Serralada del Mar

No s'ha de confondre amb Serra de la Mar.
Plantilla:Infotaula indretSerralada del Mar
Imatge
Serra dels Orgues, estat de Rio de Janeiro
Tipussistema muntanyós
serralada Modifica el valor a Wikidata
Localització
ContinentAmèrica del Sud Modifica el valor a Wikidata
Entitat territorial administrativaEstat de Rio de Janeiro (Brasil), São Paulo (Brasil), Estat de Paranà (Brasil) i Santa Catarina (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
lang=ca Modifica el valor a Wikidata Map
 21° 30′ 56″ S, 41° 24′ 46″ O / 21.51567006°S,41.41281472°O / -21.51567006; -41.41281472
B 26° 41′ 26″ S, 49° 16′ 47″ O / 26.69068587°S,49.27975925°O / -26.69068587; -49.27975925
Característiques
Altitud604 m Modifica el valor a Wikidata
Dimensió1.500 (longitud) km
Punt més altPic Major de Friburgo Modifica el valor a Wikidata  (2.366 m Modifica el valor a Wikidata)
Patrimoni declarat pel CONDEPHAAT
Bé classificat per l'INEPAC
Història
PeríodeTriàsic Modifica el valor a Wikidata

La serralada del Mar (serra do Mar en portuguès brasiler)[1][2] és un sistema muntanyós litoral brasiler. S'estén al llarg de 1.500 quilòmetres, paral·lela a la costa, des de l'estat de Rio de Janeiro (límit est) fins a l'estat de Santa Catarina (límit sud). El punt més alt de la serralada és el Pic Major de Friburg, de 2.366 metres d'altitud, que es troba dins de la Serra dels Orgues, al terme municipal de Nova Friburgo.[3]

L'efecte del clima i el moviment del sòl han fet que la serralada tingui una constitució bastant original, amb terrenys escarpats i muntanyes d'altitud variable. Està formada majoritàriament per roques cristal·lines, com granit i gneis, del precambrià.[4]

Formació

[modifica]

La teoria de les plaques tectòniques indica que la creació de la serralada del Mar va tenir lloc durant l'Orogènia Neoproterozoica Brasiliana-Panafricana, que va comportar la separació del supercontinent Gondwana, allunyant l'Àfrica d'Amèrica del Sud.[5][6]

Té una història fisiogràfica molt llarga, on s'observa la conjugació de diversos esdeveniments paleoclimàtics en la seva evolució, que van ocórrer simultàniament amb fenòmens epirogenètics. Idò, el seu origen no té a veure amb la convergència de dues plaques tectòniques, fet pel qual no se la pot considerar una cordillera.[7][8]

Relleu

[modifica]

És un conjunt d'escarpes farbalades que suposen el límit oriental del massís atlàntic, orientat cap a la conca de Santos. S'estén de nord a sud pels estats de:[6]

  • Rio de Janeiro (regió centre-oriental), on es presenta com un bloc de falles inclinat cap al NNO en direcció al riu Paraíba do Sul i amb fortes pendents cap a la Baixada Fluminense.
  • São Paulo, amb un relleu més planer, amb altures d'entre 800 i 1.200 metres.
  • Paranà, on configura una cadena de muntanyes amb cims de fins 1.800 metres d'altitud.
  • Santa Catarina (extrem nord), on deixa d'existir com a unitat orogràfica, ja desfeta en diverses serres i muntanyes diferenciades, totes drenades pel riu Itajai.

La serralada del Mar està dividida en diferents serres menors. En destaquen, per exemple, la serra dels Orgues, de Bocaína, de les Araras o del Pilot (RJ), de Paranapiacaba o del Cafetal (SP), de la Capivara Grande, de la Graciosa o Negra (PA) i del Riu do Rastro o Geral (SC).[9][10]

Cims més alts

[modifica]

Les muntanyes més altes de la Serralada del Mar són les següents:[11]

Cim Altitud (m)[a] Serra Estat
Pico Maior de Friburgo 2.316 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pedra do Sino 2.275 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pico da Caledônia 2.255 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Morro do Açu 2.180 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Cara do Cão 2.180 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pedra de São Pedro 2.134 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pedra da Cruz 2.130 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pedra de São João 2.100 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pico do Tira Chapéu 2.088 Serra da Bocaina São Paulo
Garrafão 1.980 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pico Paraná 1.877 Serra do Ibitiraquire Paraná
Pico Caratuva (Pico Paraná) 1.860 Serra do Ibitiraquire Paraná
Pedra da Macela 1.840 Serra da Bocaina Rio de Janeiro
Pico Itapiroca (Pico Paraná) 1.805 Serra do Ibitiraquire Paraná
Taipabacu 1.772 Serra do Ibitiraquire Paraná
Pico Ferraria 1.759 Serra do Ibitiraquire Paraná
Dedo de Deus 1.692 Serra dos Órgãos Rio de Janeiro
Pico Araçatuba 1.680 Serra do Papanduva Paraná

Flora

[modifica]
Família de titís lleó daurats, endèmics del bosc atlàntic.

Un dels grans valors de la Serralada del Mar són els seus boscos, coneguts com Mata Atlântica (bosc atlàntic). L'espai natural del bosc atlàntic forma un cinturó d'uns 100 quilòmetres d'ample (del litoral cap a l'interior), principalment en les regions sud i sud-est del Brasil, on el clima és subtropical humit, sense una estació seca i la pluviometria està dins d'un rang d'entre 1400 i 4000 mm anuals.[12] El sòl està compost preeminentment per latosols, litosols i podsols.[13]

Els boscos van des de les planes costaneres situades a 20 m d'altitud fins a les serres altes, d'entre 1.200 i 1.500 metres de mitjana, creant un notable gradient vegetacional, d'arbustos a boscos muntanyosos ben desenvolupats de tipus humit atlàntic i amb arbres emergents de més de 30 metres d'alçada.[14] La vegetació és rica en lleguminoses, sapotàcies i diverses espècies de lauràcies, a més de bromeliàcies, mirtàcies i melastomatàcies.[15][16][17]

Fauna

[modifica]
Caiman de morro ample, oriünd dels terrenys pantanosos del litoral sud-brasiler.

La serralada del Mar inclou una llarga llista d'espècies endèmiques: centenars d'invertebrats, aus (Nemosia rourei, Dysithamnus plumbeus, Hemitriccus kaempferi, Lipaugus conditus, Myrmotherula fluminensis, caliptures, batarans barbablancs, llorets ventreblaus), amfibis (Brachycephalus, Cycloramphus carvalhoi, Scinax jureia), rèptils (Enyalius iheringii, Liolaemus lutzae, Hydromedusa maximiliani) i mamífers (marmosa brasilera, tití lleó daurat, mona aranya llanosa meridional), algunes d'elles en risc d'extinció.[18]

Amenaces

[modifica]

Des de l'arribada dels europeus a terres brasileres (1500), la seva extensió s'ha reduït més del 90%.[18] Només en el període 1985-2013 i malgrat els plans de protecció en vigor, la superfície deforestada va ser de 1,85 milions d'hectàrees.[19] Les muntanyes de la serralada del Mar envolten megalòpolis brasileres com São Paulo, Rio de Janeiro o Curitiba. El turisme, la industrialització i el creixement urbanístic representen grans amenaces per la conservació de l'ecosistema.[20]

A més de les afectacions que l'home causa sobre la biodiversitat, cal recordar que tot el litoral brasiler i, en especial, les seves muntanyes, estaven poblades per indígenes. Bona part de la serralada del Mar estava poblada per guaranís. Amb la colonització i la posterior expansió de les ciutats, la construcció d'infrastructures de transport, l'explotació dels terrenys, etc., el seu hàbitat natural quasi ha desaparegut, existint poques reserves on preservar la seva cultura ancestral.[21]

Protecció

[modifica]
Trenc d'alba al Parque Estadual Serra do Mar.
Araucàries al Parque Nacional da Serra da Bocaina.

L'ecorregió de la Serra do Mar ocupa una extensió superior a la de la pròpia serralada, ja que arriba als estats d'Espírito Santo al nord i de Rio Grande do Sul, al sud, que comparteix l'ecosistema de la mata atlântica.[22]

S'estan duent a terme diferents projectes de protecció de la biodiversitat, entre elles les creacions de diversos parcs naturals, com el Parc Estatal Serra do Mar a São Paulo, creat l'any 1985, amb 332.000 ha protegides o el Parc Nacional de la Serra de Bocaína, inaugurat el 1971 i de 104.000 ha.[23][24]

Notes

[modifica]
  1. ↑ Les altituds mostrades són de l'any 2007, anteriors a l'homologació que l'IBGE va fer el 2014.

Referències

[modifica]
  1. ↑ «serralada del Mar». enciclopèdia.cat. Arxivat de l'original el 2021-02-01. [Consulta: 15 abril 2021].
  2. ↑ «serra do MAR». VIAF. Arxivat de l'original el 2019-07-19. [Consulta: 17 abril 2021].
  3. ↑ «Pico Maior em Nova Friburgo, RJ, é a maior montanha da 'Serra do Mar'». G1 - globo.com, 03-11-2014. Arxivat de l'original el 2024-04-26. [Consulta: 13 abril 2021].
  4. ↑ «serra do Mar». Escola Britannica. Arxivat de l'original el 2019-07-18. [Consulta: 14 abril 2021].
  5. ↑ Gaucher, C. & Frimmel, Hartwig & Germs, Gerard. (2010). Tectonic events and palaeogeographic evolution of southwestern Gondwana in the Neoproterozoic and Cambrian. Neoproterozoic- Cambrian Tectonics, Global Change and Evolution: Focus on Southwestern Gondwana. 295-316.
  6. ↑ 6,0 6,1 Marques de Almeida, Fernando Flávio; Dal Ré Carneiro, Celso «Origem e evolução da serra do mar» (pdf). Revista Brasileira de Geociências, 6-1998. Arxivat de l'original el 2020-11-25 [Consulta: 17 abril 2021].
  7. ↑ Brunsden, Denys «Analysis of landforms, C R Twidale, Wiley, Australasia 1976, 572 pp. 432 Photographs, 424 Figures, 15 Tables, 1 Appendix. £13.50 $27.00» (en anglès). Earth Surface Processes, 1, 4, 1976, pàg. 387–388. Arxivat de l'original el 2021-04-18. DOI: 10.1002/esp.3290010407. ISSN: 1931-8065 [Consulta: 17 abril 2021].
  8. ↑ Negrão, André Pires; Ramos, Renato Rodriguez Cabral; Mello, Claudio Limeira; Sanson, Marcel de Souza Romero; Negrão, André Pires «Mapa geológico do cenozoico da região da bacia de Volta Redonda (RJ, segmento central do Rifte Continental do Sudeste do Brasil): identificação de novos grabens e ocorrências descontínuas, e caracterização de estágios tectonossedimentares». Brazilian Journal of Geology, 45, 2, 2015-06-XX, pàg. 273–291. Arxivat de l'original el 2021-04-17. DOI: 10.1590/23174889201500020007. ISSN: 2317-4889 [Consulta: 17 abril 2021].
  9. ↑ Ab'Sáber, Aziz Nacib. Os domínios de natureza no Brasil : potencialidades paisagísticas. São Paulo: Ateliê Editorial, 2003. ISBN 85-7480-099-6.  Arxivat 2024-05-22 a Wayback Machine.
  10. ↑ Ribeiro Lamego, Alberto. O homem e a serra (pdf). 2a edició. Instituto brasileiro de geografia e estatística, 1963.  Arxivat 2021-04-17 a Wayback Machine.
  11. ↑ Anuário Estatístico do Brasil 2007 (pdf). Rio de Janeiro: Instituto Brasileiro de Geografia e Estatística, 2008.  Arxivat 2021-04-23 a Wayback Machine.
  12. ↑ Mantovani, Waldir. Estrutura e dinâmica da floresta Atlântica na Juréia (tesi). Iguape - SP: Universidade de São Paulo, 1993. 
  13. ↑ Bohrer, Claudio Belmonte de Athayde; Dantas, Heloisa Guinle Ribeiro; Cronemberger, Felipe Mendes; Vicens, Raul Sanchez; Andrade, Sandra Fernandes de «Mapeamento da vegetação e do uso do solo no Centro de Diversidade Vegetal de Cabo Frio, Rio de Janeiro, Brasil» (en portuguès). Rodriguésia, 60, 1, 2009-03-XX, pàg. 1–23. Arxivat de l'original el 2021-04-15. DOI: 10.1590/2175-7860200960101. ISSN: 2175-7860 [Consulta: 17 abril 2021].
  14. ↑ VELOSO, H. P.; RANGEL FILHO, A. L. R.; LIMA, J. C. A. (1991). Classificação da vegetação brasileira, adaptada a um sistema universal. Rio de Janeiro: IBGE – Instituto Brasileiro de Geografia e Estatística. Departamento de Recursos Naturais e Estudos Ambientais. Rio de Janeiro. 124 p.
  15. ↑ Silva, A. F., and H.F. LEITÃO FILHO. 1982. Composição florística e estrutura de um trecho da Mata Atlântica de encosta no Município de Ubatuba (São Paulo, Brasil). Revista Brasileira de Botânica 5:43-52.
  16. ↑ Leme, Elton M. C.. Canistropsis : bromélias da Mata Atlântica. [Rio de Janeiro, Brazil]: Salamandra, 1998. ISBN 85-86796-10-7.  Arxivat 2024-05-23 a Wayback Machine.
  17. ↑ Lima, A.C. and R.R. Guedes-Bruni. 1997. Diversidade de plantas vasculares na Reserva Ecológica de Macaé de Cima. Pages 127-146 in H.C. Lima, and R.R. Guedes-Bruni, editors, Serra de Macaé de Cima: diversidade florística e conservação em Mata Atlântica. Jardim Botânico do Rio de Janeiro, Rio de Janeiro.
  18. ↑ 18,0 18,1 «Avaliação e ações prioritárias para a coservação da biodiversidade da mata atântica e campos sulinos.» (pdf). Ministério do Meio Ambiente, 1997. Arxivat de l'original el 2021-04-15. [Consulta: 16 abril 2021].
  19. ↑ Makiko Hirota, Marcia. Atlas dos remanescentes florestais da mata atlântica. Período 2012-2013 (pdf). São Paulo: Fundação SOS Mata Atlântica, Instituto Nacional de Pesquisas Espaciais, 2014, p. 28.  Arxivat 2021-04-20 a Wayback Machine.
  20. ↑ C. da Silva, Jose Maria. «South America: Along the Atlantic coast of southeastern and southern Brazil». WWF. Arxivat de l'original el 2020-08-03. [Consulta: 16 abril 2021].
  21. ↑ Ladeira, Maria Inês; Azanha, Gilberto. Os índios da Serra do Mar: a presença Mbyá-Guarani em São Paulo (pdf). São Paulo: Nova Stella Editorial, 1988.  Arxivat 2021-04-23 a Wayback Machine.
  22. ↑ de Mattos Scaramuzza, Carlos Alberto [et al.].. Visão da biodiversidade da ecorregião Serra do Mar (pdf). Brasília: WWF, 2004.  Arxivat 2021-04-17 a Wayback Machine.
  23. ↑ «Plano de manejo - P.E. Serra do Mar». Infraestrutura e Meio Ambiente - Governo do estado de São Paulo. Arxivat de l'original el 2020-07-30. [Consulta: 17 abril 2021].
  24. ↑ «Concessão do Parque Nacional da Serra da Bocaina - RJ». Governo do Brasil - Programa de parcerias de investimentos. Arxivat de l'original el 2021-04-17. [Consulta: 17 abril 2021].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Serralada del Mar
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Serralada_del_Mar&oldid=33530181»