Renyer de Montferrat (1162-1183)
 | Per a altres significats, vegeu «Renyer de Montferrat». |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1162 (Gregorià)  Piemont (Itàlia) |
| Mort | 1183 (Gregorià) (20/21 anys) Constantinoble (Turquia) |
| Causa de mort | verí |
| Activitat | |
| Ocupació | polític |
| Altres | |
| Títol | Marcgravi |
| Família | Aleramici |
| Cònjuge | Maria Comnena |
| Pares | Guillem V de Montferrat i Judit de Babenberg |
| Germans | Azalaïs de Montferrat Guillem de Montferrat Llarga Espasa Conrad de Montferrat Bonifaci I de Montferrat Beatriu de Montferrat |
Renyer de Montferrat o Rainier de Montferrat (1162 – Constantinoble, 1183), era fill del marquès de Montferrat Guillem V i de Judit de Babenberg, i fou nomenat cèsar pel seu sogre l'emperador romà d'Orient Manuel I Comnè. Morí assassinat durant les lluites pel poder a l'Imperi Romà d'Orient.
Arribada a Constantinoble
[modifica]Va ser l'emperador Manuel I Comnè qui va proposar el matrimoni entre la seva filla Maria Comnena, fruit de la unió amb la seva primera esposa Berta de Sulzbach, i un fill del seu aliat Guillem V de Montferrat. En aquell moment els altres fills del marquès, Bonifaci i Conrad ja estaven casats, mentre que Frederic havia començat la carrera eclesiàstica, per tant l'escollit va ser Renyer.
Renyer va marxar cap a Constantinoble la tardor del 1179 i tot seguit es va unir a l'emperador en una campanya militar. El matrimoni amb Maria es va celebrar el febrer del 1180 amb grans festes.[1]Renyer va rebre el títol de cèsar i va canviar el seu nom pel de Joan, segons les cròniques d'aquell temps,[2][3]i se li va confiar el govern de Tessalònica. L'esposa era la segona en l'ordre de successió a l'imperi i el fet que tingués un germanastre, Aleix, no la va desplaçar en la línia de successió al tron. Això va fer que Renyer s'impliqués en les lluites pel poder.
Guerra de successió romana d'Orient
[modifica]El setembre del 1180, a la mort del seu sogre, el tron va passar al petit Aleix II, sota la regència de la seva mare Maria d'Antioquia, que tenia com amant el protosebast Aleix. Aquest fet i la seva política favorable als mercaders itàlics i francs va ser la causa d'un complot per portar al poder a Maria i al seu espòs Renyer.[4] Mentrestant, el cosí de Manuel I, Andrònic I Comnè, de la seva residència del Pont on era governador, va començar a enviar missatgers amb propaganda que el presentava com el salvador de l'imperi, en contraposició als llatins i de tors aquells que volien portar-lo a la destrucció o dels que volien usar el jove Aleix en benefici propi. Andrònic es va traslladar després a Constantinoble, segur de tenir el suport del poble. La regió de Paflagònia es va posar de la banda d'Andrònic, mentre que a la capital va trobar una potent aliada en la persona de Maria, l'esposa de Renyer. Units pel desig de fer fora Maria d'Antioquia i el seu amant, fent-se passar pels salvadors del petit emperador, van ordir un cop d'estat. Els plans, però, van fallar i Maria i Renyer van cercar acolliment a l'església de Santa Sofia. Hi va haver un enfrontament armat als voltants de l'església que els revoltats anomenaven guerra santa. Per tal de posar fi a les hostilitats, se'ls va oferir als conjurats una amnistia.[5][6]
Andrònic, va derrotar les tropes del protosebast a Nicomèdia, després va entrar amb el seu exèrcit a Constantinoble i es va posar al capdavant d'una revolta popular que descarregava el seu odi contra els europeus que anomenaven "llatins", els quals van ser massacrats o, si alguns van poder, van fugir cap a occident.[7][8] Andrònic es va apoderar del tron i va enviar Aleix II amb la seva mare a la vil·la imperial de Philopation.[9] Renyer i la seva esposa van ser trobats morts, probablement enverinats, sense que es sabés qui en va ser responsable.[10]
La regent, Maria d'Antioquia va ser condemnada a ser estrangulada i el seu fill Aleix II a signar la condemna, poc després també el van condemnar a morir.[11]
Referències
[modifica]- ↑ Guillem de Tir Historia Transmarina, 22.4
- ↑ Robert de Torigni Chronique, ed. del 1844, p. 528
- ↑ Sicard de Cremona, Crònica, ed. del 1903, p. 173
- ↑ Harris, 2006, p. 104.
- ↑ Treadgold, 1997, p. 650-651.
- ↑ Bréhier, 2006, p. 281.
- ↑ Harris, 2006, p. 116-119.
- ↑ Bréhier, 2006, p. 282.
- ↑ Norwich, 1998, p. 140.
- ↑ Sicard de Cremona, Crònica, ed. del 1903, p. 172
- ↑ Harris, 2006, p. 118.
Bibliografia
[modifica]- Bréhier, Louis. Vie et mort de Byzance. París: Albin Michel, 2006. ISBN 2-226-17102-9.
- Harris, Jonathan. Byzantium and the Crusades. Continuum International Publishing Group, 2006. ISBN 1852855010.
- Norwich, John Julius. Histoire de Byzance (330-1453). París: Librairie Académique Perrin, 1998. ISBN 2-262-01333-0.
- Treadgold, Warren T. A History of the Byzantine State and Society. Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1997.