāt, r´gibat o ergaybat són una tribu amaziga d'origen sanhadja[3][4][5] encara que se li han unit algunes tribus àrabs durant els darrers dos segles.[6] És establerta al Sàhara Occidental (part oriental), Marroc (al oued Noun), Mauritània (part nord) i Algèria (zona de Tindouf). Parlen hassania, un dialecte àrab, i practiquen la branca malikita de l'islam sunnita. Afirmen ser descendents de Sidi Ahmed al-Rgibi, qui vivia a la regió de Saguia el Hamra en el segle XVI[7] i que es presentava com a descendent del sant Abdeslam Ben Mchich Alami. Per això creuen que són, a través d'ell, una tribu xorfa, és a dir, descendents directes del profeta Muhàmmad.

Història

[modifica]

Inicialment eren una destacada tribu zàuiya amb un estil de vida semisedentari, però degut als atacs de les tribus beïnes durant el segle xviii adoptaren la criança de camells, tornaren al nomadisme, van prendre les armes i sortiren de la posició subordinada que havien ocupat anteriorment. Això va donar inici a un procés de ràpida expansió i la transformació total en una tribu guerrera tradicional.[8] A finals del segle xix s'havien convertit en la tribu sahrauí més gran i eren reconeguts com la tribu guerrera més poderosa de la zona.[8]

Les terres de pastura de les fraccions erguibat s'estenien des del Sàhara Occidental a la meitat nord de Mauritània, les vores del sud del Marroc i Mali, i grans franges septentrionals de l'oest d'Algèria (on van capturar la ciutat de Tindouf de la tribu tajakant en 1895, i la van convertir en un important campament erguibat).[8]

Durant el segle XX formaren la tribu més important del Sàhara Espanyol i la tribu sahrauí més important del Marroc. Segons el cens espanyol de 1974, hi representaven més de la meitat de la població del Sàhara Occidental. Els dos principals grups dels erguibat són els Erguibat al-Sahel, que viuen als territoris occidentals i els Erguibat al-Sharq o Erguibat Legouacem, que viuen als territoris orientals. La tribu era originàriament nòmada i es desplaçava entre Marroc i l'actual Mali passant per Mauritània i Algèlia. Actualment els erguibat són sedentaris.

Erguibat cèlebres

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Sàhara Occidental, The Joshua Project
  2. ↑ Reguibat al Marroc, The Joshua Project
  3. ↑ Barbier, Maurice. Le conflit du Sahara occidental: Réédition d'un livre paru en 1982 (en francès). Editions L'Harmattan, 2003-06-01. ISBN 9782296278776. 
  4. ↑ Rogerson, Barnaby. Marrakesh, Fez, Rabat (en anglès). New Holland Publishers, 2000. ISBN 9781860119736. [Enllaç no actiu]
  5. ↑ Gaudio, Attilio. Les populations du Sahara occidental: histoire, vie et culture (en francès). KARTHALA Editions, 1993. ISBN 9782865374113. 
  6. ↑ Muhammad Suwaed. Historical Dictionary of the Bedouins. Rowman & Littlefield Publishers, 30 octubre 2015, p. 196. ISBN 978-1-4422-5451-0. 
  7. ↑ Nota de leitura de Pierre Bonte sobre Les Rgaybāt : 1610-1934 de Sophie Caratini, publicado na revista L'Homme, 1994
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Trout, Frank E. Morocco's Saharan Frontiers. Geneva: Librairie Droz, 1969, p. 225–228. ISBN 978-2-600-04495-0. 

Bibliografia

[modifica]
  • François Beslay, Les Réguibats : de la paix française au Front Polisario, L'Harmattan, Paris, 1984, 189 p.
  • Sophie Caratini, Les Rgaybāt : 1610-1934, L'Harmattan, Paris, 1989, 2 vol., 1, Des chameliers à la conquête d'un territoire, 289 p. ISBN 2-7384-0014-0; 2, Territoire et société, 289 p. ISBN 2-7384-0385-9, texto de uma tese de mestrado de sociologia (nota de leitura de Pierre Bonte publicado na revista L'Homme, 1994)
  • Sophie Caratini, La dernière marche de l'Empire : une éducation saharienne, La Découverte, Paris, 2009, 305 p. ISBN 978-2-7071-5681-5
  • R. Cauneille, Les Reguibat Legouacem, CHEAM, Paris, 1943, 110 p. (mémoire)
  • Pierre Denis, Les Derniers nomades, L'Harmattan, Paris, 1989, 631 p.ISBN 2-7384-0297-6
  • Attilio Gaudi, Histoire, structures traditionnelles et conditions de développement actuelles des populations nomades du Sahara occidental ou « Trâb Reguibât », EHESS, Paris 7, 1974 (thèse de 3e cycle d'Ethnologie)
  • Le Cros (Lieutenant), L'Évolution de la Mauritanie et particulièrement chez les Regueibat, 1955- à 1960, CHEAM, Paris, 1961
  • Michel Lessourd, Les Rgueibat du Sahara occidental, CHEAM, Paris, 1964
  • Vincent Monteil, Notes sur les R'guibatt, MIRLEFT, Maroc, 1944, 18 p.
  • J. Paillard, Le problème des Regueibat, CHEAM, Paris, 1967
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Erguibat&oldid=33396650»